Marta Ramon, professora de Psicologia a la UB: "Els vincles socials afavoreixen l'aprenentatge i son un factor protector del benestar psicològic"

Alguns apunten als estudiants: diuen que les noves generacions són més individualistes, que estan menys motivades o que prefereixen estudiar des de casa. Altres assenyalen els professors: potser les metodologies han quedat obsoletes o potser no hem sabut adaptar prou la docència als canvis socials i tecnològics dels darrers anys.

Probablement tots dos bàndols tenen part de raó. I és molt possible que l'absentisme universitari sigui el resultat d'una constel·lació de factors que interactuen entre si. Com a professora de Psicologia, no pretenc posicionar-me en aquest debat ni determinar qui té més responsabilitat. Tampoc pretenc aportar una idea especialment nova. Només voldria recuperar, des de la meva experiència com a antiga estudiant, una dimensió de la vida universitària que sovint queda fora d'aquestes discussions.

Per això també tinc la sensació que ens estem fent la pregunta equivocada. Potser la qüestió no és tant qui té la culpa, sinó què hem deixat de construir entre tots.

La universitat no hauria de ser només un lloc on adquirir coneixements. Per això ja tenim llibres, vídeos, apunts, plataformes digitals i eines d'intel·ligència artificial. La universitat hauria de ser, sobretot, una comunitat. Un espai on aprenem, però també on ens relacionem, compartim inquietuds, descobrim interessos i construïm una manera d'estar al món. Un espai que contribueixi al nostre desenvolupament personal i al nostre benestar emocional.

Quan jo era estudiant, no anava a classe exclusivament per la classe. Hi havia professors brillants i assignatures fascinants, però també sessions poc estimulants. I malgrat això, hi anava. Perquè la universitat era molt més que aquella hora concreta. Després de classe fèiem un cafè, continuàvem converses que havien començat a l'aula, estudiàvem junts a la biblioteca, dinàvem plegats i compartíem els nervis propis dels exàmens. Ens ajudàvem mútuament i construíem relacions que, en alguns casos, encara perduren avui.

Estem perdent l'oportunitat de construir vincles?

Eren amistats diferents, nascudes de compartir una etapa de canvis, dubtes, descobertes i decisions sobre el futur. I em pregunto si, quan la universitat es converteix només en un lloc on assistir puntualment a una classe —o fins i tot en un contingut que es consumeix des de casa—, no estem perdent també l'oportunitat de construir aquests vincles i aquest suport mutu que només poden néixer de compartir el dia a dia universitari.

Una part del problema actual, al meu entendre, és que aquest sentiment de pertinença s'ha anat debilitant. I si això és així, la responsabilitat no és només dels estudiants ni només del professorat. És compartida. En un moment de creixent malestar emocional, soledat i desconnexió entre els joves, potser hauríem de preguntar-nos quin paper pot jugar la universitat com a espai de vinculació i construcció d'identitat.

No es tracta de convertir cada classe en un espectacle. Aprendre requereix esforç. Però l'esforç es viu de manera diferent quan un se sent part d'una comunitat. Sabem que els vincles socials no només afavoreixen l'aprenentatge, sinó que també actuen com un factor protector del benestar psicològic.

Així doncs, crec que la pregunta no és com obliguem els estudiants a venir a classe. La pregunta és per què haurien de voler venir. La resposta difícilment la trobarem només en un pla docent o en una metodologia concreta. La trobarem quan siguem capaços de construir una universitat que, a més de transmetre coneixement, generi comunitat.

Notícies relacionades

Bellvitge detecta les tres claus per detectar risc de suïcidi en persones amb TOC

Els psicòlegs coincideixen: els que ploren molt connecten millor amb els altres

Perquè allò que ens vincula als llocs no és només el que hi aprenem, sinó sobretot el que hi vivim. I perquè, en un moment en què el benestar emocional dels joves ens preocupa cada vegada més, potser reconstruir els espais de trobada i de pertinença és també una manera de cuidar no només els estudiants, sinó tota la comunitat universitària.

Marta Ramon és professora d'Història de la Psicologia i investigadora a la Universitat de Barcelona (UB).