Els psiquiàtrics a la Guerra Civil, una història de terror: "Els malalts es moren de gana"

“Ens aixequem de la taula com si no haguessim dinat, el tros de pa molt petit, cols una vegada al dia; el matí després de 12 hores de no haver menjat, ens donen un plat ple d’aigua, que de pa casi no n’hi ha gens, per més que en diguin sopa i tots els malalts es moren de fam”, escrivia una dona interna a l’Institut Mental de Sant Andreu, a Barcelona, el 7 de gener de 1939. A la carta, la dona confessa el seu amor per un altre intern, a més de denunciar les condicions infrahumanes en què vivien. Sis mesos després, la dona va morir.

A la manca d’aliments s’hi afegien unes condicions higièniques i sanitàries més que precàries. La documentació a Salt, per exemple, constata la manca absoluta d’elements higiènics, la dificultat per aconseguir productes de neteja i la clausura del pou de l’hort per contaminació bacteriana. A això s’hi afegia la sobrepoblació dels psiquiàtrics, com a conseqüència de l’augment d’ingressos i del trasllat des d’altres centres.

Els últims dels últims

Aquesta situació dramàtica es va viure en un context en què els pacients psiquiàtrics ocupaven l’última de les prioritats socials, les famílies amagaven aquestes patologies i els centres rebien un pressupost escàs. L’informe constata diferències entre els centres de més dimensió, com Sant Boi, Sant Andreu i Salt, i els que acollien menys pacients, en poblacions més petites, que van estar menys afectats per la sobrepoblació i la desorganització.

La mortalitat va ser tan elevada que fins i tot va superar la d’altres àmbits, com les presons o els centres de treball forçat durant el mateix període bèl·lic. I la causa fonamental, insisteix l’informe, d’acord amb l’aportació de professionals de la medicina, és la desnutrició i els seus efectes: diarrees greus, enterocolitis i un sistema immunitari absolutament debilitat. Va ser una desnutrició progressiva i irreversible, fruit de l’estada indefinida als psiquiàtrics sense opció de sortir-ne.

A la fossa comuna

A més, cap d’aquests ciutadans va rebre cap reconeixement després de morir, ni un enterrament digne. Al contrari, la majoria van ser enterrats en fosses comunes dels cementiris. És ara, més de 90 anys després, que es certifica el següent: “No va ser un episodi anecdòtic ni atribuïble a rumors o a casos puntuals de violència, sinó un fenomen sistemàtic i documentat, directament relacionat amb la manca d’aliments, les condicions sanitàries extremes i la sobrecàrrega assistencial” que van patir els psiquiàtrics catalans.

La psiquiatria republicana

Notícies relacionades

Les morts per suïcidi baixen lleugerament a Espanya segons les dades provisionals del 2025

Un estudi conclou que l'absentisme dels universitaris te motius emocionals

La situació és encara més greu si es compara amb el concepte de psiquiatria que existia durant la República espanyola, que consistia a superar el concepte de “manicomi” tancat i incorporar una atenció més oberta i diversificada. La Generalitat va intentar acollir el màxim nombre de malalts per no deixar ningú al carrer durant la guerra, però aquestes intencions van topar, després, amb la manca de recursos. Hi va haver un intent de reorganització interna, que va quedar superat per la crisi generalitzada de subministraments, en què aquestes persones van quedar a la cua de les prioritats.

La investigació demana que aquest informe sigui un primer pas per a la reparació històrica dels malalts mentals, víctimes per partida doble: per l’estigma i l’abandonament en vida, i per l’oblit després de la seva mort, en ocasions en condicions infrahumanes per la malnutrició.