Després de la crisi: així són els dies dels que decideixen seguir vivint (I)

No cal estar bé demà: només cal arribar-hi

Sandy Martos, activista i col·laboradora de SanaMente, recorda sobretot la vergonya. La d’haver travessat una crisi i haver d’assumir-ne les conseqüències mentre el món de fora continuava igual. Si hi havia ingrés, es perdien classes, esport, rutines. Si no n’hi havia, tocava continuar amb la vida com si no hagués passat res. “El món continua i jo estic en un punt molt diferent”, resumeix.

Per a ella, continuar viva no tenia gaire a veure amb una decisió nítida. Era més aviat anar fent: “Un dia més”. Mirava el calendari buscant alguna cosa petita que li fes il·lusió de la setmana següent. No es tractava de passar d’una crisi a pensar que la vida era meravellosa. Era una consigna més modesta: no cal estar bé demà; primer cal arribar-hi.

A Nieves García, activista d’Obertament, li passava una cosa semblant. Després de diverses temptatives, tornar a casa significava comprovar que res no havia canviat: els mateixos pensaments, els mateixos problemes i, a més, la sensació d’haver de tranquil·litzar els altres. Amb els anys, diu, pot mirar enrere i pensar en tot el que s’hauria perdut. Però en aquell moment la lògica era una altra: “Passarem aquest dia i demà ja ho veurem”.

Àngels Longán, també activista d’Obertament, ho explica amb una metàfora. La crisi és una onada que arriba al punt màxim i després baixa, però el mar al qual tornes no ha d’estar necessàriament en calma. “Quan passa la crisi suïcida, jo no tinc ganes de viure”, diu. El que hi ha és un condicional: si he de viure, fem-ho així. I avançar “dia a dia”.

Rodríguez Laguna insisteix que aquesta ambivalència és habitual. Després d’una crisi poden continuar existint pensaments de mort. Per això, diu, més que esperar una gran decisió de viure, sovint resulta útil ajornar, deixar passar temps, permetre que la persona parli i que disminueixi la tensió emocional. La recuperació, afegeix, no és lineal: hi ha millores i recaigudes.

Acompanyar sense exigir normalitat

Què ajuda, doncs? Les quatre coincideixen més en els gestos que en els discursos. A Sandy li servia que algú hi fos, que li proposés fer un puzle, anar a veure un partit o rebre una amiga. Petites activitats que l’ajudaven a sortir del bucle sense exigir-li que estigués bé.

Àngels recorda especialment el seu germà. No era la persona amb qui tenia la relació més estreta, però l’endemà va aparèixer disposat a caminar amb ella cada dia. Aquell gest la va sorprendre perquè contrastava amb la desaparició d’altres persones del seu entorn. “Sí que hi ha alguna cosa que aquí s’ha mobilitzat”, recorda haver sentit.

Núria Melchor, activista d’Obertament i d’altres entitats, parla d’un amic que tenia experiència pròpia i que no li exigia funcionalitat. Si no podia fer res, li deia que mirés sèries, mengés el que li vingués de gust o simplement descansés. De vegades li llegia per telèfon. “No m’exigeix res. Només m’ofereix”, explica. Saber que algú estava disponible ja era una manera de sostenir-se.

L’altra cara és la sobreprotecció. Sandy diu que pot fer sentir-se “engabiada” i fins i tot castigada. També pesa que l’entorn esperi una normalitat massa ràpida: anar a un dinar familiar, reprendre plans, posar bona cara. Francisco Rodríguez Laguna adverteix que aquesta hipervigilància pot ser asfixiant tant per a qui està en crisi com per a qui en té cura, especialment quan la família no sap què fer o se sent sola.

DEMANEU AJUDA

Si tu o algú proper té idees suïcides:

Línia d’atenció a la conducta suïcida: 024

Telèfon de prevenció del suïcidi de Barcelona: 900 925 555

Xat Línia 024: https://www2.cruzroja.es/es/chat-linea024

Fundació ANAR (infància i adolescència): 900 20 20 10

Notícies relacionades

Un estudi associa el dol perllongat amb un pitjor rendiment congnitiu en gent gran

Maria José Valiente, psicòloga: "Perdonar fa més bé a qui perdona que a qui és perdonat"

CatSalut Respon: 061

Emergències: 112