Mercè Torrentallé, activista en primera persona: "¿Qui educa mentre mirem les pantallas?"

Com tantes altres tardes, he sortit al balcó a prendre un cafè envoltada de les meves plantes. Des d’allà es veu el parc infantil del barri. Sovint hi miro pensant en la meva neta, imaginant-la jugant, rient i compartint aquell espai amb altres infants. Avui, però, la imatge m’ha colpit profundament.

He observat actituds entre criatures molt joves que denotaven manca absoluta de respecte, límits i consciència de l’altre. Conductes clarament inapropiades, normalitzades, exercides sense fre ni conseqüència. I jo, des del quart pis, m’he sentit rabiosa i impotent. Amb la sensació d’haver de triar entre cridar sense saber a qui, o callar i acceptar que potser, algun dia, la meva neta conviurà amb aquesta realitat com si fos inevitable.

On són els adults?

La pregunta ha sorgit sola: on són els adults? I la resposta era visible al mateix parc. Pares i mares presents físicament, però absents emocionalment. Mirades fixes al telèfon mòbil, desconnectades de l’entorn, dels seus fills, del que estava passant a pocs metres. Hi eren, sí, però realment hi eren?

Ens preocupem perquè els nostres fills tinguin les millors joguines, la millor roba, els millors parcs. Però, quan compartim temps amb ells, quins valors els transmetem? Què els ensenyem sobre el respecte, l’ètica, la convivència i els límits? Exigir drets implica assumir obligacions, i la primera hauria de ser el respecte a un mateix i als altres.

Ser mare, pare o àvia va molt més enllà de proveir. És educar per a la vida. I això no s’ensenya només amb paraules, sinó sobretot amb l’exemple. Si volem que les criatures facin un bon ús dels espais públics i de les tecnologies, potser hauríem de començar preguntant-nos quin ús en fem nosaltres.

Notícies relacionades

Marta Ramon, professora de Psicologia a la UB: "Els vincles socials afavoreixen l'aprenentatge i son un factor protector del benestar psicològic"

Miguel Perlado, psicòleg: "Un eclipsi ens obre les portes cap a l'experiència espiritual"

He tingut ganes de baixar al parc i cridar. Però a qui? Als infants, als adults o també a mi mateixa? Perquè educar és una responsabilitat col·lectiva. I potser el que ens cal, abans de cridar, és aturar-nos i fer-nos preguntes incòmodes però necessàries: Quan comença l’educació emocional? Estem realment educant en valors? Per què diem que són importants si després no els practiquem?El futur no es construeix sol. A les nostres mans està construir-lo, o abandonar-lo, cada tarda, en cada parc, amb cada gest.

Mercè Torrentallé, presidenta de Salut Mental Catalunya.