Nila López, activista, sobre el dol perinatal: "Perds una il·lusió, una expectativa i un món dins teu"

Un mes i mig després, l’activista d’Obertament reprèn aquell relat des d’un altre lloc: el d’un dol perinatal després d’un avortament espontani. “Em poso davant d’una gravadora perquè crec que parlar-ne ajuda. Quan ho expliques, et trobes que algú del teu entorn et diu: ‘Jo també ho he viscut’, o ‘li va passar a la meva germana’. I això, a mi, em va ajudar”, explica.

Quan l’embaràs deixa de continuar

“Vaig tenir quatre o cinc ecografies en vuit setmanes, una barbaritat”, recorda. Aquell control constant la mantenia en alerta, però també li havia anat donant petites confirmacions. Quan li van dir que, si no hi havia sagnat ni dolor, tot anava bé, va intentar aferrar-se a aquella idea. Poc després d’escoltar el batec i començar a relaxar-se, va perdre una mica de teixit i va anar a urgències. Allà li van fer una ecografia i li van comunicar que no hi havia batec i que no arribava sang a l’embrió.

“Estava sola a la consulta. El meu marit va arribar al cap d’uns minuts, però el cop el vaig rebre sola”, explica. L’impacte va anar acompanyat d’una ràbia immediata contra el propi cos: “Aquell embrió feia uns dies que era mort i el meu cos no l’havia expulsat ni m’havia avisat. Em vaig enfadar molt amb mi mateixa”.

L’embaràs havia arribat de manera inesperada, però no era indiferent. “Era molt desitjat”, diu la Nila. Venia després del seu segon casament i havia obert una il·lusió compartida amb el seu marit, just en un moment en què ella, amb quaranta anys, ja no esperava necessàriament quedar-se embarassada. “Era una cosa que podia passar, però si passava, bé, i si no, també. Ara bé, ja que va passar...”, recorda. L’esperança era concreta: “Ja que m’he quedat embarassada, no el perdré”, es deia.

La pèrdua va trencar aquella confiança. Per això, assenyala, el dol no es pot reduir només a una dada mèdica ni a les setmanes de gestació. En molt poc temps, ja havia començat a construir un futur possible: com avançaria, quan ho explicaria a la feina, si se li notaria. Quan l’equilibri entre l’angoixa i l’alegria es trenca, el dolor té a veure amb allò que ja s’havia imaginat. “Ja és un fill, ja és una il·lusió, és una expectativa, és un món dins teu”, resumeix.

El cos com a recordatori i el dret al dol

En el dol perinatal, el cos no és només l’escenari de la pèrdua; també en pot ser el recordatori quotidià. La Nila va estar sagnant tres setmanes, una cosa que li recordava cada dia el que havia passat. La vida continuava, va tornar a la feina i a la rutina, però aquesta continuïtat corporal feia molt difícil avançar emocionalment.

“Com havies d’avançar si no podies seguir una vida normal?”, es pregunta. “Jo ho vivia com: hem d’acabar aquest procés, s’ha d’acabar perquè no continuarà”. Tot i que des de fora tres setmanes poden no semblar gaire, subratlla que “quan ho estàs vivint, és una barbaritat”.

Enmig d’aquest dolor, destaca positivament que el seu entorn no li hagi negat el dret a estar malament. A la feina i a casa l’han respectada, una cosa que li ha permès sentir-se legitimada. Per això insisteix que cap pèrdua s’hauria de minimitzar ni comparar. “El teu dol és exclusivament teu. Fas un dol durant un temps i és important que tothom entengui el procés pel qual estàs passant”, defensa.

Salut mental, maternitat i decisions que encara pesen

La conversa inicial havia nascut del dubte sobre la maternitat quan es conviu amb un trastorn mental, una circumstància que multiplicava pors habituals com sostenir les nits o evitar una descompensació. Aquest embaràs, per tant, no arribava sobre una pàgina en blanc.

Als 24 anys, la Nila ja havia viscut un avortament provocat després que el psiquiatre que la tractava aleshores li digués que, pel tractament amb liti, no podia continuar gestant. “No vaig tenir gaire marge de maniobra”, recorda. Anys més tard, la Unitat de Psiquiatria Perinatal de l’Hospital Clínic li va donar una orientació molt diferent. Aquell contrast li va reobrir el dubte i el dolor. “Va ser un trauma perquè no vaig poder decidir, no vaig poder saber”, lamenta. Després d’aquest segon avortament, la petjada d’aquella decisió ha tornat a aparèixer.

Tornar a la vida quotidiana i sostenir-se amb l’activisme

Notícies relacionades

Carmen, activista: "No aconsegueixo encomanar-me de l'alegria dels altres"

Eduardo Vara, pediatra: "El problema és reduir cada persona a etiquetes estereotipades"

“Quan tornes a la feina i saps que no hi haurà un embaràs que funcioni, és com una dutxa de realitat amarga”, explica la Nila. “Tornes i no hi haurà res. Tot el regal que havies tingut ja no hi és”.

En aquest mes i mig, la Nila també s’ha agafat a allò que ja formava part de la seva manera d’entendre la vida: l’activisme en salut mental. “L’activisme és la salvació”, conclou.