Moisés Costa, metge de família: "La mala salut laboral repercuteix en les baixes per salut mental"

-Es concedeixen baixes per motius de salut mental no justificats?

-Les baixes són una oportunitat única per conèixer un pacient que no ve sovint. El problema és que moltes vegades veiem baixes que no hauríem de veure, perquè el problema no és mèdic sinó que ve d'un altre tipus de malestars. No és lògic que una persona acudeixi a buscar la baixa per un disgust amb la parella.

-Això passa?

-Passa i cada vegada més sovint. El malestar emocional ha augmentat. Hi ha moltes depressions. Però el que hi ha més és frustració. Trastorns psicopatològics. Quan algú ve a buscar la baixa per qualsevol motiu, jo hauria de preguntar si és un malalt mental o no i hauria de donar-li la baixa si té un trastorn mental. Pot ser que la seva vida li somrigui però tingui una depressió endògena, però la majoria són depressions reactives, per un conflicte laboral o de parella, per no tenir habitatge. Són trastorns socials que no es resolen. I en aquests casos el més còmode és acudir al metge de família perquè és "bo, bonic i barat".

-Què fa vostè en aquestes situacions?

-Intento pactar. Li dic al pacient que si se separa de la seva dona, el més lògic és que plori. I probablement no hauria de donar-li la baixa. Aleshores entrem en el pacte: "Entenc que a l'empresa no et donen facilitats per viure el dol per la separació i que no estàs disposat a agafar-te un dia de lliure elecció, però tens deures, tens feina". També pot passar que la seva empresa no tingui recursos per gestionar cert malestar emocional sense necessitat d'acudir al metge de família. En suma, jo he d'intentar que recuperi el dia a dia però estic sotmès a petits xantatges.

-A què es refereix?

-Per exemple, a un professor d'institut amb un diagnòstic previ d'ansietat. Diu que la seva feina és d'alta complexitat, que els alumnes són difícils i que quan agafa el cotxe sent ansietat. Li dic que parli amb el seu director i em respon que el director li diu que si no està bé, que agafi la baixa. No estàs malalt, li dic. Em respon que té antecedents d'ansietat. Això és un xantatge, perquè si no li dono la baixa i té un accident mentre condueix, què passa? Em sento malament. Aquest cas hauria de recaure en el metge de família o en una unitat de salut laboral? En aquest sentit, les mútues són un fracàs.

-Quina és la línia entre una malaltia que mereix la baixa i un malestar que no la mereix?

-Els empresaris que conec em diuen que els metges tenim màniga ampla a l'hora de donar baixes. Els responc: "Vosaltres no us preocupeu per la salut mental dels vostres treballadors, per evitar que hagin d'agafar la baixa quan se senten desbordats". Aquesta mala salut laboral repercuteix en les baixes: no venen a buscar l'antidepressiu, ni a buscar psicoteràpia i volen només la baixa. Estem parlant de malalts? No. Però què faig jo? Arribar a acords.

-Si el tema no és de salut mental, quin és el tema de fons?

-El tema de fons és que hi ha professors que tracten amb alumnes d'alta complexitat i se senten desbordats. El tema és el burnout. O el conflicte entre una empresa i un treballador que busca estar més temps amb el seu fill i a qui la companyia fa mobbing. L'advocat li diu que agafi la baixa laboral. L'hi he de concedir? Això va acabar amb la intervenció d'una psicòloga per fer entendre al treballador que no està malalt, que s'ha d'incorporar. El tema de fons també és el paleta de 62 anys que allarga la baixa per poder prejubilar-se, quan hauria de poder jubilar-se als 60.

-Què pot fer el metge en aquestes situacions?

-Saber dir que no en aquests casos, i assumir la responsabilitat de perdre un pacient és molt dur, sobretot si formes part de la comunitat. A mi em assenyalen pel carrer, se m'odia o se m'estima molt. I, de vegades, he de dir que no a amics. "Per una vegada que te la demano", em responen. Jo el primer que pregunto és: "Si vols una baixa per salut mental és que et consideres un malalt mental, oi?" Em diuen que no i els responc que, en aquest cas, no necessiten la baixa. La responsabilitat és de la mútua, que hauria d'avaluar els treballadors estressats per evitar que emmalalteixin.

-Vostès ja distingeixen qui pateix una malaltia mental de qui no la pateix?

-En l'entrevista, els veus venir de lluny.

-De tot el que m'està explicant es dedueix que el problema no és tan mèdic com social...

-Efectivament, tenim un problema social: la immediatesa, la mala gestió de la incertesa, el malestar continu, el malestar laboral. Anar a treballar ja no serveix per comprar-te una bici, serveix només per sobreviure. I després hi ha la productivitat. Els encarregats de supermercats amb tendència a tenir actituds dèspotes. O les treballadores de residències d'avis, que estan explotades.

-Es podria evitar una baixa amb mesures de suport psicoterapèutic?

-Aquests casos no han de recaure en el sistema sanitari sinó en les mútues o les empreses. Les psicòlogues clíniques s'han de dedicar als casos greus.

Notícies relacionades

Un estudi associa el dol perllongat amb un pitjor rendiment congnitiu en gent gran

Maria José Valiente, psicòloga: "Perdonar fa més bé a qui perdona que a qui és perdonat"

-Què canviaria, per millorar la qüestió de les baixes?

-M'agradaria que a Primària tinguéssim els recursos necessaris per tractar amb dignitat els pacients. Que les mútues assumeixin les seves responsabilitats, que les unitats de l'ICAM [Institut Català d'Avaluacions Mèdiques] facin la seva feina. I que nosaltres siguem capaços de dir que no als nostres pacients. Els polítics van llançar els diners en l'època de vaques grasses i hem fomentat que la població no tingués autocura ni es responsabilitzés de l'educació dels seus fills ni de la seva salut i ho delegués en altres. Hauríem de construir entre tots una societat més empàtica. I entendre que si m'enfado amb la meva dona em puc quedar un dia a casa i no cal agafar la baixa. I no hem de crear falses expectatives respecte dels metges: no tenim la vareta màgica.