Kerry Nichols: “El consentiment és una base perquè un gos pugui ser resilient i feliç en el nostre món humà”

Moltes famílies es pregunten com aconseguir que un gos obeeixi. Kerry Nichols prefereix formular una altra pregunta: com ajudar-lo a sentir-se segur en un món pensat per i per als humans. Criadora de golden retrievers i autora d’El cervell d’un gos, Nichols defensa que les primeres setmanes de vida d’un cadell són decisives per al seu desenvolupament emocional, però també insisteix en una idea que va més enllà de la criança primerenca: estimar un gos no n’hi ha prou si no aprenem a llegir el que ens està dient.

-Què creu que els humans continuem entenent malament sobre els gossos?

-Estem avançant i ens estem allunyant de la idea que nosaltres som els dominants, els alfa, els caps, i ells petits soldats que han d’obeir. Però aquesta expectativa encara és molt present. Com més entenguem que conviure amb un gos és una relació, com ho és una relació amb els nostres fills, els nostres germans o la nostra parella, millor serà aquest vincle per a tothom.

-Quina és la diferència entre estimar un gos i saber-lo llegir?

-El primer és prendre’s el temps d’aprendre com es comuniquen els gossos. Només així podem escoltar el que ens estan dient. Sovint projectem sobre ells emocions o necessitats humanes, però són una espècie diferent. Per exemple, els humans expressem afecte abraçant, però per a molts cadells una abraçada pot ser una experiència amenaçadora, sobretot si ve d’algú que per a ells és pràcticament un desconegut.

-Al llibre parla de “vacunació emocional”. Què se sol malinterpretar d’aquest concepte?

-Crec que se’n malinterpreten dues coses. La primera és que la finestra per a aquest tipus d’aprenentatge és molt breu. Els gossos poden continuar aprenent després, però durant el període de socialització es produeix un aprenentatge accelerat. Cada dia compta moltíssim. La segona és que socialitzar no és inundar el cadell d’experiències ni deixar que tothom el toqui. Moltes vegades el que necessita és estar al món: olorar, mirar, escoltar, observar i activar els seus sentits.

-Com es distingeix una exposició saludable d’una experiència que pot desbordar el cadell?

-La clau és anar per capes. Amb els cadells, anar a poc a poc és anar de pressa. Si portes un cadell per primera vegada a la platja, no cal treure’l del cotxe i plantar-lo directament davant del mar. Això pot ser moltíssim per al seu cervell. Potser el primer dia n’hi ha prou d’obrir la porta del cotxe i deixar que ensumi que és a prop del mar. Després s’hi poden afegir capes: el so, la sorra, el moviment, l’aigua. L’exposició útil és gradual, no aclaparadora.

-Com pot saber una família si el seu cadell està aprenent des de la confiança o des de la por?

-A través del llenguatge corporal. És fonamental aprendre a llegir-lo, sobretot en famílies amb infants. Hi ha una gran diferència entre una cua que es mou de pressa amb un cos relaxat i una cua alta, rígida i lenta. També és important donar-li opcions. Si veu alguna cosa nova i recula, es queda rígid o mostra cautela, ens està dient que allò li provoca una reacció forta. A partir d’aquí podem ajudar-lo amb reforç positiu, però primer hem d’haver vist el senyal.

-Quin és un dels errors emocionals més comuns que cometem amb els gossos?

-No parar atenció al que ens estan dient. Si un cadell es posa panxa enlaire, moltes persones interpreten automàticament que vol que li rasquin la panxa, i no sempre significa això. L’error és assumir que al gos li agradarà formar part d’una situació sense comprovar què ens diu el seu cos. Si hi ha una festa a casa i el cadell mostra senyals d’estrès, necessita poder marxar. Hem de donar-li marge per decidir quan acostar-se i quan retirar-se.

-Vostè introdueix el concepte de consentiment del cadell. Per què és important?

-És essencial. Comprèn tota la seva experiència amb nosaltres: les carícies, tallar-li les ungles, el bany, el cotxe. Els gossos són aprenents molt duradors. Una sola experiència pot generar-los una por que duri tota la vida. Si des de cadell li toquem les potes amb cura i de manera quotidiana, no desenvoluparà sensibilitat o por que les hi manipulin. El consentiment, en aquest sentit, és una base perquè pugui ser resilient i feliç en el nostre món humà.

-De vegades demanem als gossos que regulin les nostres emocions?

-En el cas dels gossos de teràpia, les organitzacions certificadores solen fer una bona feina ensenyant als humans a estar atents als seus gossos. Si el gos ja n’ha tingut prou, la persona ha de retirar-lo de la situació. El que pot passar és que l’humà estigui tan centrat en la feina terapèutica que deixi de veure els senyals que el gos li està donant. Els gossos poden acompanyar-nos molt, però també hem de protegir el seu benestar.

-Què necessiten els gossos de nosaltres que sovint no els donem?

-Elecció. I també coses de gos. Ensumar, per exemple, és una part essencial de ser gos. Necessiten espais oberts, una corretja llarga, oportunitats per utilitzar els sentits tal com estan dissenyats per fer-ho. Els gossos que viuen en entorns molt urbans sovint perden aquesta possibilitat. Cada gos és diferent, i hem de descobrir què necessita cadascun.

-Per què va voler incloure la mort i el dol en un llibre sobre cadells?

-Perquè és una de les qüestions sobre les quals més m’escriuen. Culturalment, encara no apreciem de debò què significa perdre un gos. És un dol profund. A més, portar un cadell a casa significa saber que algun dia t’hauràs d’acomiadar. Volia oferir una eina per a aquell moment: com prendre la decisió, com no sentir-se culpable, com no sentir-se sol ni perdut quan arriba el final.

-Com pot saber una família que està decidint des de la qualitat de vida del gos i no només des de la seva por de perdre’l?

-El primer és permetre’s prendre aquesta decisió sense culpa. Moltes persones senten que ho han fet massa aviat o que han triat malament, gairebé sigui quin sigui el moment. Després, cal mirar el gos i escoltar el veterinari. Jo no vull que la meva gossa pateixi perquè jo pugui tenir-la més temps amb mi. Podem preguntar-nos si té més dies bons que dolents i com volem que sigui el seu últim dia realment bo. De vegades acomiadar-se bé també és un regal.

Notícies relacionades

Josep Maria Pou: "Enlloc de prendre una pastilla, vagi al teatre, llegeixi un llibre o faci tertúlia amb amics"

¿No t'agrada el futbol? Claus psicològiques per no quedar-te fora de joc

-Si hi hagués una idea del llibre que pogués millorar la vida quotidiana de milions de gossos, quina seria?

-Aprendre a parar atenció. Aprendre el seu llenguatge corporal i respondre en conseqüència. Si entenem el que ens diuen, podem conviure amb ells d’una manera molt més justa, respectuosa i feliç.