Noa Vives, activista: "No puc parlar obertament del meu problema de salut mental"

Jo soc logopeda, especialitzada en diferents àmbits d’intervenció. Treballo cada dia acompanyant infants, famílies i persones que confien en mi com a professional. Estic independitzada, tinc una vida afectiva satisfactòria, practico esport, tinc projectes, responsabilitats, il·lusions i plans de futur. En definitiva, porto una vida plena.

I, alhora, convisc amb un problema de salut mental.

No ho explico perquè busqui admiració ni perquè consideri que sigui res extraordinari. Ho explico precisament perquè no hauria de ser-ho. Perquè tenir un trastorn mental no em converteix en una persona menys vàlida, menys competent o menys capaç. No defineix la meva personalitat, els meus valors ni les meves capacitats professionals. És una característica més de la meva vida, igual que tantes altres.

Durant anys, moltes persones han crescut escoltant missatges que relacionaven els trastorns mentals amb debilitat, incapacitat o inestabilitat permanent. La realitat és molt més complexa. Hi ha milers de persones que estudien, treballen, formen una família, practiquen esport, cuiden dels altres i desenvolupen carreres professionals exitoses mentre conviuen amb algun problema de salut mental.

La recuperació i el benestar no consisteixen necessàriament en l’absència total de dificultats, sinó a aprendre a conviure-hi sense que ocupin tot l’espai de la nostra identitat. Perquè una persona és molt més que un diagnòstic.

Ara bé, aquí apareix una contradicció que em costa entendre.

Tot i saber que el meu problema de salut mental no m’impedeix exercir la meva professió ni desenvolupar una vida satisfactòria, continuo sentint que no en puc parlar obertament. No per mi, sinó per la por de com ho podrien interpretar els altres. Per la por que algú qüestioni la meva capacitat professional, el meu criteri o la meva estabilitat només pel fet de conèixer una etiqueta diagnòstica.

I aquesta realitat ens hauria de fer reflexionar.

Per què una persona pot dir amb tota naturalitat que té diabetis, esclerosi múltiple, una infecció d’orina o un refredat sense que ningú posi en dubte el seu valor personal o professional? Per què una malaltia física desperta comprensió i una malaltia mental continua despertant recel?

Totes dues afecten la salut. Totes dues poden requerir tractament, seguiment i cures. Totes dues formen part de l’experiència humana. I, tanmateix, només una d’elles acostuma a obligar qui la pateix a amagar-se.

Potser el veritable problema no és conviure amb un trastorn mental. Potser el veritable problema és que, en ple segle XXI, encara hi hagi persones que sentin que han d’ocultar-lo per protegir la seva imatge.

Si realment volem normalitzar la salut mental, no n’hi ha prou amb repetir eslògans o dedicar-hi un dia a l’any. Cal construir una societat on ningú hagi de triar entre ser honest sobre la seva salut i sentir-se acceptat.

Notícies relacionades

Eduardo Vara, pediatra: "El problema és reduir cada persona a etiquetes estereotipades"

Marta Ramon, professora de Psicologia a la UB: "Els vincles socials afavoreixen l'aprenentatge i son un factor protector del benestar psicològic"

Perquè un trastorn mental no defineix qui ets. Però la por d’explicar-lo diu molt de la societat en què vivim. 

Noa Vives (nom fictici), activista d'Obertament.