Carlos, amenaçat per un desnonament: «He pensat a suïcidar-me, demano als polítics que vegin que estem desesperats»

‒¿Quina és la teva situació actual, Carlos?

‒Visc a Castelldefels des dels 80, es van ajuntar diverses desgràcies, vaig muntar un petit negoci però els preus van pujar i no vam poder pagar, vam tancar l’empresa i ens vam divorciar. Les desgràcies es van anar ajuntant.

‒¿I on vius ara?

‒Vivia de lloguer, però em van apujar la mensualitat de 500 a 700 euros i ja no vaig poder pagar. Un senyor em va vendre les claus, com se sol dir. Jo no tenia cap experiència, no havia viscut mai en precari. Em va dir que era un lloguer barat de 300 euros i que vindria el propietari. Però era d’un fons voltor. El fons voltor em vol fer fora, tenia un desnonament per al 8 d’octubre i es va aturar, després de fer gestions amb la PAH.

‒¿Quina és la teva situació social?

‒M’han aprovat el pis social, la mesa d’emergència, però els terminis d’espera són molt llargs. Això genera falta de futur. Jo tinc una pensió petita, tot i haver treballat 35 anys aquí i 11 a l’estranger. Cobro 700 euros, estic separat i pago una pensió a la meva filla, però no hi ha futur. A part, soc estranger i no tinc família ni germans. La meva família és a 15 mil quilòmetres. No hi ha sortida.

‒¿Quina implicació emocional té la teva situació?

‒Desesperant, perquè t’aixeques i no saps quin futur tens, em feien fora la setmana que ve, estava preparant les caixes per a la mudança. Però ¿on? No tinc on anar perquè els meus amics tenen la seva vida, la seva família. És la desesperació de dir: què faig, com segueixo amb la vida. És angoixant.

‒¿Què penses quan llegeixes les notícies del suïcidi de l’Olga a l’Hospitalet, afectada per un problema d’habitatge, o d’un sabater també a l’Hospitalet?

‒En certa manera els entenc. Jo també ho he pensat, he trucat al 046, he demanat que em donin una psicòloga. Arriba un moment en què no veus sortida i no deixes de ser una molèstia per a la teva filla. Ho he pensat però he decidit que no ho faré, lluitaré, sense saber quins mitjans tinc per lluitar, perquè tinc 70 anys i no tinc opcions laborals. Vaig optar pel no suïcidi, però si ho penses i ho valores, penses que és una manera d’arreglar el problema. Mort el gos, s’ha acabat la ràbia. Em ploraran alguns però no patiré més. Ho he pensat.

‒Però has decidit no fer-ho

‒Sí, perquè vaig anar recapitulant i des que me’n vaig anar de casa de jove vaig decidir lluitar. I tot i que amb 70 anys tinc menys forces i menys opcions, lluitaré igual i trobaré una sortida. No sé si serà així, però he optat per lluitar.

Notícies relacionades

María Dolores Braquehais, psiquiatra: “Als professionals ens resulta més fàcil ajudar que entrar en contacte amb la nostra vulnerabilitat”

Llistes d’espera, atenció als menors i lluita contra l’estigma: els reptes de la salut mental a Catalunya

‒¿Què els diries als responsables polítics, que estan debatent dos decrets sobre habitatge al Congrés?

‒Que pensin que una part dels votants del seu poble estan en una situació desesperada, i haurien de prendre mesures que donessin una petita esperança per tenir una sortida. Diuen que l’últim que es perd és l’esperança. Per exemple, si aturen els desnonaments, sense perjudicar ningú. Estem parlant de fons voltor, com en el meu cas. Es podria fer més, i també la judicatura, perquè si mires el meu informe de vulnerabilitat és molt clar. No obstant, ni la judicatura ni els fons ni ningú té una mica de pietat. S’ha perdut la pietat en la societat actual.