Bàrbara, mare d'una jove amb anorèxia: "Ha estat la seva perseverança, les ganes de sortir del trastorn, les que finalment ha guanyat la batalla"

Era devastador. Tot es va capgirar. No enteníem res. Vèiem com ella patia i no trobàvem la manera de poder alleugerir aquell patiment. Vèiem com ens mancàvem eines, coneixements referent a la malaltia i comprensió per part dels professionals...

En aquest punt va ser quan vaig conèixer l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia (ACAB) i va ser allà on vaig trobar respostes a molts dubtes, comprensió i acompanyament per sostenir tot el que m’estava passant. Amb aquest suport vam ser capaços de transformar aquell sentiment insuportable d’impotència i posar el focus en el que era necessari mantenir: calma i amor cap a la nostra filla. Com a pares havíem d’aprendre a acompanyar-la d’una altra manera i confiar en els professionals que l’estaven tractant.

Tenir temps de desconnexió

A nosaltres ens tocava cuidar-nos, mantenir la serenitat i adquirir eines per poder acompanyar-la millor. Era important que ens cuidéssim, que tinguéssim temps de desconnexió del trastorn.

I de mica en mica tot va començar a canviar en la forma en què l’acompanyàvem. Vam ser conscients de la importància que tenia la nostra estima cap a ella. No era suficient, però sí que suavitzava molt el dolor i la ràbia. Vam aprendre a estar d’una altra manera. Ens vam adonar de la importància d’estar bé, de fer coses que ens ajudessin a viure aquella etapa amb una actitud de molta compassió cap a ella i cap a nosaltres mateixos.

Les recaigudes

I van venir recaigudes, nous ingressos i també la desesperança. El trastorn tornava de nou a manifestar-se amb totes les seves forces i ens deixava a nosaltres de nou devastats pel dolor. Una altra vegada havíem de treure forces per seguir endavant.

Tot allò que havíem après ens ajudaria a fer front de nou, però la situació ja no era la mateixa. La Núria ja era major d’edat. Els pares teníem un altre rol. Ja no podíem decidir per ella. Era ella qui prenia les decisions. I la seva vida estava en risc. Havíem de trobar l’equilibri entre respectar el que ella volia i donar-li allò que necessitava.

Ella no volia ingrés, però la seva vida estava en perill. Finalment, no va ser necessari un ingrés involuntari, ja que ella va ser qui el va signar. Un ingrés que va ser llarg i molt dolorós. Un ingrés que, una altra vegada, va capgirar la nostra vida. Vam tornar a necessitar algú que ens ajudés i va ser l’ACAB qui va donar-nos suport de nou.

Vam haver de confiar en les professionals. Deixar en les seves mans la recuperació definitiva de la Núria. Però sobretot confiar en la nostra filla. En la seva capacitat de lluita; confiar en que ella se’n sortiria. I a nosaltres ens calia mantenir la calma i fer que ella s’aferrés a la vida per tot allò de bonic que l’estava esperant fora d’aquelles quatre parets de l’hospital.

Ara tenim un profund sentiment d’agraïment a un munt de professionals que han estat al nostre costat. Sense ells no hauria estat possible derrotar al monstre de la malaltia.

També valorem moltíssim la valentia i la capacitat de lluita de la nostra filla. Ha estat la seva perseverança, les ganes de sortir del trastorn, qui finalment ha guanyat la batalla. En aquest camí de patiment ha fet un gran treball malgrat que no ha estat gens fàcil.

Arribats aquí, m’agradaria transmetre la importància de tres aspectes que crec que han estat essencials per gestionar aquest camí de dolor:

Cuidar-te molt i deixar-te ajudar

Vam veure que el monstre també se’ns emportaria a nosaltres si no fèiem alguna cosa. Havíem de buscar ajuda per a nosaltres, algú que ens expliqués què era el que estava passant, necessitàvem aprendre a estar al costat de la nostra filla per poder ajudar-la. I, a partir d’aquí, tot va començar a canviar i va començar a ser una mica menys feixuga la càrrega.

Amor i comprensió

Vam entendre que el dolor emocional que estava deixant sense forces a la meva filla podia ser una mica menys devastador si nosaltres li donàvem tot l’amor del món. Com a família no podíem fer gaire cosa més: acompanyar-la, estar al seu costat i donar-li tot l’amor i la comprensió o empatia que necessitava

Confiar en els professionals

Vam veure que el que nosaltres no podíem fer, ho havien de fer els professionals que també l’acompanyen. Vam confiar en ells i vam deixar a les seves mans la recuperació de la nostra filla.

Notícies relacionades

Els psicòlegs coincideixen: els que ploren molt connecten millor amb els altres

Després de la crisi: així són els dies dels que decideixen seguir vivint (I)

A hores d’ara la nostra vida està en calma. I entre nosaltres ha crescut un immens sentiment d’amor incondicional que ens protegeix a tots.

Bàrbara, mare vinculada a l’associació ACAB (Associació Catalana contra l'Anorèxia i la Bulimia).