Mor Marina Vilalta, la pastora més longeva de Catalunya

En una entrevista a EL PERIÓDICO el 2024 confessava que després de dècades dedicada al camp, ja no tenia por de la mort. «Demano a Déu que se m’emporti de pressa», relatava. Vilalta treia les seves ovelles cada dia: «No he fet ni un dia de festa. Em porten amb cotxe i els gossos i ovelles ens segueixen. Baixo del cotxe, dono menjar als gossos i les ovelles pasturen. Passo la tarda allà. Abans ho feia des de les nou del matí fins a dos quarts de vuit de la tarda. M’emportava una ceba, tomàquet, una mica d’oli i sal i pa. I una ampolla d’aigua».

Vilalta era una dona estimada al poble, on s’exhibeixen amb orgull fotografies d’aquesta pastora en el seu hàbitat natural. Sempre va mostrar el seu amor per les ovelles: «Sí, des de molt petita, amb el meu pare, havíem tingut ovelles. No hi havia res més. Sempre he tingut la voluntat d’estar amb elles, amb les vaques. Érem una família molt pobra. No hi havia menjar per donar-los. Quatre cabres, tres o quatre ovelles, algunes vaques. Jo tenia cinc anys i anava amb el meu pare. Per això les aprecio. Les he apreciat sempre».

Notícies relacionades

Un estudi associa el dol perllongat amb un pitjor rendiment congnitiu en gent gran

Maria José Valiente, psicòloga: "Perdonar fa més bé a qui perdona que a qui és perdonat"

La pastora també admetia que amb el pas dels anys sentia certa nostàlgia pels membres de la seva família que ja havien mort. «Penso molt. En la meva família d’origen són tots morts, no tinc ningú. Només tinc una germana, la més petita de la família. Em poso trista. Penso. Si m’animo una mica em poso a cantar i ve una ovella, m’acaricia. Si venen a molestar-me els dono alguna garrotada. I mira, em passo la vida així».

Vilalta va comptar sempre amb el suport dels seus fills i nets, que els últims anys l’ajudaven a sortir a cuidar les ovelles, i li donaven ànim. La vida d’aquesta dona, que mai va poder aprendre a llegir ni a escriure, es converteix ara en un símbol no només de l’amor a la natura i als animals sinó de la transmissió de cançons i tradicions orals del món rural català.