Maria Bescanó, activista d'Obertament: "Convisc amb una psicosi i l'amor no s'escapa"

Ja ho vaig viure en l'àmbit acadèmic: em vaig treure una carrera d’alta exigència mentre m’ajudaven a gestionar les meves limitacions relacionades amb la percepció. No vaig dubtar gaire del fet que podria treure-la i, al final, vaig aconseguir-ho. Però vaig necessitar que la carrera s’adaptés a mi, perquè en certs nivells jo no em podia adaptar a les seves demandes. 

El miratge de l'autoestigma 

El mateix m’ha passat amb l’amor de parella. Vaig arribar a creure que no era per mi, que construir un projecte al costat d’una altra persona no estava al meu abast. Soc conscient que l’estigma moltes vegades m’ha limitat pel que fa a les oportunitats, i també que és molt més difícil que, amb la meva condició, pugui construir una relació amb tot el que això implica. La mateixa percepció de mi mateixa i el coneixement de la meva realitat de salut mental em limitaven; em limitava el meu propi autoestigma. 

Per sorpresa meva, avui estic en un molt bon moment, acompanyada d’una persona que m’estima i que em dona suport. Mai m’havia pensat que podria arribar a assolir aquest nivell d’estabilitat en l’esfera afectiva. 

Però el camí no és lineal. També em limiten les dificultats de salut mental que han aparegut i que poden continuar apareixent. Per desgràcia, al principi de la relació vaig començar a caure en picat, encara no sé per què, i vaig tenir un brot psicòtic sis mesos després d’haver començat aquest projecte comú. 

Quedar-se en la tempesta 

Això sí, la meva parella, en lloc d’apartar-se, es va quedar al meu costat. Em va visitar en els ingressos i em va acompanyar amb la seva escolta durant tot el meu procés d’hospital de dia, que ha durat més d’un any. És un regal molt gran. No m’esperava una cosa així; sé que m’ho mereixo, però, tot i això, encara no m’ho acabo de creure del tot. 

Ara mateix em trobo treballant d’una feina que m’agrada i en un moment de creixement personal i professional en el qual m’estic fent les preguntes pròpies d’una persona que viu una vida plena. Molts cops sento que encara m’he d’adaptar, en alguns aspectes, a un món que no sempre vol tenir prou en compte les meves necessitats i dificultats. Però, tot i això, sento que vaig trobant el meu lloc a poc a poc. Convivint amb el dolor propi de la meva condició i amb el dolor propi de la mateixa vida, que mai resulta fàcil del tot per a ningú. 

Un reclam de dignitat 

Tant de bo estiguéssim tots molt més informats sobre aquestes realitats, com la que m’ha tocat viure a mi i als meus éssers estimats. He de dir de manera ben clara que sí: es pot viure una vida plena amb una psicosi; plena d’amor, plena de projectes, plena de vida. Però també he de dir que aquest col·lectiu necessitem comprensió i suport. Tenim una gran necessitat de sentir-nos acceptats i no rebutjats, que no se'ns etiqueti d’incapaços o de violents, i sobretot que tampoc se’ns infantilitzi. 

Notícies relacionades

Eduardo Vara, pediatra: "El problema és reduir cada persona a etiquetes estereotipades"

Marta Ramon, professora de Psicologia a la UB: "Els vincles socials afavoreixen l'aprenentatge i son un factor protector del benestar psicològic"

A nivell personal tinc unes necessitats més grans de suport i adaptacions, només això. Perquè, exactament igual que qualsevol altra persona, jo també puc aportar moltes coses: amor, productivitat, felicitat, alegria, companyia i fins i tot, puc aportar el meu suport. 

Maria Bescanó, activista d'Obertament