Carme, voluntària amb 89 anys: "El meu criteri és que la persona gran mai perdi l'ànim de créixer"

“Soc molt inquieta, faig un voluntariat actiu, i el meu criteri és que la persona gran no perdi mai l’ànim de créixer com a persona”. I el seu voluntariat té a veure amb el seu coneixement professional relacionat amb la informàtica. Des de fa més de set anys ajuda altres dones grans a fer servir millor el mòbil i l’ordinador, a treure més partit de les aplicacions.

Són ajudes personalitzades. “No soc cap experta que hagi treballat amb informàtica, però res més”, aclareix, modesta. Va començar amb cursos per a grups de deu o dotze persones i amb els anys ha comprovat que en grup no se n’aprèn tant. Ara dona cites, com el metge. Durant una mitja hora els ensenya el que elles volen aprendre. “M’ho passo molt bé —detalla la Carme— i les alumnes també; la meva il·lusió és treballar amb persones grans perquè puc entendre la problemàtica d’una persona gran”.

I vol posar en valor que l’objectiu és que les persones grans aprenguin per si mateixes sense l’ajuda dels seus fills. “Hi ha persones de 60 anys que no saben fer servir el mòbil”, subratlla. I es queixa que la tecnologia no s’adapta a les persones grans, com l’aplicació La Meva Salut.

La Carme viu sola però diferencia dos conceptes diferents: “Una cosa és sentir-se sol i una altra és estar sol; jo estic sola i no em sento mai sola”. Sí, té moments de soledat, com té moments d’alegria o de tristesa. Això és així per la seva manera d’entendre la vida de forma activa.

“Cal viure el present, no viure de records passats ni futurs”, proposa. I la seva premissa és: “A la meva edat, encara he d’aprendre molt de la vida, de les persones, de les companyes del taller”. És a dir: “pura activitat, i mentre hi ha vida hi ha esperança”.

Sense fills, espavilar-se d’una altra manera

La Carme admet que viure sola i sense fills té els seus hàndicaps, per exemple quan es pateix una malaltia. “Aquest problema l’he viscut, però la vida et porta a resoldre’l d’altres maneres; no pots confiar en la idea que si tens fills ja tens la vida resolta: hi ha persones que tenen fills però és com si no en tinguessin, i els que no en tenim ens hem espavilat d’una altra manera”. De quina manera? En el cas de la Carme, buscant sempre, sent activa i no focalitzant-se “en la família de sang”.

Notícies relacionades

Marta Ramon, professora de Psicologia a la UB: "Els vincles socials afavoreixen l'aprenentatge i son un factor protector del benestar psicològic"

Miguel Perlado, psicòleg: "Un eclipsi ens obre les portes cap a l'experiència espiritual"

La Carme, durant un ingrés després d’una intervenció, demanava prendre decisions perquè els professionals esperaven que aparegués un familiar amb qui parlar, com si ser anciana fos sinònim de no poder decidir per si mateixa. No li explicaven res i prenien decisions per ella, com ara buscar un centre sociosanitari. Fins que ella va decidir que la seva veu fos escoltada. Tenia ganes d’anar-se’n a casa seva, res de sociosanitaris. La responsable del centre la va renyar per decidir-ho. “Jo vaig prendre decisions perquè sabia que en sortiria pitjor del que hi havia entrat”.

La vulnerabilitat com un poder

Santagata explica que “la percepció de vulnerabilitat i el poder de la vulnerabilitat” s’han de tenir en compte. “La idea que no tenir la mateixa força, necessitar un bastó o caure sovint, o no veure-hi o sentir-hi bé... fa menys valuosa la persona... no té res a veure amb la realitat”. La psiquiatra subratlla que les persones grans no són menys que les altres, sinó que són diferents “i tenen la necessitat d’armar una estratègia d’ajuda, cosa que les fa tenir més necessitats d’ajuda i col·laboració, però diferent no és menys”.