Samuel Cabrera, testimoni sobre TCA: "He sentit molta pressió al col·lectiu gai amb comentaris gordofòbics"

Posar nom al trastorn

“Un TCA no és només culte al cos o voler veure’m més prim, sinó que hi ha molt darrere, molt rerefons”, explica Samuel. En el seu cas, el diagnòstic de trastorn per afartament va aparèixer en una història marcada per una relació difícil amb el cos des de petit i per l’inici de la teràpia el 2022.

Abans de posar-hi nom, ell mateix havia comprat part de l’estigma. “He fet 80.000 dietes, com molta gent que té obesitat o està grassa”, diu. “Potser no soc jo, que no tinc prou voluntat, sinó que hi ha alguna cosa una mica més greu”, recorda.

Més enllà de l’anorèxia i la bulímia

La psicòloga Sara Bujalance, directora de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), insisteix que els TCA són trastorns mentals greus i que “van molt més enllà del cos i l’alimentació”. “El que és visible —el pes, el menjar, la imatge— sol ser només la punta d’un malestar més profund, travessat per l’autoestima, la gestió emocional i l’entorn psicosocial”, afegeix.

Bujalance també alerta contra un altre mite: la idea que una persona amb TCA sempre està en infrapès. “TCA i obesitat poden coexistir i coexisteixen”, recorda. Els trastorns alimentaris poden afectar persones de tots els cossos, edats, identitats de gènere, orientacions sexuals i situacions socioeconòmiques.

Quan el cos gai tampoc encaixa

En el cas de Samuel, el TCA també es va creuar amb l’experiència de ser un home gai amb un cos que no sempre encaixava en els cànons del desig. “Sí, com a home gai, dins del col·lectiu hi ha molta pressió i, per exemple, jo això ho he viscut en les aplicacions de cites amb comentaris gordofòbics i fent-te sentir menys pel teu tipus de cos”. “M’han arribat per Grindr missatges com ‘quin puto gras, quin fàstic que fas’. I tu estaves tranquil a casa mirant el mòbil”, relata.

La violència, però, no sempre és tan explícita. Samuel també parla d’una pressió més contradictòria: per a alguns cossos o espais era “massa gras”; per a d’altres, “massa prim”. Fins i tot dins de la subcultura “bear” o dels ossos (homes corpulents, grassos i peluts), que podria semblar un espai de més acceptació corporal, també hi detecta formes de cosificació. “Per a uns estàs massa gras i per a uns altres estàs massa prim. Llavors el teu cap arriba a un punt en què diu: ja no sé cap on tirar, què és bo i què és dolent”.

Aquesta mirada externa va tenir impacte en la seva vida sexoafectiva. “No tinc dret a sentir-me estimat o a tenir relacions amb una altra persona que no sigui grassa com jo perquè és el que em mereixo”, recorda que va arribar a pensar.

La pressió estètica dins i fora del col·lectiu

Albert Carrasco, jurista i responsable del registre d’incidències de l’Observatori contra l’LGTBIfòbia de Catalunya, defensa que cal anar “més enllà del que és l’LGTBIfòbia” i ampliar la mirada cap a altres eixos que travessen les persones del col·lectiu. En els seus serveis d’atenció, explica, sovint apareixen altres formes de malestar, com els problemes d’autoestima corporal.

Bujalance situa aquest malestar en el marc de la pressió estètica, que descriu com “una forma de violència estructural i omnipresent”. Així, segons Bujalance, “no es tracta només de voler agradar, sinó d’un sistema de normes que pressiona els cossos perquè s’assemblin a ideals sovint inassolibles”.

La psicòloga recorda que els homes gais i bisexuals són un dels grups més estudiats dins del col·lectiu pel que fa al risc de TCA, i que les persones trans també presenten una vulnerabilitat més alta tant en TCA com en conducta suïcida. El risc, subratlla, no s’explica per la identitat o l’orientació sexual en si, sinó per l’estrès associat a la discriminació, el rebuig i la pressió social.

“T’has aprimat”: el comentari que també pot fer mal

Un dels terrenys on aquesta pressió es fa més quotidiana és el comentari aparentment innocent sobre el cos. Samuel ho té clar: “Associem que t’has aprimat amb estar millor i que t’has engreixat amb estar pitjor”. Per això demana prudència: “La gent, el primer que ha de fer, és quedar-se callada si ningú li pregunta”.

Deixar de parlar-se malament

Notícies relacionades

Marta Ramon, professora de Psicologia a la UB: "Els vincles socials afavoreixen l'aprenentatge i son un factor protector del benestar psicològic"

Miguel Perlado, psicòleg: "Un eclipsi ens obre les portes cap a l'experiència espiritual"

Samuel va començar teràpia el 2022, després que el seu entorn li fes veure que no estava bé. La teràpia individual, la teràpia de grup, la família i les amistats han estat claus en el procés. També ho ha estat canviar la manera de parlar-se. “Ja no és començar a parlar-te bé, és començar a no parlar-te malament”, explica.

Ara, diu, la seva relació amb el menjar és molt millor. “He après a diferenciar la gana emocional de la gana real i a protegir-me en situacions socials que poden activar malestar”. Amb el cos també ha fet un procés. Les opinions externes encara el poden afectar, admet, però molt menys que abans. “Ja no busco la validació de qualsevol mirada ni afronto els vincles sexoafectius amb la por constant que l’altre ‘s’adoni’ que estic gras”.