Carl Cederström i André Spicer: "Com més intentem gaudir, més difícil esdevé"

Els autors denuncien que el benestar s’ha convertit en una "ideologia" que demonitza, per exemple, qui no té cura del seu cos. "Quan la salut es converteix en una ideologia, la incapacitat per atenir-s’hi esdevé un estigma". Els autors emmarquen aquesta pressió i aquestes crítiques en l’objectiu del mercat de generar més productivitat.

L’assaig crida l’atenció sobre la tendència a considerar defectes qüestions com la infelicitat, la insatisfacció o la negativitat. El "síndrome" descrit en el text incorpora símptomes com l’ansietat, la culpabilitat o el remordiment, perquè tota aquesta tendència es basa en la idea que l’individu és algú amb força de voluntat que no deixa d’esforçar-se. Per això, es considera que trobar feina "és qüestió de determinació".

El que desenvolupen els autors és una idea lògica: el mandat del benestar genera ansietat perquè és una cosa que es converteix en imprescindible per viure i, per tant, es transforma en una obsessió constant, la d’anar buscant sempre vies per millorar. I millorar en qüestions com l’alimentació, el culte al cos o les tècniques d’autoajuda.

La conseqüència de tot plegat, alerten, és crear "nihilistes passius", ciutadans preocupats per ells mateixos, pel seu jo interior i pels seus plaers, en lloc d’actuar sobre el món per intentar canviar-lo. És una manera de "replegar-se", avisen, per aconseguir un succedani de la veritat universal.

La moral és el teu cos

Aquest síndrome inclou elements polítics, segons els autors. O, més ben dit, elements de despolitització dels ciutadans: "La felicitat i la salut —expliquen— es converteixen en el criteri bàsic per al que passa per ser una vida moral. Aquí, allò moral no té a veure només amb la nostra relació amb els altres; s’ocupa de la relació amb un mateix i, en especial, amb el propi cos".

A escala empresarial, aquest síndrome implica mantenir-se sempre disponible per a les empreses en què treballen. I això implica també sotmetre’s a entrenament físic, millorar la dieta o deixar de fumar. Es difumina la diferència entre el temps de treball i el temps d’oci. I qui no compleix aquestes pautes, com ara la dieta, sens dubte pot sentir-se culpable o avergonyit. "El mandat de portar una vida sana sol anar acompanyat —adverteixen— d’un missatge subliminal menys subtil: si et condemnes a una dieta, ni vigiles amb atenció el teu pes o intentes tornar a una mena d’estat originari anterior, aleshores ets una persona moralment contaminada".

La dictadura del que és positiu

Els assagistes expliquen com el pensament positiu vincula la felicitat a l’èxit. I amb una paradoxa: "se’ns demana que donem via lliure a la nostra força de voluntat (...) però se’ns diu (...) que no tothom, ni qualsevol persona, pot arribar a ser autènticament feliç. Requereix que modifiquem la totalitat de la nostra persona, que deixem de menjar xocolata i de masturbar-nos".

Massa felicitat

Notícies relacionades

Practicant l’art de trobar-nos: tornar al safareig

Quan discrepar sempre acaba en batalla: per què hi ha persones que viuen instal·lades en el conflicte

Després de repassar el paper de l’autoajuda i el mindfulness, i de les relacions laborals, els autors expliquen com la societat actual no només no es basa en prohibir, sinó a ordenar-nos que expressem els nostres desitjos. I a aconseguir una felicitat que arribi immediatament. "Ara podem i hem de ser feliços les vint-i-quatre hores, tots els dies". Això acaba generant el contrari. Monotonia, esgotament i un sentiment d’"hedònia depressiva". "Com més intentem gaudir, més difícil es torna. Com més intentem maximitzar el benestar, més patim", alerten. I això porta a la pregunta clau: ¿què entenem per gaudir?

Acceptar la impotència

Els autors proposen no individualitzar la felicitat, perquè el "benestar no sempre és cosa nostra", per la qual cosa aposten per "oblidar-nos del cos una estona, deixar de perseguir la felicitat" i reconèixer que "acceptar la impotència ens permet veure que sempre ens quedarem curts. El que fa dignes de ser-ho les coses més importants de la vida són el fracàs i el dolor inevitables que comporten". I "sovint, la bellesa està amarada de dolor".