Es diagnostiquen bé els trastorns mentals?

SanaMente ha abordat aquesta qüestió amb tres referents en salut mental: Narcís Cardoner, cap de la Unitat de Psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; Maria José Miñano, presidenta de la Societat Catalana de Psicologia Clínica, i Montse Aguilera, integrant de la junta de l’entitat Salut Mental Catalunya i activista en primera persona.

-Partint de l'evidència que un diagnòstic en salut mental és complexe, la pregunta és: A Catalunya es diagnostica prou bé la salut mental?

-Maria José Miñano (MM). Potser la qüestió no és tant si es diagnostica bé, sinó què pensem que és el diagnòstic. És una capa d’un procés clínic i d’intervenció i comprensió de la persona, perquè permet la comprensió entre professionals, mesures d’intervenció clínica... És una capa molt important que requereix temps

-Teniu prou temps?

-MM Temps ens falta a les consultes. Però el diagnòstic no explica completament a la persona. No esgota la comprensió que has dEle tenir de la persona per tenir una intervenció correcta. A vegades el sistema informàtic ens obliga a posar un diagnòstic

-En un informe, els psicòlegs clínics aporteu una dada: dues terceres parts dels psicòlegs clínics admeten que no tenen clar el diagnòstic perquè ees veuen forçats afer-lo per l’aplicatiu informàtic en primera visita...

MM El que volíem posar de manifest és que el diagnòstic és una capa d’un tractament integral que ha de fer el servei sanitari, però tenim problemes quan és la capa a la que ho subordinem tot perquè llavors hi ha una simplificación de l’assistència i un empobriment.

Montse Aguilera (MA)- Cal preguntar de forma multidisciplinari, mirar més enllà, quines necessitats té la persona, perquè potser no té les necessitats cobertes a nivell laboral, o d’habitatge digne, o de vincles, potser no te xarxa o no te recursos, i el motiu dels símptomes potser ve d’aquí i no de la part genètica biomèdica.

-I després hi ha moltes crítiques al sistema per errors del diagnòstic. I en un model social en que tot ha de ser clar i simple i quan és complexe ja ens incomoda

Narcís Cardoner. El nostre cervell no tolera massa la incertesa. Ens tranquilitza més que la realitat sigui A o B, quan la realitat no és A o B. Com deia la Montse, pensar que un diagnòstic està captant una realitat biològica única és un error. Això potser passa en infeccions. En salut mental integrem un seguit d’aspectes. Diagnostiquem prou bé.

-Esteu dient tots tres que no hem de donar tant de pes al diagnòstic...

-MA Ja sé que és molt difícil i hi ha una complexitat, però per què no treballem de manera més holística? En la realitat del model sanitari que tenim és molt difícil.

-Per què?

-MA perquè tens una crisis, vas a urgències i potser tens un ingrés, però moltes persones no arriben a aquest punt, tenen un malestar que es pot prevenir. Com ho podem fer per a que hi hagi recursos a nivell comunitari?

-Què necessitem per diagnosticar millor?

-NC Recursos, temps...

-MM En general en salut mental en els dispositius més troncals, CSMA (Centres de Salut Mental y Addiccions), CSMIJ (Centres de Salut Mental infantil i Juvenil)... hi ha una manca de temps molt important, i aixó ens porta a mirar el que el sistema ens demana que mirem i mesurem i no tant a aspectes de qualitat del procés, de reflexió, de pensar en la persona.

-I la persona com se sent quan ih ha poc temps per al seu cas?

-MA Aquesta inquietud del professional ens afecta perquè no tenim una atenció de qualitat. Jo he tingut la sort de tenir una atenció d’un psiquiatra. Ara, el mateix professional sap que ha d’atendre tants minuts.

-Com surts quan has tingut tan poc temps per parlar de tu?

MA ho concreto en l’atenció psicològica, és super important per al procés de recuperació. La medicació i el tractament son molt importants, però el tractament psicològic i les teràpies son mínimes en aquest país.

MA Hi ha molt bons professionals, però pocs. Les persones afectades i families que no tenen recursos s’han de buscar la vida a la privada però no poden per falta de recursos i això repercuteix a la seva salut mental. Jo tinc atenció psicològica a Salut Mental Catalunya

-També hi ha visions crítiques que parlen de que es creen patologies, crítiquen que el DSM etiqueti coses com la por a parlar en públic

-MM Hi ha una postura extrema, que és negar l’existència d'un patiment psíquic que arribi a agafar consistència de trastorn. Negar aixó és extrem. I hi ha moviments menys extrems, amb els que podríem compartir qüestions. El propi editor del DMS ha mostrat una visió molt crítica i ha dit que això de posar etiquetes se'ns ha anat de les mans. Han proliferat etiquetes diagnòstiques i segurament ens hem passat de frenada.

-Esteu dacord?

-MA jo torno a dir que això no ens defineix. L’etiqueta d’un diagnòstic no defineix una persona. És necessaria per coordinar professionasl i acompanyar la persona amb major qualitat, però des de la meva experiència i pel meu entorn: les meves amigues i jo tenim el mateix trastorn i no tenim res a veure pel que fa a personalitat i símptomes. Crec que les persones necessiten aquesta informació però hi ha una informació no del tot veraç.

-Un altre tema, que donaria per tot un debat, és l'autodiagnòstic entre els joves i les joves, que arriben a les consultes o a la vostra entitat amb la idea de que tenen TOC, o TDAH o depressió..

-NC Per a mi és una oportunitat d’establir un diàleg, pot ser bo. El problema és quan la identificació s’ha fet tan extrema que no pots modular bé, i ell vol un certificat de que el que li passa és el que es pensa que li passa.

MA Fem xerrades a instituts per compartir la nostra història de vida, el nostre patiment, i després de la pandèmia ja no és tabú, aquesta és la part bona. Però hi ha aquesta doble vessant: a vegades és un malestar per les circumstàncies i les xarxes socials desinformen.

-MM El problema major és quan els adolescents estan en una fragilitat molt important i s’enganxen a aquests discursos de manera que donen resposta a coses que no estaven ben estructurades psíquicament. Això no ho pots desarmar perquè llavors desmontes a la persona.

-NC El no diagnòstic és essencial.

-Sí, perquè si tot son malalties no donareu a l'abast, els professionals...

-MA Vaig escoltar la metàfora de la corda fluixa i la xarxa. Si caiem cal que algú ens reculli. Per què no millorem la xarxa?

-MM Això és de teixit social.

-NC La qüestió és com prioritzar, com definir què és una resposta sanitària del que ha de ser social, cultural, acadèmica. Molts factors contribueixen al benestar i l'oposat al benestar no és malaltia. Probablement és al que més s'apropen els diagnòstics, en la seva imperfecció, és a identificar una malaltia.

-HI ha pressió per diagnosticar per part de l'administració, per tenir indicadors, i de les farmacèutiques, per vendre més fàrmacs?

-MM De la indústria jo no la noto.

-NC Jo penso que no patim per això, a mi ningú m'està insistint perquè tracti a algú o faci servir un determinat fàrmac, porto 30 anys fent de psiquiatra i m'he sentit bastant lliure.

MA Ara estem en un canvi, on s'atén a la persona de forma mes holística. Benvingut. Però jo parlo de fa 20 i 25 anys i hi ha hagut moltíssima sobremedicació. Jo l'he patit.

-NC És veritat. Es donen situacions en què una persona rep més fàrmacs dels que li calen.

-Pero amb els ansiolítics és evident... a la indústria li beneficia

-NC Saps què val un oridal? Res.

-MM El sistema sanitari, per la seva pròpia dinàmica, et vol donar una resposta, i segurament et dirà: li posaré un tractament que no seria la primera opció perquè no et pot oferir un abordatge psicoterapèutic com hauria de fer.

-MA I l'opció més rràpida és aquesta...Tot i que, de vegades, la química ajuda.

-NC I no només per una mancança de recursos de psicoterapia, com n'hi ha en psiquiatria, sino de recursos en l'àmbit social. I hi ha persones que requereixen rebre més fàrmacs del qeu caldria perquè s'han de contenir.

Notícies relacionades

Marta Ramon, professora de Psicologia a la UB: "Els vincles socials afavoreixen l'aprenentatge i son un factor protector del benestar psicològic"

Miguel Perlado, psicòleg: "Un eclipsi ens obre les portes cap a l'experiència espiritual"

-MA Les persones que tenim un trastorn mental tenim un atur del 80%, això dona una fotografia de la realitat que patim, un estigma laboral real.

-Tot plegat son ingredients per a un altre debat: què fem després de diagnosticar.