Carmen, activista: "No aconsegueixo encomanar-me de l'alegria dels altres"

Ara és temps de sopars… per celebrar que s’ha acabat el curs, que comencen les vacances, que és estiu, que has aprovat un examen, que el dia és més llarg, que fa calor i s’està bé a fora… tant se val, qualsevol excusa és bona per reunir-se amb amics i xerrar, riure, passar-t’ho bé.

És guai, molt guai… però només quan en tens ganes, quan tens alguna cosa a celebrar, quan estàs contenta. Si no… és una merda, amb perdó. L’alegria dels altres és proporcional a la teva dissort per no gaudir-ne tant com ells. Fingeixes com de graciós t’ha semblat allò que ha dit algú, perquè tothom riu, encara que ni tan sols ho hagis escoltat perquè estaves pensant en les ganes que tens de marxar.

Que antipàtica que ets, penses! Per què no tindré jo aquesta gràcia i aquestes ganes d’explicar coses? Potser ho he intentat, però ningú no m’ha escoltat. Ho intento una altra vegada, però algú se m’avança i parla més fort que jo. No em senten. Desisteixo. Segurament no era interessant.

Riure sense ganes

Intento escoltar i riure sense ganes… Ho sento, avui no tinc un bon dia. Ahir vaig tenir una discussió amb el meu millor amic. Li vaig dir que no volia tornar-lo a veure i aquesta idea no em deixa de rondar pel cap.

Vaig pensar que sortir m’aniria bé, em distrauria. Però no. Els pensaments intrusius m’aixafen i em torturen. Tornen una vegada i una altra. Soc aquí sense ser-hi. No aconsegueixo encomanar-me de l’alegria dels altres. Faig mala cara, sé que els altres ho noten. Què pensaran de mi? Es penediran d’haver-me convidat? Segur que no em tornaran a trucar. Diran que soc una avorrida, que els espatllo la festa… m’hauria d’haver quedat a casa.

El sopar s’acaba i proposen anar a ballar i escoltar música. És un pla temptador. Segur que és divertit. El local està ple a vessar de gent. Fa molta calor. Hi entrem. Tothom parla molt alt; el volum de la música hi obliga. Tant se val, ballem, no cal parlar. Desfogem-nos movent el cos al ritme de la música. Però… que poc que m’agrada aquesta música. No m’inspira gens. No em ve de gust ballar això.

Sembla que sigui invisible

La gent s’arramba, empeny, un fins i tot em trepitja i no em demana perdó. Jo soc més baixeta que la majoria. Sembla que sigui invisible. Només veig esquenes. Com a molt, colls i cares suades que no em miren. No hi ha espai entre nosaltres. És com si em faltés l’aire, em costa respirar i gairebé no em puc moure sense topar amb algú. El cor em batega de pressa i gairebé el puc sentir. M’obro pas a empentes, apartant les persones que em tanquen el camí, i aconsegueixo sortir al carrer.

Estic suant. Tinc la roba molla. Inspiro fons i deixo anar l’aire d’un cop. M’estava marejant. Em recolzo en un fanal i em faig una cigarreta. Potser fumar no és la millor idea, però em tranquil·litza. Envio un WhatsApp a una de les meves companyes. Li dic que me’n vaig a casa. Que ja ens veurem un altre dia amb més calma.

Emprenc el camí cap a casa. Al cap de cinc minuts, una mà em toca l’espatlla. És la meva amiga. Sembla preocupada. “Estàs bé?”, em pregunta. És sincera, es preocupa de veritat. Em diu que tothom ha preguntat per mi, que em buscaven. Em fa una abraçada i insisteix a acompanyar-me a casa. No em vol deixar sola. Es quedarà amb mi fins a assegurar-se que realment estic bé. Li dic que, aleshores, després l’hauré d’acompanyar jo perquè no torni ella sola. Riem pensant que ens passarem la nit anant i venint per acompanyar-nos.

Notícies relacionades

Oasis i la salut mental: què expliquen cinc de les seves cançons sobre allò que ens manté dempeus

Mercè Conangla y Jaume Soler, psicòlegs: "No és la IA la que guanya consciència, sino nosaltres els que la podem perdre"

Ideem un pla millor: ella es quedarà amb mi a casa fins que la passin a recollir amb el cotxe. S’estava atabalant amb tanta gent i la música tampoc no li agradava gaire. Rebo diversos WhatsApp dels altres interessant-se per mi. Que macos!

Passem una estona estupenda, ens expliquem coses, riem, posem música que ens agrada a totes dues i mirem les estrelles i la lluna plena des de la meva terrassa. I jo penso: que fantàstic que és l’estiu i quina sort que tinc de tenir amics!