Sanament

Sanament

En primera persona

Carmen Prieto, activista: "De vegades es diagnostica excessivament un trastorn mental; els especialistes han d’avaluar i tractar només el que sigui necessari"

"Durant la meva adolescència no m’hauria importat un diagnòstic si això m’hagués donat eines per trobar-me millor"

"De tota la societat depèn que un trastorn mental no estigmatitzi qui el pateix"

Els pares temen que les emocions dels seus fills es diagnostiquin com a problemes mentals

Carmen Prieto, en un fotograma del documental Anhedonia dins la depressió

Carmen Prieto, en un fotograma del documental Anhedonia dins la depressió / EP

2
Es llegeix en minuts
Carmen Prieto

Vaig començar l’escola als sis anys. Directament a primària. Abans no havia anat a la llar d’infants ni a parvulari ni havia tingut gairebé cap contacte amb altres nens, a banda del meu germà. Recordo amb angoixa aquell primer any d’escola.

La manca de socialització em va condicionar en aquelles primeres relacions amb gent desconeguda. Em feia por parlar i fins i tot jugar amb els altres nens de la classe. Tampoc parlava amb la professora. A l’hora del pati em refugiava en un racó intentant buscar d’amagat el meu germà, que era en una altra classe. No vaig parlar amb ningú durant tot el curs. Ho vaig passar malament. L’any següent em van canviar d’escola i allà (amb menys nens) em va anar millor.

Moltes vegades vaig desitjar que els meus pares s’adonessin que no em trobava bé. Però no volia preocupar-los. I dissimulava

La meva adolescència també va ser complicada. Moltes vegades vaig desitjar que els meus pares s’adonessin que no em trobava bé. Però no volia preocupar-los. I dissimulava. No m’hauria importat un diagnòstic si això m’hagués donat eines per trobar-me millor.

Ja d’adulta em van diagnosticar una depressió major després de patir diversos episodis traumàtics. A partir d’aquell moment vaig ser etiquetada amb un trastorn de salut mental i vaig començar a rebre teràpia farmacològica i psicològica. Fins aquell moment no vaig ser conscient que el que em passava no era "normal" i no havia de "resignar-me" al que sentia. Que no havia d’assumir com a inevitable aquell malestar profund que m’invalidava tant i em feia patir d’aquella manera insuportable. Patia un trastorn i podia ser tractat, com qualsevol altre trastorn.

Vaig ser etiquetada amb un trastorn de salut mental. Fins aquell moment no vaig ser conscient que el que em passava no era "normal"

Es qüestiona molt si es diagnostica o s’etiqueta massa els nens (i els adults) en relació amb la salut mental. És normal sentir-se trist, aclaparat o malament emocionalment de tant en tant, la vida no és fàcil, però també en massa ocasions es deixen passar casos en què el nen o l’adult es veu incapaç de demanar l’ajuda que necessita.

Notícies relacionades

Estic d’acord que de vegades es diagnostica excessivament un trastorn mental. I que una etiqueta pot suposar un estigma innecessari o una medicació no imprescindible que, a la llarga, podria tenir conseqüències perjudicials. Però d’això se n’ocupen els especialistes. Són els que han d’avaluar i tractar només el que sigui necessari. I esbrinar si darrere d’una conducta inadequada, estranya o que cridi l’atenció existeix alguna cosa que aquell nen o adult no sap o no s’atreveix a explicar (assetjament escolar, abús, maltractament, mal ambient familiar, circumstàncies socials o econòmiques desfavorables, traumes, etc.). Les causes dels trastorns mentals no són només biològiques o genètiques.

En massa ocasions es deixen passar casos en què el nen o l’adult es veu incapaç de demanar l’ajuda que necessita

De tota la societat depèn que un trastorn mental no estigmatitzi qui el pateix. De fet, la probabilitat de patir-ne un en algun moment de la vida és molt alta, així que també et pot tocar a tu.