Oasis i la salut mental: què expliquen cinc de les seves cançons sobre allò que ens manté dempeus

Les cançons no són manuals de psicologia. Potser per això interessen. En elles conviuen eufòria i fragilitat, el desig de ser salvat i la necessitat de deixar-se cuidar, la ràbia i la voluntat de tirar endavant, el dolor i una esperança sovint obstinada. No expliquen com ens hem de sentir, però sí algunes de les coses que fem per continuar.

Salvar-nos quan no sabem cap a on anar

"Wonderwall" ha quedat fixada com una enorme declaració afectiva. Però abans de fantasiejar amb el fet que una altra persona ens salvi, entra en un territori menys segur. Els camins són sinuosos, les llums que haurien de guiar-nos enceguen i queden coses que voldríem dir però "I don't know how": "no sé com".

La imatge és de desorientació: hi ha un lloc on es vol arribar, però ni el camí és recte ni allò que ens havia de guiar permet veure amb claredat. I també hi ha la incapacitat per parlar. Sabem que ens passa alguna cosa i voldríem comunicar-ho, però no trobem la manera. La por sobrevola l’escena: a equivocar-nos, a no arribar, a no ser correspostos. Just després apareix la gran fantasia: "You're gonna be the one that saves me", "seràs tu qui em salvi".

La necessitat de salvació neix quan qui parla no sap com continuar. Quan estem espantats o desbordats, és fàcil imaginar que la seguretat arribarà des de fora. Els vincles poden protegir-nos, regular-nos i donar-nos sentit, però necessitar els altres no significa encomanar-los la responsabilitat de reparar-nos.

Oasis ofereix una versió més concreta a "Talk Tonight". Noel Gallagher la va escriure després d’abandonar temporalment la banda el 1994, arran d’una crisi durant la gira nord-americana. A San Francisco, Melissa Lim el va acollir, li va donar menjar, el va calmar i el va ajudar a reconsiderar la seva decisió.

La cançó ho resumeix amb una frase enorme —"but how you saved my life", "sobre com em vas salvar la vida"—, però descriu gestos petits: conversar, menjar, sortir a caminar. Potser de vegades salvar algú s’assembla a això: no a resoldre-li la vida, sinó a oferir-li prou calma per tornar-la a mirar.

Voler que hi hagi un demà

"Live Forever" conté una de les afirmacions vitals més contundents d’Oasis: "Wanna live, I don't wanna die". "Vull viure, no vull morir". Noel Gallagher ha explicat que també reaccionava contra el pessimisme que percebia en el grunge i, en concret, contra el títol "I Hate Myself and Want to Die" —"M'odio i vull morir"—, de Nirvana.

Vista des d’avui, aquesta contraposició necessita un matís. El desig de morir no és una falta d’actitud, gratitud o amor per la vida, ni es resol recordant a algú que hauria de voler continuar. Quan apareix, necessita ser escoltat i atès.

Però la cançó conserva una intuïció poderosa: imaginar un futur importa. No perquè hàgim de sentir esperança constantment, sinó perquè trobar alguna cosa que ens vinculi al demà pot ser una forma de resistència.

Oasis ho torna a formular en plural. L’horitzó no és només continuar existint, sinó imaginar-se encara al costat d’algú. En una cançó construïda sobre l’ambició impossible de viure per sempre, una de les idees més humanes és aquesta: de vegades el futur és més imaginable quan no l’hem de pensar sols.

Què fem amb la ràbia?

Amb Liam i Noel Gallagher reconciliats després d’anys de distància, "Don't Look Back in Anger" —"No miris enrere amb ràbia"— sembla haver adquirit una nova capa. Però no mirar enrere amb ràbia no significa no mirar enrere.

La ràbia pot avisar-nos que ens han fet mal, protegir-nos i ajudar-nos a establir límits. Elaborar el passat tampoc obliga a perdonar ni a reconciliar-se: hi ha relacions que és millor no recuperar i ferides que no necessiten una història de redempció.

El problema arriba quan la ràbia deixa de parlar-nos d’allò que va passar i comença a decidir el present. Per això resulta tan suggeridor que la cançó acabi amb "at least not today": "almenys avui, no".

No cal prometre que mai més tornarem a sentir allò que ens va travessar. De vegades avançar consisteix, simplement, a descobrir que avui aquella emoció ja no ocupa tota l’habitació.

El dret a plorar

"Stop Crying Your Heart Out" presenta una altra contradicció. El seu títol —una cosa semblant a "deixa de plorar desconsoladament"— sembla poc compatible amb la validació emocional: plorar no és un problema que calgui corregir, ni una emoció desapareix perquè algú ens demani que deixem de sentir-la.

Però la cançó és més tendra que el seu títol. "Hold on. Don't be scared": "aguanta, no tinguis por". També assumeix una cosa difícil davant d’una pèrdua: hi ha coses que ja han passat i que no podrem modificar.

Acceptar-ho no significa que deixin de fer mal ni que les hàgim de superar ràpidament. Tampoc que el dolor no mereixi ser expressat. La cançó oscil·la entre dos impulsos humans: voler que la persona que estimem deixi de patir i entendre que no podem arrabassar-li aquest patiment.

Acompanyar no sempre és trobar paraules que facin desaparèixer el dolor. De vegades és tolerar la impotència de no poder arreglar-lo i continuar allà. Potser avui reformularíem el títol: no "deixa de plorar", sinó "plora si ho necessites; jo em quedo".

Perquè ens necessitem

I llavors hi ha "Acquiesce". "Because we need each other", "perquè ens necessitem", canten Liam i Noel. Costa no escoltar la frase d’una altra manera després de la ruptura, els anys de retrets i el retrobament.

Entre la fantasia de "Wonderwall" —algú vindrà a salvar-me— i aquest "ens necessitem" hi ha gairebé tot un recorregut emocional. La salut mental no consisteix a deixar de necessitar ningú. La independència absoluta és una ficció: som vulnerables i interdependents.

Notícies relacionades

Una tècnica de deu segons per fer una pausa davant l'estrès: què diu la ciència

Judit Argüera, mestra amb autisme, publica un llibre de contes inclusius: "Totes les ments tenen el seu lloc al món"

Necessitem persones que ens escoltin, ens acompanyin i, alguns dies, ens ajudin a recordar qui som. El repte és que aquesta necessitat no ens faci desaparèixer dins de l’altre, sinó construir vincles en què també puguem existir sencers.

Potser per això aquestes cançons continuen omplint estadis. No perquè continguin fórmules per estar bé, sinó perquè posen veu a coses que continuem intentant aprendre: com demanar ajuda, deixar-nos cuidar, conviure amb allò que ens ha ferit i imaginar que encara hi haurà un demà.