Carl Cederström, professor universitari: “La malenconia i la tristesa han d’existir i correm el risc d’intentar eradicar-les”

-Què els va motivar a escriure aquest assaig?

-Estàvem desbordats pels missatges sobre com ser més feliços i més sans. Recordo estar en un supermercat comptant el nombre de missatges sobre com millorar la teva salut. En aquella època jo era fumador. Estava esperant l’autobús i hi havia un gos al meu costat. Una dona va passar per davant i, en veure que jo fumava a prop del gos, es va enfadar molt i va començar a cridar-me. Em va semblar interessant aquesta frustració i aquest enfadament d’aquestes persones. I vam començar a ampliar el focus per preguntar-nos què entenem per salut o per felicitat. La idea de la felicitat al llarg de la història ha anat canviant. Actualment, és gairebé un crim no buscar la felicitat.

-La felicitat, el benestar, s’ha convertit en una síndrome o en una dictadura?

-Pots qualificar-la de dictadura, però el més interessant és que és una cosa que té a veure amb una biomoral. És com una obligació moral: fer tot el possible per estar sa i ser feliç. Al llarg de la història, ser una persona amb una bona moral sempre ha estat difícil. Per al cristianisme, té a veure amb ser bo als ulls de Déu. No sé si avui dia és una dictadura, però sí un valor moral predominant en les nostres societats, que ens imposem a nosaltres mateixos.

-Com descriuries la contradicció entre una societat que està determinada a ser feliç i estar sana, però que compta amb un índex creixent de malestar emocional, especialment entre els joves?

-És una bona pregunta. No hi ha una resposta única. Intentar avaluar el nivell de felicitat és una cosa relativament recent. I si vas al gimnàs, pots mesurar clarament quantes calories cremes. Hi ha un munt de coses que pots fer amb números per millorar la teva vida, com ara perdre pes. Però quan traslladem això a qüestions més espirituals o sobre el sentit de la vida, ens frustrarem si intentem aplicar el mateix patró, els mateixos mesuradors. En aquesta recerca de la felicitat i el benestar, correm el risc de perdre emocions molt profundes. La malenconia i la tristesa han d’existir en tota experiència humana. I crec que existeix el risc d’intentar erradicar-les.

-El filòsof Comte-Sponville, en un assaig, afirma que més aviat la felicitat es troba en la recerca de la felicitat. En el seu assaig i en el d’André Spicer, s’adverteix de com n’és d’efímer aquest sentiment de felicitat.

-Fa uns anys es va dur a terme un test sobre la felicitat percebuda. A la meitat de les persones que hi anaven a respondre, algú els va posar una petita moneda al costat del test. Aquesta petita modificació va impactar en la manera com van respondre. Si preguntem a la gent si és feliç, la resposta mitjana és de 7,5 sobre 10. Però hi ha molta subjectivitat en això. Existeix felicitat en persones just després d’injectar-se heroïna, tot i que moltes persones no ho veurien com una cosa feliç. I existeix una altra idea de felicitat que té a veure amb estar bé amb Déu, per exemple. És a dir, d’una banda, pots dir que sí, que et sents feliç amb la teva vida, tens feina, pots comprar menjar... però després hi ha moltes vivències emocionals. Els nens en són un bon exemple: els veus nedant al mar a la primavera i no van dient, al mateix temps, que són feliços. També existeix la felicitat relacionada amb la nostàlgia. La felicitat és molt àmplia i la pots vincular a gairebé tot. Una altra idea és la de ser productiu per ser feliç. Però a l’antiga Grècia, ser productiu no era el camí cap a la felicitat, sinó l’eudemonia, la vida de contemplació. I en la cristiandat era el contrari: era sacrificar-te als ulls de Déu. Oblidem aquests precedents quan ens preguntem sobre la felicitat actualment.

-Hi ha un interès per part del poder empresarial o dels gurús de l’autoajuda a imposar-nos una idea de la felicitat? Quin és l’objectiu final d’aquests poders?

-Probablement creuen que el que fan és pel bé comú, però sens dubte formen part d’una ideologia que ha crescut des dels anys setanta, procedent del sistema místic oriental, relacionada amb la salut i el creixement personal. Van començar a implementar-se en la cultura occidental com una manera d’oposar-se a la societat d’aleshores o de sortir-ne.

La idea que tenim avui està relacionada amb determinats ídols i amb la idea que has de fer exercici pel teu bé i per ser bo per al mercat. Es va fer un estudi amb milers de directius a Suècia. El 95 % d’ells creien que millorarien com a CEO si feien activitat física. Això mostra fins a quin punt és forta aquesta ideologia. Si els preguntéssim si serien millors llegint novel·les, no crec que hi estiguessin d’acord. Això ens parla de la nostra cultura, on valorem més les rutines d’exercici físic i els sucs de fruita que Jane Austen o Aristòtil.

-En l’assaig s’analitza l’exercici físic. Tothom estaria d’acord que és bo no tenir sobrepès, no fumar... Però vostès parlen que hi ha alguna cosa més que salut, en aquesta ideologia...

-Es converteix en una manera d’avaluar quan una persona és bona o dolenta. El que defineix una ideologia és que ningú la veu com una ideologia perquè és una cosa que es converteix en natural. I es demonitza les persones que estan fora de les normes. Pots observar-ho en el canvi entre dir que fumar és dolent i dir que els fumadors són dolents. Hi ha empreses en què es fan proves d’orina per veure si algú ha estat fumant durant l’últim mes. Llavors comences a prohibir els fumadors, en lloc de prohibir fumar. Confons una activitat amb un ésser humà. El mateix passa amb les persones obeses: comences a projectar idees perquè no siguin aptes per ser CEO.

-En el llibre comenten la campanya d’un conegut xef britànic per una alimentació saludable a les escoles, afirmant que es tracta d’anar cap a mesures socials, estructurals, en lloc de campanyes puntuals...

-No estic en contra de qualsevol persona que estigui intentant fer alguna cosa bé, però hem fallat a l’hora de veure la importància de les estructures socials. Si algú creix en un barri pobre del Regne Unit, els supermercats que té a prop estaran plens de menjar porqueria. Si compres en una zona amb més benestar, hi veuràs molt menjar ecològic, centres de ioga i gimnasos amb entrenadors personals. A la zona pobra no tindràs aquestes infraestructures.

I ho diem en el llibre: l’imperatiu de ser saludable es fa de manera individualitzada. Comences a culpar la gent, en lloc de veure-ho com una cosa estructural, política. Els científics socials saben que existeix una forta connexió entre la salut i la classe social. I actualment el tema de la salut s’enfoca exclusivament com allò que un individu pot fer treballant de valent o pensant en positiu.

-L’assaig qüestiona, precisament, el pensament positiu en psicologia, basat a afirmar que es pot superar l’adversitat amb una actitud positiva. Però, sense menystenir el context social, no pot ser també que l’actitud psicològica influeixi en part en la manera de resoldre els problemes?

-No pretenc menystenir aquestes iniciatives a favor del pensament positiu, però crec que la pobresa és una qüestió molt profunda i estructural que ha de ser tractada des d’iniciatives polítiques per evitar l’escalada de la desigualtat entre les persones.

Notícies relacionades

Un estudi associa el dol perllongat amb un pitjor rendiment congnitiu en gent gran

Maria José Valiente, psicòloga: "Perdonar fa més bé a qui perdona que a qui és perdonat"

-Al final del llibre, plantegen la necessitat d’entendre que la vida inclou dificultats, tristesa i fragilitat... Com s’imagina aquesta altra manera d’entendre aquesta alternativa?

-Per ser honest, hauria de dir que el propòsit del llibre va ser intentar escriure una resposta a la biomoral imperant a tot arreu. El text és una manera d’intentar ajudar la gent a trobar paraules quan se sent malament amb aquestes coses. El que veuríem com una alternativa és, en primer lloc, inspirar la gent a sentir el coratge de decidir, de poder triar. Jo estic més a favor d’invocar la gent a dir que no que de dir-los quina és l’alternativa. Intentem ajudar la gent a trobar el vocabulari, les paraules i el coratge de dir que no i ajudar-los a veure la vida fora d’aquest ordre de la biomoral actual.