Ponç Pons, poeta: "Cuidar la salut mental és també una forma de compromís amb el món"

Els diaris passen plens de notícies aberrants, corprenedores. A part de les terribles guerres que devasten poblacions, ¿d’on surten aquests 27.000 quilos de residus i deixalles que la Conselleria de Turisme i Medi Ambient ha recollit a les aigües del litoral balear? ¿Qui tira els bòtils i les llaunes que hi ha dins les síquies de les carreteres o les bosses de fems que un troba caminant pel camp? ¿És normal i civilitzat que en netejar una platja o un tros de fons marí hi hagi bicicletes, neveres o cotxets d’al·lot petit? ¿Qui els hi ha tirat? No crec que siguin els animals. ¿D’on surten els milers de garrotets de fer net orelles o els bidons de plàstic que s’assequen entre els macars dels platjals?

Un amic em diu que la gent dels iots és molt irresponsable i bruta, però jo no crec que ningú vulgui acabar navegant dins un femer.

Vivim en una societat que cada vegada genera més residus i l’única possibilitat de no ofegar-nos-hi és reciclar. Vivim en una època paradoxal; mai no havíem tingut tanta informació sobre el planeta i, al mateix temps, mai no havíem sentit tanta impotència davant el seu deteriorament.

Si els humans som capaços de mesurar científicament els danys que infligim al món, ¿per què som incapaços de deixar de causar-los?

Ecoansietat, una resposta emocional

Cada dia, les notícies ens recorden que la crisi climàtica ja no és una amenaça futura, sinó una realitat present, i davant aquest escenari cada vegada més persones -sobretot joves- experimenten el que avui coneixem com ecoansietat.

L’ecoansietat no és una malaltia, sinó una resposta emocional profundament humana davant la percepció que el món que coneixem està en perill. És la barreja de por, tristesa, ràbia i sensació d’impotència que apareix quan pensam que el futur pot ser pitjor que el present.

Pot transformar-se en depressió

El problema, més que sentir aquesta inquietud, és quedar-s’hi atrapats, perquè la ment humana no està preparada per viure permanentment en estat d’alerta global. El nostre cervell necessita espais de calma, sentit i esperança. Quan passam hores consumint notícies catastròfiques, quan tot sembla urgent i irreversible, correm el risc d’entrar en una espiral emocional dolenta: cansament, insomni, pessimisme, irritabilitat, desconnexió i, finalment, una sensació de derrota interior. És aquí on l’ecoansietat pot transformar-se en depressió.

Però hi ha una idea important que sovint oblidam: preocupar-se pel planeta no obliga a destruir-se emocionalment. De fet, cuidar la salut mental és també una forma de compromís amb el món. Ningú no pot defensar la vida des de l’esgotament permanent.

Una de les primeres passes per calmar l’ecoansietat és acceptar que no podem carregar tot el pes del món damunt les nostres espatlles. Vivim en societats que ens fan sentir responsables individuals de problemes globals i sistèmics. Ens demanen reciclar mentre grans corporacions continuen contaminant massivament. Ens fan sentir culpables per una bossa de plàstic mentre la destrucció ambiental es decideix sovint en despatxos molt llunyans. Evidentment que les accions personals compten, però no podem convertir la consciència ecològica en una condemna psicològica.

D’entrada, és essencial recuperar una relació més sana amb els mitjans de comunicació. Estar informats és necessari; infoxicar-nos constantment de fake news i males notícies, no. El cervell humà no diferencia gaire entre una amenaça immediata i una successió interminable d’imatges alarmants en una pantalla. Per açò, convé posar límits, reduir l’exposició compulsiva a últimes notícies, seleccionar fonts rigoroses i reservar moments del dia lliures de catastrofisme digital. Informar-se bé i millor, sí, però no viure connectats permanentment a l’angoixa.

Recuperar el contacte real amb la naturalesa

Hi ha una altra medicina poderosa contra l’ecoansietat: l’acció compartida. La impotència paralitza; la participació transforma. Quan una persona planta arbres, col·labora en iniciatives locals, defensa espais naturals o simplement conversa amb altres sobre el futur que vol construir, la sensació d’aïllament disminueix.

L’ésser humà necessita sentir que forma part d’un grup, d’alguna cosa més gran que la seva pròpia por, i sobretot, necessitam recuperar el contacte real amb la naturalesa.

Caminar vora el mar, tocar la terra, observar un bosc, sentir el silenci d’una muntanya o escoltar el cant dels ocells no és una frivolitat romàntica, sinó salut mental.

Potser el gran repte emocional del nostre temps és aprendre a conviure amb la incertesa sense perdre la capacitat d’estimar la vida. La por pot advertir-nos del perill, però no pot convertir-se en l’únic idioma del futur. Necessitam esperança, però no ingènua o passiva, sinó activa, una esperança que no negui els problemes existents, però tampoc renunciï a actuar i solucionar-los.

Perquè, en el fons, conservar una ment sana enmig d’un món convuls com el nostre és també una forma de resistència, revolta i compromís social. Cuidar la pròpia serenor no és desentendre’s del planeta, sinó preparar-se i cuidar-se per continuar defensant-lo sense perdre’ns pel camí.

Cada generació hereta un món i l’amor pel nostre ens fa sentir el dolor de veure que, continuant així, ja no el podrem llegar intacte.

L’ecoansietat neix de l’amor, perquè ningú no pateix pel que no l’importa, i la salut mental és el que fa que aquest amor no es converteixi en desesperació.

Notícies relacionades

Oasis i la salut mental: què expliquen cinc de les seves cançons sobre allò que ens manté dempeus

Mercè Conangla y Jaume Soler, psicòlegs: "No és la IA la que guanya consciència, sino nosaltres els que la podem perdre"

No ens calen grans salvadors, sinó menys depredadors, i necessitam persones capaces de conservar la lucidesa, la bondat i les ganes d'actuar. Cuidar la salut mental no és tancar els ulls davant els problemes, sinó mantenir-los oberts sense perdre l'alegria de viure, perquè només qui encara és capaç de meravellar-se davant la bellesa del món, té motius profunds per defensar-la.

L'esperança també és una responsabilitat i cuidar la salut mental és preservar dins nosaltres el que volem salvaguardar defora, plenament i sanament... LA VIDA.