La teràpia psicològica millora la recuperació física i mental després d’una cirurgia d’esquena, segons un estudi

Abans de sotmetre’s a una cirurgia lumbar a l’Hospital del Mar, li van proposar participar en un programa de psicoteràpia. "No hi tenia res a perdre", va pensar. La intervenció formava part de l’estudi SPINE-ACT, que ha avaluat si preparar psicològicament persones amb més risc de dolor persistent pot millorar-ne la recuperació.

El treball, publicat a la revista European Journal of Pain, va analitzar 54 pacients operats per patologies lumbars degeneratives. Vint-i-sis van rebre, a més del tractament habitual, vuit sessions setmanals de teràpia d’acceptació i compromís (ACT), en grups de fins a 15 persones i per videoconferència. Els altres 28 van seguir únicament l’atenció habitual: seguiment mèdic, medicació i recomanacions d’autocura.

L’equip volia treballar factors que poden dificultar la recuperació, com ara l’ansietat, la depressió, la por al moviment o la tendència a imaginar sempre el pitjor desenllaç. "La cirurgia no és només un acte tècnic, sinó una experiència humana", explica el doctor Juan Ramón Castaño, psiquiatre i psicoterapeuta de l’Hospital del Mar i autor principal de l’estudi. "L’operació no comença al quiròfan, sinó abans".

Un jardí per sortir del bucle

L’ACT no intenta esborrar la por ni els pensaments difícils, sinó reconèixer-los sense quedar-hi atrapat i continuar avançant cap a allò que importa. "Acceptar no vol dir quedar-se passiu", subratlla Castaño. Es tracta de no gastar tota l’energia lluitant contra el dolor i poder continuar fent coses importants.

A Montse li va resultar especialment útil imaginar "un jardí particular". Durant les sessions visualitzava un espai interior que havia de cuidar i regar. "Aquest jardí ets tu: el teu cos i la teva ment", explica. La metàfora va connectar amb el seu ofici i li va servir per calmar-se i frenar el bucle de por. També va trobar alleujament compartint el procés amb persones que entenien "l’infern" del dolor constant. "Pensaves: no estic sola aquí".

El programa no va reduir de manera significativa la intensitat del dolor respecte del tractament habitual, però sí la seva interferència: fins a quin punt impedia caminar, dormir, treballar, relacionar-se o gaudir de la vida. També va produir millores més grans en la discapacitat, els símptomes d’ansietat i depressió, el catastrofisme i la por al moviment. Les diferències van aparèixer abans de l’operació i es van mantenir en els seguiments fets als tres, sis i dotze mesos.

Al cap de sis mesos, el 96,2 % dels participants del grup ACT havia aconseguit una millora prou significativa per notar-se en la vida diària, davant del 28,6 % dels qui havien rebut únicament el tractament habitual. L’equip demana prudència: la mostra és petita i, al cap d’un any, la distància entre tots dos grups era menor. L’hospital resumeix els resultats com una millora aproximada del 30 % en recuperació funcional i discapacitat i del 20 % en ansietat i depressió.

Viure el dolor d'una altra manera

La clau per entendre l’estudi és que dos pacients poden sentir un dolor semblant i, tanmateix, veure la seva vida limitada de manera molt diferent. "La psicoteràpia no millora la intensitat del dolor; millora com l’estàs vivint, el patiment i la discapacitat", explica Castaño. Una persona pot entendre que necessita aturar-se; una altra pot viure aquell mateix límit com la prova que ja no serveix per a res i entrar en una espiral de por.

En el cas de Montse, la cirurgia sí que va reduir dràsticament el dolor previ. Quan la cirurgiana li va demanar que es posés dreta, va recórrer el passadís al costat del sèrum i va pensar, sorpresa: "Estic caminant". Un mes i mig després ja no necessitava el seu "còctel diari" d’analgèsics. Avui ha tornat a treballar amb les seves màquines, els seus jardins i el seu bosc.

La teràpia l’ha ajudat a interpretar d’una altra manera els senyals del seu cos. Quan apareix una punxada després d’un esforç, intenta no anticipar immediatament una recaiguda: s’atura, respira i es pregunta si necessita descansar. "Estic aprenent a entendre que el meu cos m’està dient: ‘T’estàs passant, Montse, calma’".

També per al càncer de mama

Notícies relacionades

Sandy Martos, activista: "l'autocura d'un mateix ajuda a construir un setembre amb matisos d'agost"

Carlos Alcoba (Obertament): "Hauríem de parlar menys del frau en les baixes laborals i més de les persones que pateixen i no poden explicar-ho"

Montse també assenyala una mancança: després de l’operació va trobar a faltar alguna sessió de reforç. Durant els moments difícils de la rehabilitació es va sentir "una mica sola" i hauria agraït que algú li confirmés que determinats alts i baixos eren normals. L’equip ja estudia fórmules amb menys sessions abans de la cirurgia i algun acompanyament posterior.

L’Hospital del Mar preveu començar a oferir aquest programa fora de l’estudi i treballa en una adaptació per a la cirurgia oncològica de mama. Per a Castaño, el repte és que els avenços tècnics no facin oblidar la persona que entra al quiròfan: "Cal integrar la cura de la salut mental en l’àmbit quirúrgic".