Rosa Rabbani, psicòloga: «La inèrcia és una raó per generar una ruptura de parella»

-Rosa, aquesta persona ens posa sobre la taula una qüestió crucial per a moltes parelles: no estic bé en la meva relació, però no sé si és suficient per deixar-ho, he d’acceptar que ja no era com abans... Com decidir si ens separem o no de la nostra parella?

-El criteri principal és haver fet moltes coses per sostenir la relació i fer-la créixer. I si tot això no ha funcionat, plantegem-nos una ruptura. Ens venen a la consulta parelles que volen que les ajudi a separar-se. Perdona, la meva feina no és ajudar a separar les persones. Potser heu de trucar a un advocat, no a un psicòleg. La meva tasca consisteix a acompanyar-les a continuar juntes, però satisfetes, contentes.

-Però posem-nos en la situació que tots dos han fet tot el possible, veuen que la cosa no serà com era, però hi ha una inèrcia, tendresa, fills, feines, un cert benestar... I decideixen continuar. Què n’opines?

-Que la inèrcia és una raó per generar una ruptura. Si hi ha una monotonia, o ens hi hem acostumat, mira què pots fer.

-És a dir, no ens conformem.

-Amb la inèrcia i amb tantes altres coses, ens ho podem treballar. Les coses no canvien soles. Quan venen les parelles, la primera pregunta que fem els psicòlegs és, en el nostre argot, les solucions intentades. Què heu intentat per solucionar el que us passa i que us ha portat a la conclusió que us heu de separar? La gran majoria...

-No han fet res...

-No han fet absolutament res, es queden callades, intentant repassar què han fet. I entre les que responen, el que plantegen és escandalosament insuficient. És o no és un projecte important? Com vols que funcioni sense fer cap esforç?

-Un altre ingredient indicatiu d’una possible ruptura, a més de la inèrcia, pot ser un problema en les relacions sexuals?

-En el discurs de les parelles, la sexualitat és un tema que crec que és més important del que després, a la pràctica, acaba sent. Hi ha una qüestió molt més important: que un dels dos tingui la capacitat de parlar i intentar solucionar les coses, i l’altre de vegades no en vulgui ni sentir a parlar, o parli però això no es tradueixi en canvis. Això és essencial: si portes mitja vida intentant solucionar un problema i n’heu parlat, i n’heu tornat a parlar, i no hi ha manera que l’altra persona reaccioni i faci un pas endavant, això és determinant.

-En el bolero “Nosotros” hi ha un argument d’un a l’altre per trencar, malgrat el “romance tan divino”, que és “por tu bien te digo adiós”. Això pot passar?

-És un amor preciós, el que ens agrada, de “t’estimo, t’adoro”... Compte amb els discursos d’aquest tipus. Em sap greu carregar-me la cançó, però on s’ha vist que una cosa tan meravellosa, unilateralment, decideixi que l’hem de deixar pel teu bé.

-Però això passa... I com se sent l’altre?

-Doncs fatal, perquè si una ruptura ja genera una impotència, imagina’t la impotència que genera que algú decideixi una cosa tan important i que, a sobre, et digui que ho fa per tu. Que decideix per tu. Escolta, jo tinc la meva voluntat i ja decidiré jo per mi.

-Normalment, això de deixar-ho pel teu bé és una excusa.

-És un eufemisme.

-Per no dir “no et suporto més”.

-No et pensis, hi ha persones que entren en un espai gris i es plantegen que no són suficients per a aquesta família, que no són prou bones, que no ho estan fent bé, que aquesta persona es mereix una parella millor...

-L’amor es pot acabar, això també es pot dir, tal qual, no?

-No hi ha cap pacte humà que sigui irreversible. Però l’amor no s’acaba perquè sí, s’acaba perquè passen coses. Si has iniciat una relació amb il·lusió, amb esperança, t’ho has treballat, l’has consolidat, no et lleves de sobte un dia i s’ha acabat l’amor. Sembla que sí, perquè hi ha moltes interferències que fan creure a molta gent que l’amor s’ha acabat.

-Però no té lògica psicològicament...

-El que té lògica és que, si un projecte per a tu és important, t’hi has d’esforçar. Si un fill teu té una malaltia greu, i el metge diu que no es pot salvar, després d’una sola prova, el que voldries és que el metge s’hi deixés la pell amb el possible i l’impossible. Doncs si la teva relació de parella és important, val la pena esforçar-s’hi. I el criteri de quan no hi ha res a fer és haver fet tot el possible i que no hi hagi manera, per una raó o una altra.

-Un cop decidit acabar, com portar-ho a la pràctica. Un conegut em preguntava: “Quan fer efectiu el final, quan no hi ha cap esdeveniment traumàtic i vas aguantant i aguantant?”

-Quan la decisió és compartida, no és tan complicat, ho parlem, ho pactes, té el seu punt de dificultat perquè és un canvi d’etapa. Però la part complicadíssima és quan un dels dos creu que s’ha fet tot el possible, però pensa que s’ha acabat, i, en canvi, l’altra persona no, vol continuar mantenint la relació. A la consulta arriba una parella, expliquen les seves dificultats... I en uns minuts m’adono que un dels dos ja no està connectat a la relació, i això acostuma a passar quan la persona que s’ha desconnectat fa anys que està patint, potser ha demanat ajuda, i en un moment ha començat a fer el seu dol perquè es va desconnectar emocionalment de la relació. I si tu no has intentat aclarir el problema, i fer-ho mútuament...

-L’altre s’ho troba de cop.

-I diu: “Què ha passat, acabem d’arribar de vacances, portem anys junts...” Això és molt difícil de pair per totes dues parts. Per a l’altre, que es queda parat i no entén res. I per al que vol marxar, que va amb la seva parella a la consulta, a qui ha estimat tant però ara ja no, perquè no vol deixar-la sola, vol deixar-la en bones mans. I el missatge que em traslladen implícitament és: “Cuida-la, que jo ja no puc, jo he de marxar”.

-En aquests processos de separació, de vegades cal un acompanyament professional?

-Sí, acostuma a facilitar les coses, dins de la dificultat. Els professionals estem habituats a tractar aquests temes i les persones no saben com va aquest procés. Acompanyar-les per concretar el tancament.

Notícies relacionades

Marta Ramon, professora de Psicologia a la UB: "Els vincles socials afavoreixen l'aprenentatge i son un factor protector del benestar psicològic"

Miguel Perlado, psicòleg: "Un eclipsi ens obre les portes cap a l'experiència espiritual"

-El dol és més fàcil si, com deies, has fet tot el possible, o no?

-Jo diria que sí, però hi ha molta gent que té tan poca consciència que la relació de parella s’ha de treballar cada dia, que un dia arriba a la conclusió que s’ha de separar i no té cap càrrec de consciència per no haver fet res. Donem tant per fet que una relació, quan s’inicia, algun dia s’acabarà, que ho normalitzem.