Claus sobre la «teràpia de confrontació»: res a veure amb les tècniques de la terapeuta dels Andic

No existeix aquesta teràpia

«La teràpia de confrontació no existeix. I, si existís amb aquest nom, probablement tindria pocs adeptes, perquè la paraula confrontació s'associa a la discussió i a l'enfrontament», descriu Pascual.

Empatia i mà esquerra

«Tot i que es diuen tècniques de confrontació, han d’utilitzar-se amb molta mà esquerra i empatia, perquè si un psicòleg confronta, genera més resistències al canvi, i la gent acudeix al professional per aconseguir objectius. N’hi ha prou que cada persona pensi si, quan ha discutit amb la seva parella, ha aconseguit resultats o no».

Es tracta, doncs, d'una tècnica pròpia de la teràpia breu estratègica que busca que la persona «reestructuri la seva manera de pensar, vegi les coses des d'una altra perspectiva o ampliï la seva visió de la realitat, a través d'una reflexió que la convidi al canvi».

«La confrontació consisteix a assenyalar, de forma respectuosa, les dissonàncies, incongruències i contradiccions en el discurs o la conducta d’una persona o d’una família», afegeix aquesta terapeuta. Per exemple, quan algú afirma que tracta tots els seus fills per igual, tot i que pren decisions clarament diferents, o assegura que el conflicte no té a veure amb els diners, però sí amb l’herència.

«Mai quan existeixi por de la reacció d’algun familiar»

«Aquesta tècnica no seria mai aconsellable quan hi hagi por de la reacció d'algun familiar, amenaces, violència, coacció o control; quan les discussions tendeixin a escalar de manera simètrica –descriu Pascual–; quan hi hagi risc de represàlies, d'autolesions o d'abandonament de la llar, o quan hi hagi menors implicats en el conflicte».

Aprendre a discutir

L’important, insisteix, és vetllar per la seguretat. «Aquesta tècnica s’utilitza amb el terapeuta al mig, perquè les persones aprenguin a discutir. «Aquest és el primer pas, aprendre a discutir», remarca aquesta professional. «Els terapeutes breus estratègics ensenyem a ‘barallar-nos’, i el més difícil és gestionar com es reacciona quan es rep un cop comunicatiu, treballar l'escolta i gestionar la frustració».

Com es fa

El psicòleg decideix quins integrants de la família participen en aquesta prescripció. Quins temes es plantejaran. Quins objectius tenen. Quant durarà l’exercici. Quins límits existeixen. I què fer si algú es desregula durant les sessions, si s’altera.

L’habitació de les discussions

«En la teràpia breu estratègica, una de les tècniques és la prescripció de l’habitació de les discussions. En aquest cas, sense el psicòleg, es prescriu fer-ho cada dia. Primer, els familiars han d’acceptar la prescripció. Es decideix l’habitació. S’asseuen un davant de l’altre i asseguts, mirant-se cara a cara. Es decideix el temps. Normalment, es prescriu entre mitja hora i una hora de discussió diària. Sense torns. Després, fora de l’habitació, s’ha d’evitar parlar del tema tractat fins a l’endemà», explica Pascual.

De l’habitació al púlpit

«Després de l’habitació s’evoluciona cap a la tècnica del púlpit, que es pot fer a la mateixa habitació, cara a cara, i s'avalua si, un cop transcorreguda aquella mitja hora, les dues persones ja poden mantenir un intercanvi». A continuació, la persona més alterada o desregulada parla durant mitja hora, mentre l'altra ha de mantenir un rigorós silenci. La persona més estable, més forta emocionalment, escolta».

Tercera evolució: s’intercanvien els rols. El que ha callat parlarà. «El primer dia acabarà parlant la persona que el psicoterapeuta consideri més vulnerable o més impulsiva». Un dia acaba parlant l'una i, l'endemà, l'altra. «El psicòleg ha d’anar veient si es pot o no evolucionar», insisteix Pascual. La clau, destaca, és «mirar-se als ulls».

Fer-ho en un penya-segat, una bogeria

«Fer-ho en un penya-segat és una bogeria total, i fins i tot tampoc s’hauria de fer al cotxe, perquè hi ha un perill, necessitem atenció, i poder mirar-nos als ulls. Mirar-se als ulls és el primer senyal d’afecte, de respecte», descriu aquesta psicòloga. Es pot fer caminant però tot i així és perillós. «Quan llegeixo que els van proposar de fer la tècnica a la muntanya, amb risc, sabent que un d’ells tenia un problema físic, em sembla totalment contraproduent», conclou Pascual.

Teràpia d’exposició, res a veure

Notícies relacionades

Mercè Conangla y Jaume Soler, psicòlegs: "No és la IA la que guanya consciència, sino nosaltres els que la podem perdre"

Els psicòlegs coincideixen: els que ploren molt connecten millor amb els altres

Es podria fer una teràpia d’exposició, de tipus cognitivoconductual. Però, insisteix, l’exposició ha de realitzar-la el pacient en solitud per enfrontar-se a les fòbies. En aquest cas seria una exposició a les altures o al fet d’anar sol a algun lloc. I pot ser que el terapeuta acompanyi el pacient les primeres vegades, però no ho faria amb un pare».

Pascual conclou que no qualsevol psicòleg pot abordar situacions familiars, sinó que ho ha de fer un terapeuta familiar amb una formació mínima de vuit anys. «Si dubtem de si un psicòleg té o no la formació, tenim el Col·legi Oficial de Psicologia, on ho comproven immediatament», apunta. Ho diu perquè les teràpies de parella, en el marc de la teràpia familiar, «estan plenes d’intrusisme».