Candela, psiquiatre: "Després d'un suïcidi, culpa, responsabilitat, ofec, tristesa, impotència, solitud"

La nostra funció, com a metges, és preservar la vida i ajudar que la persona pugui viure amb la menor càrrega de malaltia possible. Passem anys de formació infinita aprenent a formular diagnòstics, prescriure tractaments, avaluar riscos, actualitzar coneixements, treballar amb les famílies i prendre decisions en situacions d'una enorme complexitat. Sempre amb el mateix objectiu: que el pacient —la persona— estigui tan bé com sigui possible.

Però ningú —ni res— ens prepara per a la mort d'un pacient per suïcidi.

Això és especialment rellevant en Psiquiatria —l'especialitat mèdica que diagnostica, tracta i acompanya l'evolució de les malalties cerebrals que cursen amb trastorns de conducta—, perquè fins al 82% dels psiquiatres experimentarà el suïcidi d'un o més pacients al llarg de la seva carrera professional.

Jo desconeixia aquesta xifra. I soc psiquiatre. Amb anys d'experiència.

Fins que em va passar, mai no havia tingut un pacient que se suïcidés. I, malgrat que aquest fet afecta la majoria de professionals, mai no havia sentit cap company, mentor o resident compartir com havia viscut i afrontat aquesta experiència. Incomptables sessions formatives, reunions, anàlisis de casos clínics, debats, congressos. Però mai ningú no havia compartit la seva experiència, com a professional i com a persona, davant del suïcidi.

Tabú?

La mort per suïcidi té implicacions molt diferents de les d'altres causes de mort. A més, els pocs estudis que hi ha sobre aquesta qüestió ens diuen que l'impacte que genera un suïcidi en un professional de la Psiquiatria és superior, per exemple, al que pot generar la mort en altres especialitats. Tanmateix, durant la residència pràcticament no hi ha formació específica sobre com afecta aquesta experiència el professional o sobre on es poden trobar recursos d'ajuda o acompanyament. Encara més: durant la vida professional no es parla d'aquest fet un cop ha passat.

I quan passa arriben coses que ningú no t'havia explicat. Culpa. Responsabilitat. Ofec. Tristesa. Impotència. Solitud.

Tancar els ulls i que apareguin imatges intrusives. Reviure una vegada i una altra l'última consulta. Preguntar-te què et va passar per alt per alt. Dubtar del teu criteri clínic. Sentir un nus permanent a la gola. No saber si el que t'està passant és normal.

Què faig ara?

M'aturo?

Continuo?

Què necessito?

Continuar visitant pacients i avaluant el risc de suïcidi durant els dies i les setmanes posteriors al suïcidi d'un pacient és molt difícil. Ningú no et recorda que tu també necessites aturar-te —ni tan sols tu mateix. La pressió assistencial continua, la responsabilitat mèdica envers els altres continua. Però és fonamental rebutjar la idea que els professionals no poden sentir dolor emocional ni necessitar suport després de la mort per suïcidi d'un pacient. Com a col·lectiu, també cal que entenguem que podem, i potser hem de, aturar-nos.

Afortunadament, les coses comencen a canviar. Tot i que encara és escassa, cada vegada hi ha més investigació sobre l'impacte del suïcidi d'un pacient en els professionals i, durant els darrers dos anys, fins i tot s'hi han afegit algunes formacions específiques.

Notícies relacionades

Ponç Pons, poeta: "Cuidar la salut mental és també una forma de compromís amb el món"

Guillermo Mattioli, doctor en Psicologia: "La dimensió psicològica de l'atenció a la ciutadania està sent cada vegada més reconeguda"

Perquè després d'un suïcidi, la pregunta no és només què fem amb el pacient següent. També és què fem amb el professional que acaba de perdre l'anterior.

Candela (pseudònim) exerceix com a psiquiatre en un hospital de Catalunya.