Marcos Robles, historiador: “Van morir més de tres mil persones de fam als psiquiàtrics i ningú no s’ha interessat per res”

-La seva investigació ha destapat una realitat contundent. Però, per què va passar?

-Si van poder passar uns fets com aquests, amb tanta mortalitat als psiquiàtrics catalans, és perquè, no sé si voluntàriament, se’ls va deixar enrere. O, sense adonar-se’n, no se’ls van donar els recursos que necessitaven. I això va acabar en el drama que hem explicat.

-En aquella època, els psiquiàtrics feien servir altres mètodes...

-No és el meu camp d’estudi, i no puc justificar l’alta mortalitat pels mètodes. Sí que vaig veure els diagnòstics i les paraules que feien servir, com idiòcia. I durant la investigació veig que cada vegada que apareix un corrent psiquiàtric que parla de modernitzar i obrir portes... és una cosa repetitiva. És a dir, que no s’acaba d’aplicar. No sé si som conscients de què és un psiquiàtric.

-Què vol dir?

-He pogut visitar el de Sant Boi; no sé si és el que m’esperava. No sé si la psiquiatria viu d’esquena a la societat o la societat viu d’esquena a la psiquiatria. I no és una cosa voluntària, és un fet. Tots sabem com és un hospital o una presó, però no sabem com és un psiquiàtric. No sé si soc jo o és que com a societat fem veure que no existeixen.

-Aquesta és l’explicació del silenci sobre la mortalitat d’aquella època, fins ara?

-És l’única explicació al fet que no s’hagi pogut dur a terme una investigació així i no se sabés abans que, només a Sant Boi, van morir 3.160 persones, gairebé la meitat el 1938. Hi ha un doble oblit: de la societat i també de les persones properes. No sé si dir-ho en una entrevista, però tothom s’ha oblidat dels que van morir. Ara existeix una associació de familiars, però han passat 90 anys... Van morir més de tres mil persones de fam i ningú no s’ha interessat per res. És un punt cec, com quan vas amb cotxe. Ho tenim allà i no ho volem veure.

-Per què?

-L’estigma se suma a la dificultat d’autoorganitzar-se per part dels col·lectius. He anat al Parlament i els partits tenen voluntat d’escoltar, però la sensació és que no saps si et fan prou cas. I les famílies de vegades tendeixen a amagar-ho. Se suma tot. L’estigma és molt fort, encara. Posem situacions diferents en un mateix sac amb la voluntat d’amagar-les en un centre psiquiàtric.

-Què més falta per saber?

-He presentat la investigació a la UB, la Universitat de Barcelona, per fer el doctorat, i espero que m’ajudin. El que pugui trobar no serà tant com el que ja he trobat. El greu és que va morir moltíssima gent de fam. Em queda el tema dels diagnòstics. I existeix una perspectiva de gènere. I una altra qüestió: les responsabilitats. L’exconsellera Montserrat Tura m’ho diu, però serà difícil. Si això hagués caigut 400 quilòmetres més a l’oest, no tinc cap dubte que el Sense Ficció, el programa de documentals de TV3, ja el tindríem fet. Però cau on cau i se li ha de donar la perspectiva de l’ús de la fam com a arma de guerra.

-Ha rebut reticències a l’hora d’investigar, per part dels psiquiàtrics?

-Hi ha hagut de tot. En general, hi ha moltes reticències. Al centre de Sant Boi d’homes m’han deixat treballar, però no hi puc tornar a entrar. Ara que s’intenta fer un documental, no se’ls dona ajuda. A Sant Boi dones no han respirat. No entenc aquesta política. I a Reus no m’han deixat entrar. Per què això no té un documental, amb unes xifres de morts de fam fora del normal? No estic content, en general, amb la col·laboració, i no ho puc entendre.

A Sant Boi els vaig dir que l’estudi sortiria igual, que hauria de dir que hi van morir milers de persones i que no havien volgut col·laborar, amb la qual cosa tot quedava encara més fosc. Què significa no poder mirar aquestes coses? Som investigadors amb contracte de la Generalitat. Com pot ser que no pugui mirar un centre que, tot i que no és públic, és d’ús públic? Costa d’entendre. El que reforça l’estigma és no poder obrir. Responsabilitzo la societat, més que ningú en concret.

-Com van ser les condicions de vida en aquells psiquiàtrics perquè es produïssin tantes morts?

Notícies relacionades

Un estudi conclou que l'absentisme dels universitaris te motius emocionals

La possibilitat que el Canadà rebutgi l’eutanàsia per trastorn mental genera alarma entre entitats i experts

-Avui la gent juga molt amb les xifres. I el cas és que hi va haver dies en què van morir 16 persones. A l’octubre, 300. La mitjana és de deu al dia. I les causes són la fam. Durant molts mesos van patir un dèficit de calories molt gran. I, a sobre, hi arribava més gent. A Reus, cada vegada menys menjar per a més gent. M’imagino una situació de desesperació molt similar a la d’un camp de concentració, i em sap greu dir-ho.

En un camp de treball o de concentració necessiten que treballis, però aquí vas quedant a la cua. Hi ha passatges molt greus en la investigació, en què un dia el representant dels malalts va al consell d’administració amb un tros de pa i els diu que això és el que mengen durant tot un dia els pacients. Els faltava de tot. Fent un Excel t’adones de l’enorme quantitat de gent que això va representar. Ens hem d’imaginar centres on tothom passava gana, no només els pacients. Però en l’escala de vulnerabilitat, els pacients d’un psiquiàtric queden a la cua.