Jaume, víctima del soroll a Barcelona: “Casa teva deixa de ser casa teva"

Hi ha sons que formen part d’un barri. A la Barceloneta, en Jaume —nom fictici— sap distingir els camions que descarreguen, les botzines dels grans vaixells, la flauta de l’esmolador, el canó de la festa major o les comparses dels cors muts. “Soc fill del barri, me l’estimo i no m’agradaria haver-ne de marxar”, diu. Ara bé, no tots els sons tenen el mateix efecte. “Hi ha una part que interioritzes i que forma part del mapa sonor del barri; n’hi ha una altra que és contaminació acústica, ras i curt”, resumeix.

Una cosa és el soroll que acompanya la vida quotidiana i una altra, diu, el que la talla. El que impedeix dormir, dinar o sopar en família amb tranquil·litat o veure una pel·lícula. “El soroll que envaeix no t’acompanya al llarg del dia, sinó que te’l trenca”, diu en Jaume.

El soroll veïnal és el motiu més freqüent dels conflictes de convivència als edificis metropolitans, segons l’Institut Metròpoli. L’estudi constata que un 16% de la població metropolitana ha viscut algun conflicte amb veïns i veïnes de l’edifici durant l’últim any. Darrere d’aquesta dada hi ha música alta, mobles arrossegats, crits, baralles i una sensació difícil d’explicar: la de no poder descansar ni tan sols a casa.

Una vibració que travessa el cos

En el cas d’en Jaume, el problema no és només el soroll general del barri. A la finca del costat, paret per paret, hi viu un veí que posa música electrònica amb els greus molt alts. “Hi ha soroll, però el pitjor és la vibració”, explica. Les parets, el sostre i els vidres tremolen. Diu que els taps no serveixen; apujar el volum del televisor tampoc. “Em neix un nus a l’estómac. És aquesta vibració constant que ho travessa tot”, relata.

El que més el desestabilitza no és només la intensitat, sinó la imprevisibilitat. No saber quan començarà ni quant durarà. Quan la música s’atura, tampoc no sempre arriba la calma: “No saps si és només per una estona o si ja s’ha acabat”. Amb el temps, aquesta espera s’ha convertit en alerta. “Quan s’encén la música, s’acaba qualsevol sensació de seguretat que puguis tenir”, diu.

La doctora Ángeles Malagón, psiquiatra de l’Hospital del Mar especialista en salut pública i determinants ambientals, explica que “el soroll no sol aparèixer com a motiu principal de consulta en salut mental, però sí com un factor que pot agreujar altres malestars”. “No és que el soroll generi per si sol un trastorn mental, però sí que pot ser un factor important en persones amb trastorns d’ansietat”, assenyala.

Segons Malagón, el soroll pot actuar com “un estressor constant que afecta el son, l’estat d’alerta i la capacitat de relaxar-se”. I en aquest impacte no només compten els decibels. També hi pesa la falta de control. “En l’ansietat, la necessitat de control té un paper molt important. Aquesta incertesa genera molt malestar”, explica.

Quan casa ja no és refugi

“El son és una de les primeres víctimes d’aquest estat d’alerta”, diu Malagón. La falta de descans no només provoca cansament físic: també pot augmentar la irritabilitat, reduir la tolerància a la frustració i empitjorar símptomes ansiosos o depressius. En Jaume ho viu d’una manera molt concreta: “Em costa dormir, acumulo fatiga i he arribat a prendre medicació per poder descansar. Hi ha moments en què estàs tan pendent de quan començarà que mai no acabes de desconnectar del tot”, explica.

De vegades, quan el soroll torna, surt de casa. Altres vegades es posa auriculars amb cancel·lació de soroll i aixeca els peus per no notar la vibració del terra. També, diu, ha canviat la seva manera de viure la casa: “Ara hem de buscar moments per veure pel·lícules que requereixen silenci i fins i tot em fa por riure en veu alta”. Sap què significa molestar i no vol fer-ho a ningú.

Una de les conseqüències més doloroses del soroll sostingut és que altera la relació amb la llar. “Casa nostra hauria de ser el lloc on abaixar la guàrdia, però quan el soroll hi entra, aquesta funció es trenca”, diu en Jaume.

Malagón hi coincideix. “Des del punt de vista clínic, la llar pot funcionar com un espai segur per a persones amb ansietat. Si aquest espai també queda ocupat per un estressor, la sensació de no tenir on relaxar-se pot empitjorar el malestar”, planteja. La psiquiatra descriu un cercle viciós: “No descansar, tenir ansietat durant el dia, anticipar si aquella nit es podrà dormir o no, posar-se en alerta i tornar a començar”.

La indefensió de no trobar resposta

En Jaume ha intentat parlar amb el veí, ha trucat nombroses vegades a la Guàrdia Urbana i ha demanat suport a la comunitat. En alguns casos, diu, la policia arriba; en d’altres, no. Quan hi ha multa, el problema pot tornar al cap de poc. “Tens la impressió que ningú no et protegeix”, lamenta. En un moment determinat li van proposar una mediació que mai no es va arribar a convocar.

Aquest recorregut mostra una altra tensió: què passa quan un problema ambiental o comunitari acaba traduït en una resposta individual. En Jaume va decidir acudir al referent de benestar emocional comunitari del seu CAP. Buscava escolta, orientació i validació. “Buscava que algú m’escoltés i em digués que era normal que em sentís així d’intranquil i afectat”, explica. Va sortir amb una recepta de benzodiazepines del seu metge de capçalera.

La vivència va reforçar la sensació que el problema passava a ser seu. “Francament, sembla que el problema sigui meu, que no aguanto prou”, diu. No nega que una persona pugui necessitar ajuda per dormir o reduir l’ansietat, però rebutja que aquesta sigui l’única resposta.

Malagón també adverteix d’aquest risc. Si hi ha un trastorn d’ansietat, depressió o insomni, cal tractar-lo. “La psicoteràpia, els hàbits de vida saludables, la higiene del son, l’exercici físic o, en alguns casos, la medicació poden formar part de l’abordatge; però això no hauria de convertir un problema de soroll en una responsabilitat exclusiva de qui el pateix. No es tracta que, com que hi ha molt soroll, jo t’hagi de donar una pastilla per dormir. Potser el que hi ha d’haver és menys soroll”, defensa.

El dret a descansar

El soroll també té una dimensió de desigualtat urbana. No tothom pot insonoritzar casa seva, canviar de pis o marxar del barri. Malagón ho veu en pacients de l’àrea de referència de l’Hospital del Mar. “Especialment en districtes densos i turístics com Ciutat Vella o Sant Martí, la concentració de gent, el soroll i la pressió de l’espai públic poden empitjorar el malestar de persones amb ansietat o agorafòbia”, declara.

Notícies relacionades

Bellvitge detecta les tres claus per detectar risc de suïcidi en persones amb TOC

Els psicòlegs coincideixen: els que ploren molt connecten millor amb els altres

En Jaume no vol que la Barceloneta deixi de ser un barri viu. Reivindica la cultura popular i les formes de cura que encara resisteixen. El problema, insisteix, no és la vida del barri, sinó la idea que els veïns hagin d’assumir qualsevol soroll com si fos el preu inevitable de viure-hi. “Això és casa nostra. No és un parc temàtic i tenim dret a descansar i viure en pau”, diu.

Quan se li pregunta què fa el soroll sostingut a una persona, en Jaume respon amb una frase curta: “Fa que casa teva deixi de ser casa”.