Miguel Perlado, psicòleg: "Un eclipsi ens obre les portes cap a l'experiència espiritual"

Per al psicòleg clínic i forense Miguel Perlado, membre del grup de derives sectàries del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), aquestes experiències connecten amb una necessitat humana bàsica: trobar sentit, vincle i orientació davant d’allò que ens supera. En una societat marcada per la hiperconnexió digital, la solitud i la sobreinformació, un eclipsi pot recordar-nos que necessitem els altres.

L’astorament davant d’allò que ens supera

El que converteix un eclipsi total de Sol en alguna cosa més que una curiositat astronòmica no és només la seva raresa, sinó l’experiència d’assistir a un fet que desborda l’escala quotidiana. Durant uns minuts, el dia s’altera, la llum canvia i l’entorn sembla suspendre les seves regles habituals. Aquesta interrupció pot provocar una emoció difícil d’encaixar en una societat acostumada a explicar-ho tot: l’astorament.

Per a Perlado, els grans fenòmens naturals connecten amb una dimensió humana antiga, anterior fins i tot a les formes organitzades de religió. “Aquests fenòmens ens emparenten o ens recorden aquesta necessitat de pertinença, de vinculació, de sentit i sobretot d’aquest astorament davant la immensitat, davant del que és desconegut”, explica. No es tracta necessàriament de creure en alguna cosa concreta, sinó d’experimentar que hi ha alguna cosa que ens supera i que “ens connecta amb una dimensió que va més enllà de nosaltres”.

Des d’aquesta perspectiva, l’eclipsi pot obrir una porta a una vivència espiritual entesa en sentit ampli: connexió, petitesa, presència i recerca de sentit. “Ens obre les portes cap a l’experiència espiritual”, resumeix.

Un ritual col·lectiu en temps de solitud

Aquesta experiència d’astorament no es viurà necessàriament en solitari. Un dels elements més singulars d’un eclipsi total de Sol és que convoca persones diferents al voltant d’un mateix fenomen. No cal compartir una creença, una ideologia ni una identitat prèvia: n’hi ha prou amb mirar cap al mateix lloc i reconèixer que altres persones viuen una cosa semblant.

Perlado sosté que les societats continuen necessitant rituals col·lectius, encara que les seves formes hagin canviat. “Totalment. I els trobem i es reconverteixen”, afirma. En una època marcada per la sobreinformació i la mediació tecnològica, aquesta recerca de sentit adopta formes noves. Però la necessitat de fons es manté: connexió, propòsit i pertinença.

La paradoxa és que mai no hem tingut tantes eines per comunicar-nos i, alhora, moltes persones se senten cada vegada més soles. “Estem hiperconnectats, però aïllats”, resumeix. Per això, l’eclipsi pot funcionar com a contrapunt: no passa sota demanda, no depèn d’un algoritme i no es viu només des d’una pantalla. “Sols ens desintegrem, ens aïllem, ens empobrim i només podem créixer en relació amb els altres”, conclou Perlado.

Pertànyer sense perdre el criteri propi

Per a Perlado, l’espiritualitat no s’ha d’entendre només com una creença religiosa o una adhesió a un dogma. “L’espiritualitat és una cosa que forma part de l’essència de les persones”, sosté. Té a veure, afegeix, amb la relació, el vincle, la recerca de sentit i la possibilitat de trobar un propòsit. Per això, la necessitat de comunitat també exigeix matisos: que una experiència col·lectiva pugui ser emocionant no significa que tot vincle grupal sigui saludable.

Notícies relacionades

Bellvitge detecta les tres claus per detectar risc de suïcidi en persones amb TOC

Els psicòlegs coincideixen: els que ploren molt connecten millor amb els altres

La diferència rau en el grau de llibertat, espontaneïtat i absència de coerció. En una observació compartida d’un eclipsi, ningú no ha de creure en un dogma, obeir una figura d’autoritat ni integrar-se en una estructura tancada per participar-hi. “Si no hi ha una inducció ni una conducció coercitiva, això és un element distintiu que indica que és més espontani, natural i, per tant, no patològic”, assenyala.

La pertinença pot ser reparadora quan permet compartir una emoció sense anul·lar l’autonomia individual. El problema apareix quan la recerca de sentit, connexió o transcendència s’instrumentalitza i es converteix en dependència. Perlado adverteix que les experiències d’astorament poden obrir una vulnerabilitat més gran: davant d’allò que sobrepassa la comprensió quotidiana, pot aparèixer la necessitat que algú doni sentit al que s’ha viscut. Per això, parlar d’espiritualitat o de comunitat no implica renunciar al dubte.