Begoña Román, professora d’Ètica: "Les persones que accepten el seu dolor solen afrontar millor les recaigudes"

La Universitat de Barcelona (UB) ha anunciat la primera càtedra sobre salut mental i comunitat, de la mà de la Fundació Pere Claver. Al capdavant d’aquesta iniciativa hi ha la professora d’Ètica Begoña Román, amb qui reflexionem sobre el patiment, la filosofia, el malestar emocional i la biologia.

-Què li diria a qui no vegi cap relació entre la filosofia i els problemes mentals?

-S’espera que la medicina, els fàrmacs i els tractaments aclareixin tots els problemes humans, però el patiment humà és complex. No és només una qüestió de mala sort. No es tracta únicament de recuperar-se, sinó de conviure amb el patiment. La ciència no sempre pot respondre a la pregunta de 'per què a mi'. I la societat contemporània genera expectatives exagerades sobre la capacitat de la medicina i de les teràpies per resoldre el patiment. I quan s’aconsegueix estabilitzar-lo, encara tenim pendent el repte de combatre l’estigma i acceptar la diferència.

-Creu que es té en compte la dimensió filosòfica, en els tractaments i per part de la ciutadania?

-Avui els professionals són molt més conscients d’aquesta dimensió filosòfica i, en general, també ho és la societat. Les persones joves han treballat molt contra l’estigma i no solen tenir cap problema a dir que van al psiquiatre o al psicòleg, perquè ho consideren part de la seva estabilitat emocional: comptar amb un interlocutor que els ofereixi pautes. També la proliferació de pòdcasts sobre benestar emocional mostra que hi ha consciència que no es tracta únicament d’una qüestió psicològica o farmacològica, sinó de reflexionar sobre què fem en aquest món.

-La dimensió biològica pesa massa?

-La medicina i la psicologia clínica se senten més còmodes en una dimensió científica i basada en la corroboració empírica. És lògic: han avançat molt, i també ho han fet els fàrmacs. Tanmateix, encara predomina de vegades una psiquiatria i una psicologia excessivament biologicistes. La dimensió psicosocial i espiritual és tan potent com la biològica. La primera està molt estudiada; la tradició filosòfica també ha reflexionat profundament sobre la qüestió espiritual, el patiment, el neguit o la manca de serenor. La manca de projecte o de sentit, i la compulsivitat del consum centrada en el present, fomenten aquest malestar.

-La inversió pública i privada es concentra massa en la dimensió biològica?

-Fins i tot quan s’inverteix en intervencions psicològiques, es tendeix, comprensiblement, a buscar l’eficiència. Per això, un abordatge més sistèmic o psicoanalític pot quedar més penalitzat que un de conductual: per raons de rapidesa i de rendiment. El sistema públic ha de retre comptes i, com més ràpidament s’obtenen resultats i altes, més fàcil és justificar la inversió. Si donem tanta importància al fet que la persona torni a treballar, deixi d’estar de baixa i recuperi la seva vida quotidiana, però no li permetem fer un treball personal sobre l’origen del seu patiment, la seva manca de sentit o la recerca que ha d’emprendre per gestionar aquesta «ombra d’abisme» quan aparegui, l’abordatge queda incomplet. I hauríem d’estudiar científicament si allò que és eficient a curt termini ho continua sent a llarg termini.

-Què respon vostè a aquesta pregunta sobre el llarg termini?

-Si treballéssim en comunitats on no es negués el patiment i que fossin capaces de mantenir-lo i sostenir-lo, hi hauria menys recaigudes greus. Ara mateix carreguem massa pes sobre les famílies. Les comunitats que posen el patiment al centre i donen temps a les persones perquè hi convisquin i vegin que no passa res d’estrany, sinó que és la vida, fan que aquestes persones no se sentin tan malament.

El plaer compartit es maximitza, el dolor compartit es pal·lia. El meu col·lega de la Càtedra, Josep Maria Esquirol, parla de resistència íntima des del marc antropològic. Si hi ha alguna cosa que la nostra societat ha deixat de fer és sostenir el patiment, i això explica l’auge de l’espiritualitat en les societats contemporànies.

-Què fem amb el dolor, doncs?

-Cal asseure’s en el dolor, no sortir corrents, no voler que ens passi de seguida. Asseure’s en el dolor per saber com abordar-lo és una dimensió filosòfica fonamental. I no estic fent apologia del dolor. Les persones que han explorat qüestions filosòfiques i han treballat en comunitats de pertinença on s’accepta el seu dolor tenen recaigudes menys fortes i una millor qualitat de vida.

-Moltes persones poden decidir: 'Vull deixar de patir i vull una solució a curt termini'. Com es respon a aquesta demanda?

-L’autonomia del pacient és fonamental i ha costat molt conquerir-la. No es pot imposar una teràpia a qui no la vol. Però també cal explicar que el coneixement d’un mateix i la construcció de la pròpia identitat requereixen temps. La filosofia pot ajudar a comprendre que la identitat es forja i no apareix acabada. La impaciència pròpia de la joventut explica, en part, que molts joves no s’adhereixin als tractaments. No podem demanar-los simplement que tinguin paciència.

Tampoc no podem oferir-los fàrmacs que els mantinguin adormits tot el dia, redueixin la libido o provoquin un augment de pes sense escoltar com viuen aquests efectes. Cal preguntar per què mostren tan poca adherència al tractament i quina és la seva prioritat de valors. Potser una persona prefereix estar una mica descompensada però no passar-se el dia dormint; fins i tot pot sentir que les seves al·lucinacions són seves i que la medicació li provoca una sensació d’expropiació d’ella mateixa. Necessitem parlar molt amb ells.

Notícies relacionades

Bellvitge detecta les tres claus per detectar risc de suïcidi en persones amb TOC

Els psicòlegs coincideixen: els que ploren molt connecten millor amb els altres

-Hi ha un augment de l'interès per l'espiritualitat... Però correm el risc de caure en pràctiques superficials i comercials?

-Soc pragmàtica: si alguna cosa funciona per a una persona que pateix, no hi tinc res a objectar. Si l’ajuda resar el rosari, escoltar un pòdcast, meditar o practicar ioga, pot ser vàlid. El problema apareix quan es genera dependència o quan algú es proclama expert i ofereix directrius fàcils que no ensenyen a afrontar el patiment, sinó simplement a esquivar-lo. Tard o d’hora arriba l’hora de trobar-se amb un mateix i preguntar-se què fem aquí, en lloc de limitar-se a rebre missatges prefabricats.