Josep Maria Pou: "Enlloc de prendre una pastilla, vagi al teatre, llegeixi un llibre o faci tertúlia amb amics"

-Què has après de la condició humana, després de ficar-te a la pell de tantes personalitats diferents?

-Si en alguna cosa crec absolutament, fermament i sense cap dubte és en la bondat de l'home, que l'ésser humà és per sobre de tot una persona bona, compassiva, empàtica, capaç de desviure's pels altres.

-Hi creus

-Crec en l'ésser humà i hi crec tant que el meu ofici consisteix en comunicar-me amb els éssers humans, explicar una història que els arriba directament. L'únic interès que tinc, i que fa seixanta anys que em dediqui a aquest ofici, és estar dalt d'una tribuna explicant històries a la gent i rebre aquell feedback.

-Ara que parles de persones davant d'altres persones, potser el teatre és de les poques coses que ens queden sense filtre, de veritat...

-I que se salvaran. Jo ara que sento parlar de la intel·ligència artificial, que és com un tsunami, sé que serà la base d'un futur que no viuré gaire, però com a ciutadà estic molt tranquil, perquè mai la intel·ligència artificial podrà suplir la comunicació de l'actor dalt de l'escenari i l'espectador a la butaca i la transmissió d'emocions. Jo des de dalt de l'escenari el que intento fer en cada funció no només és explicar una història. Es tracta de provocar una emoció a l'espectador. I encara més, sacsejar. Aquesta comunicació emotiva no la podrà fer mai la intel·ligència artificial.

-Creus que en un temps la IA i les xarxes socials donaran pas, a la comunicació entre persones, veure's, tornar a la natura, una bona conversa?

-Jo crec que això tornarà. Més ben dit, no ha desaparegut. Jo sí trobo a faltar les tertúlies. En tenia una un dimarts, una altra un divendres. Això s'ha perdut, en general. I s'ha substituït pels mails més o menys llargs, o pel whatsapp. Quan surto de casa i veig al bar un grup de cinc o sis homes xerrant. Quina meravella!

-Tu no tens xarxes socials. I no et sents infeliç

-No ho he necessitat mai. Al meu mòbil no ha entrat un tuit mai. L'única cosa que consulto quan em diuen 'mira això que t'interessa' és Instagram, com a font d'informació. Tinc un compte a Instagram on mai he pujat una foto ni sé com es fa.

-Parlaves de la bondat humana, però a les xarxes socials impera la immediatesa, la rapidesa, els missatges de mala educació, tot més concentrat. Fins i tot les obres de teatre, més curtes... Et preocupa?

-Sí, perquè no és un consum de qualitat. Vull creure que hi ha generacions joves que s'han acostumat als ritmes circadiaris i que són capaços de treure'n profit, però hi ha una pila de generacions de gent d'una edat que amb aquesta immediatesa es perden moltíssimes coses pel camí. A la funció 'Gegant', que dura dues hores i mitja, fem un descans. I em sorprèn veure escrit a moltes crítiques que és massa llarga. I em quedo absolutament al·lucinat. No ho entenc. Ens estem carregant tota la història del teatre.

-La salut mental ha entrat com a temàtica al teatre

-Abans no se'n parlava i els malalts se'ls tenia amagats a casa. Per sort, la gent en parla amb tota normalitat. I el teatre ha de recollir això. Hi ha moltes sessions de psicoanàlisi i de psicodrama en una funció. Hi ha molts espectadors que veient una funció, sense adonar-se'n, estan tenint el mateix resultat que si anessin a una sessió de psicòleg. N'estic segur.

-Tu has viscut una experiència que et va traumatitzar, amb 'El pare', on representaves un home gran amb la malaltia d'Alzheimer

-Vaig viure experiències brutals, que em va commocionar molt. Una dona, a la porta del Romea, em va agafar pel braç. I em va dir 'vostè, en aquesta hora i mitja de la funció, ha canviat absolutament la meva vida, fa un any em vaig veure amb la necessitat de portar la meva mare a una residència, vaig sortir d'allà convençuda que era la pitjor filla del món. Jo li he deixat a la fila sis, butaca set la meva motxilla de culpabilitat'. Aquesta virtut catàrtica del teatre és el que dona sentit a la meva vida.

-Potser per això no has hagut d'anar mai al psicòleg ni al psiquiatre... Potser el teatre t'ha fet de psicòleg

-Totalment, a mi em sorprèn veure testimonis o llegir a la premsa gent jove de totes les edats en tractament, aconsellant a la gent que no tinguin por. Es parla d'anar a fer teràpia entre molta gent jove com qui va al gimnàs, i em sorprèn moltíssim això.

-A què ho atribueixes?

-Jo crec que hi ha en part un cert component de contagi col·lectiu. No diria de moda, però sí de corrent que es va escampant. I uns es van aconsellant als altres. Abans ningú s’atrevia. Fa uns anys, dir que anaves a un psicòleg marcava. S’ha perdut aquest prejudici, per sort, però ho veig tot amb tanta gent, hi ha una cosa de dir: igual que vaig al dentista, vaig al psicòleg.

-Enlloc de prendre determinada pastilla li podríem dir ‘vagi vostè al teatre’, no?

-Exacte, completament. Per això explico l’anècdota de la senyora i la motxilla. O llegeixi vostè un llibre adequat, o igual que va a un psicòleg un cop a la setmana, simplement formi part d’una tertúlia de tres o quatre amics un cop a la setmana. El resultat potser seria el mateix. Confesso que moltes vegades penso en mi mateix: mai he sentit la més mínima necessitat d’anar a teràpia. Per a mi és una cosa que no existeix. També és veritat que m’he format la meva vida, m’agrada molt la solitud, i vaig aprendre des de molt jove a solucionar-me les coses tot sol.

-No has tingut parella…

-He tingut parelles circumstancials però mai una parella estable

-Ni fills

-No, no. He tingut claríssim des de molt jove que jo no em sentia capaç d’assumir la responsabilitat de formar una família, i això ve donat per les condicions de la meva feina. Sense adonar-me’n, portat per l’entusiasme dels primers anys de la meva feina, que em va donar èxit i feina des del principi, mai tenia necessitat que havia de formar una família. I he viscut sempre amb la sensació de provisionalitat, de que tot pot canviar en qualsevol moment.

-Una altra qüestió fonamental, de la vida, és la mort. Et preocupa, hi penses, no hi penses?

-Ara sí penso bastant sovint amb la mort, he de dir que sí. Per això fa poc he fet testament perquè m’ha semblat que era ara el moment de fer-ho. Hi ha milers de discos, més de mil llibres. Jo sé que per lliurar a la meva família de problemes, tots aquests llibres i els discos -i sóc incapaç de desfer-me de res- m’he de deslliurar d’això abans de morir-me.

-No t’espanta morir-te?

-No m’espanta gens. Saps per què? Perquè de la mateixa manera que el dia que faci l'última funció no ho sabrà ningú, i quan dic que em vull jubilar em diuen que he de continuar. Jo tinc una frase: jo ja he complert. Si m’han posat en aquest món per fer alguna cosa, crec que ja l’he fet.

-Ara em fas pensar en la teva obra sobre Sòcrates que va afrontar la mort serenament...

-Acabes de tocar un punt de la meva carrera que guardo més a dins: l’escena amb el Carles Canut, quasi al final de la funció, quan Sòcrates està a la presó i diu que està condemnat i ha de morir. Poques vegades dalt de l’escenari m’he sentit sent tant veritat pura. Jo en aquella escena era el Josep Maria, en una fusió total amb el Sòcrates. No em fa por morir perquè tinc la sensació que ja he complert. Si ara em morís, em moriria molt tranquil i feliç perquè he tingut la vida que volia tenir.

-No ets creient...

-No sóc de transcendència. El fet de no tenir fills fa que no tingui sentit de la transcendència. I que jo em dediqui en aquest ofici, fa que estigui convençut que la vida és tan efímera com el teatre que estic fent. Cada vegada que s’acaba una funció que he fet, allò ha desaparegut. I ja està.

Notícies relacionades

Entitats, professionals i activistes impulsen una plataforma de salut mental alternativa

Laia Olmos, mare del Pau i la Tona, testimoni del dol gestacional: «La societat no t’acompanya una merda»

-No et preocupa res...

-L'única malaltia que em preocuparia molt és una malaltia mental, un Alzheimer que et fa completament dependent. I, per desgràcia, he viscut casos de tres persones del meu voltant que s’han suïcidat i m’ha sorprès molt. Jo he estat dinant amb una persona un diumenge i l’endemà al matí m'han trucat dient que s’havia tirat per la finestra. És quelcom que no he arribat a comprendre mai.