Eduardo Vara, pediatra: "El problema és reduir cada persona a etiquetes estereotipades"

Negar la influència del mercat i de la indústria farmacèutica i no farmacèutica en aquesta terminologia psicològica seria ingenu. Vegeu, per exemple, la voluntat de convertir una temporada de desinterès per la lectura en un «bloqueig lector» que cal corregir com més aviat millor. Però també seria ingenu minimitzar l’augment real dels trastorns mentals o menysprear els avenços en la comprensió de la neurodiversitat recorrent al gastat argument del sobrediagnòstic o de les modes.

El diagnòstic i l’etiqueta

Al mercat li interessa etiquetar-ho i rendibilitzar-ho tot, tal com fa amb molts altres dels nostres anhels. Però també són necessaris diagnòstics orientatius que permetin a professionals amb experiència acompanyar les persones que ho necessitin. El problema apareix quan reduïm cada persona a un conjunt d’etiquetes estereotipades que desemboquen automàticament en una identitat monolítica i en el corresponent conjunt de mesures que cal prendre.

Perquè la ciència ben entesa hauria de recordar sempre que les seves conclusions són aproximacions limitades pels mitjans i els coneixements de cada època i que, per damunt de les estadístiques i les classificacions, hi ha cada ésser humà concret. I, moltes vegades, el que necessita aquest ésser humà no és una prescripció, sinó comprendre’s millor o entendre l’origen del seu malestar per evitar-lo o, si més no, protegir-se’n.

Fora de l’àmbit acadèmic, l’embolic lingüístic augmenta encara més. En part, perquè vivim en una cultura que competeix constantment per l’atenció dels altres i en què costa fer-se sentir sense recórrer a l’exageració i a la vehemència. I, en part, perquè hi ha un esgotament general provocat per la recerca permanent de la millor versió d’un mateix que, com que no es pot processar, s’acaba verbalitzant com una forma de desfogament.

Qualsevol contratemps és un «trauma»

Així, al costat de les persones que parlen de la seva salut mental amb més precisió, també n’hi ha d’altres que ho fan amb un llenguatge hiperbòlic i psiquiatritzat: qualsevol contratemps es converteix en un "trauma", la tristesa passatgera en "depressió", el nerviosisme en "ansietat" o la introversió en "autisme".

Les persones que recorren a aquestes expressions no pretenen minimitzar les experiències de qui ha estat diagnosticat formalment, però el resultat final és que banalitzen i dilueixen el significat i els reptes reals de les persones que conviuen amb aquestes condicions neuropsicològiques concretes; perquè ni «tots tenim traumes» ni «tots som una mica autistes».

A tot això s’hi afegeix l’auge dels autodiagnòstics exprés a través de tests virals i consells d’experts de reputació diversa a les xarxes socials. Alguns poden coincidir després amb l’avaluació d’un professional acreditat, però molts altres seran simples exemples de l’efecte Forer, pel qual moltes persones s’identifiquen fàcilment amb descripcions generals aplicables a gairebé tothom, com ara els trets de caràcter atribuïts a cada signe del zodíac. I el problema no és només la banalització de la complexitat que implica un procés diagnòstic rigorós. És que aplicar malament aquestes etiquetes n’anul·la els efectes positius, que també n’hi ha.

Etiquetar per ordenar els malestars

Segons estudis neurocientífics com els de Matthew D. Lieberman sobre l’«etiquetatge emocional», anomenar i classificar allò que sentim ens pot ajudar a regular millor les nostres emocions. No és que etiquetar correctament curi el malestar psíquic, però sí que l’ordena i el fa més comprensible, sempre que no acabem convertint aquestes etiquetes en una identitat rígida o en una ruminació constant.

Per això, la qüestió no és etiquetar o no etiquetar. Les etiquetes poden orientar, alleujar i donar llenguatge a experiències que abans eren confuses; fins i tot poden crear comunitats de persones que comparteixen vivències, es donen suport i lluiten pels seus drets. El problema apareix quan les convertim en veredictes predestinatoris, marques d’exclusió o estratègies de consum. Perquè sota qualsevol etiqueta sempre hi ha una persona i també una societat que la construeix mitjançant un llenguatge, al capdavall, imperfecte i contaminat per interessos que també convé aprendre a interpretar.

Notícies relacionades

Bellvitge detecta les tres claus per detectar risc de suïcidi en persones amb TOC

Els psicòlegs coincideixen: els que ploren molt connecten millor amb els altres

No podem prescindir d’algunes etiquetes, però sí que podem fer-les servir amb més cura, honestedat i menys frivolitat merament expressiva. Perquè comprendre’ns a nosaltres mateixos i als altres exigeix tant definir com matisar. No per estigmatitzar, rendibilitzar o dividir, sinó per entendre millor tota la complexitat humana que té dret a ser i a existir en un món compartit.

Eduardo Vara és pediatre i autor de 'Maldito trabajo' i 'Érase una vez en tu cerebro'.