La possibilitat que el Canadà rebutgi l’eutanàsia per trastorn mental genera alarma entre entitats i experts

A Espanya, la llei no exclou diagnòstics concrets. La Llei orgànica de regulació de l’eutanàsia permet sol·licitar la prestació per una malaltia greu i incurable o per un patiment greu, crònic i impossibilitador. En tots dos casos parla de patiment físic o psíquic constant i intolerable. La qüestió no és si una depressió, una anorèxia o un altre trastorn «donen dret» a l’eutanàsia, sinó si una situació concreta compleix l’anomenat context eutanàsic.

Mesos abans que es conegués aquesta decisió canadenca, dos dels principals experts de l’Estat en l’aplicació ètica i legal de la llei d’eutanàsia, José Antonio Seoane i Blanca Morera -catedràtic de Filosofia del Dret i membre del Comitè de Bioètica, i presidenta de la Societat Espanyola de Psiquiatria Legal, respectivament-, van defensar l’aplicació de la norma davant dels patiments psíquics. Tots dos van assegurar, en un congrés celebrat a Sant Sebastià, que la llei d’eutanàsia, vigent des de fa quatre anys, és la més garantista de les existents i van animar, especialment Morera, a precisar-ne els criteris d’aplicació. Tots dos van reivindicar que el patiment psiquiàtric es tracti en un pla d’igualtat i no-discriminació respecte del físic.

No és el diagnòstic

Des de Dret a Morir Dignament Catalunya (DMD), la recomanació canadenca es considera un retrocés. «Ens sembla una barbaritat», afirma Cristina Vallès, presidenta de l’entitat. A parer seu, excloure d’entrada les malalties mentals implica no concebre-les com a malalties de la persona, «sinó com a malalties de l’ànima», una mirada que considera «absurda» i «poc científica». Per a Vallès, «la clau no hauria d’estar en el diagnòstic, sinó a avaluar si la persona conserva la capacitat de decidir i si el seu patiment compleix els requisits de la llei».

Elena Rosa Gámez Armas, doctora en Psicologia i membre del grup d’atenció personalitzada de DMD, ho formula així: "No hi ha una eutanàsia per depressió ni per cap trastorn en particular". Segons explica, les persones que arriben a plantejar una sol·licitud no acaben de rebre un diagnòstic ni travessen un malestar recent, sinó que arrosseguen trajectòries llargues de tractaments, intents de recuperació i patiment persistent. "Ens arriba gent amb processos de cinc, set, deu o quinze anys", assenyala.

El problema, afegeix, és que el dolor emocional continua sent observat amb més recel que el dolor físic. "L’avaluació acostuma a centrar-se en la pèrdua d’autonomia física: si la persona camina, es renta o es vesteix. En salut mental, el deteriorament es pot expressar com la incapacitat de mantenir vincles, treballar o portar una vida que la mateixa persona consideri digna. Estem davant de persones que poden vestir-se i rentar-se, però no poden desenvolupar una vida digna", resumeix.

La frontera amb el suïcidi

El temor de fons és conegut: que una persona demani morir en un moment de crisi, desesperança o ideació suïcida. Per a Gámez, aquest risc existeix i obliga a fer una avaluació acurada, però no es pot traduir en una negació automàtica de l’autonomia. «Els professionals de la salut mental han de continuar buscant solucions, però també han de respectar aquesta autonomia i valorar que es tracta d’una persona amb capacitat de decisió», sosté.

Una crisi suïcida exigeix protecció i una intervenció urgent. Una sol·licitud d’eutanàsia, en canvi, ha de passar per dues peticions separades en el temps, una deliberació amb el metge responsable, la valoració d’un metge consultor i la verificació prèvia de la Comissió de Garantia i Avaluació. Professionals de la salut mental com Blanca Morera afirmen amb fermesa que la seva experiència fa que distingeixen amb claredat una crisi puntual d’una situació que pugui motivar una eutanàsia.

En els casos vinculats al patiment psíquic, la pregunta decisiva és si la persona comprèn què sol·licita, aprecia les conseqüències de la seva decisió, raona de manera consistent i manté la seva voluntat al llarg del temps. «Totes les persones tenen capacitat de fet si no es demostra el contrari», afirma Gámez. Per això, DMD reclama més formació, deliberació i informes sòlids, i no pas una exclusió prèvia.

Quan continuar tractant ja no ajuda

Un dels arguments contra l’eutanàsia per patiment psíquic és que la petició pot amagar un fracàs del sistema: manca de tractaments, recursos o suport social. DMD no nega que l’atenció a la salut mental tingui dèficits, però rebutja que aquesta objecció invalidi totes les demandes. «Una persona que no hagi rebut tractament mèdic anteriorment no entrarà en el procés d’eutanàsia», afirma Vallès.

L’experiència que els arriba, sosté Gámez, acostuma a ser l’oposada a la imatge d’un sistema que ofereix la mort com una solució fàcil. «No se les deixa abandonades. És tot el contrari: prova això, prova allò, prova una altra cosa», explica. El problema apareix quan el dret a rebutjar un tractament es respecta menys en l’àmbit de la salut mental. "Hi ha una mena de penalització quan una persona diu: no vull continuar amb un altre tractament".

Des de DMD, aquesta dificultat s’interpreta com un problema d’equilibri entre l’obligació de continuar buscant alternatives terapèutiques i el respecte a l’autonomia de la persona. Gámez sosté que, en salut mental, molts professionals «tendeixen a rebutjar» l’eutanàsia o a proposar noves alternatives per desconeixement o per por de no haver fet tot el possible. «Hi ha un conflicte entre l’ajuda i el respecte a l’autonomia», resumeix.

Casos judicialitzats

Notícies relacionades

Guillermo Mattioli, doctor en Psicologia: "La dimensió psicològica de l'atenció a la ciutadania està sent cada vegada més reconeguda"

Candela, psiquiatre: "Després d'un suïcidi, culpa, responsabilitat, ofec, tristesa, impotència, solitud"

El debat també ha estat travessat per casos judicialitzats i per una forta exposició mediàtica. Vallès recorda que no tots els casos utilitzats públicament per debatre sobre eutanàsia i salut mental responien realment a aquest supòsit. Sobre Noelia Castillo, subratlla que la seva sol·licitud estava marcada per dolors neuropàtics insuportables i que terceres persones van utilitzar la salut mental com a argument per intentar frenar el procés.

En el cas de Pere Puig, descrit per EL PERIÓDICO, l’entitat n’extreu un altre aprenentatge: en salut mental, on el dany no sempre es veu des de fora, no n’hi ha prou d’aportar diagnòstics o informes. Segons Vallès, la persona ha de poder explicar «quines qüestions que jo considero absolutament bàsiques queden impedides per la meva malaltia».