La sèpsia provoca entre 15.000 i 20.000 morts a l’any a Espanya: així es combat a l'UCI una síndrome causada per una infecció

La sèpsia és una reacció desregulada i extrema de l’organisme davant d’una infecció que lesiona els seus propis teixits i òrgans i pot conduir al xoc sèptic (més greu, al sumar el fracàs de l’organisme per mantenir el flux de sang als òrgans vitals), fallada multiorgànica i la mort. Segons la societat científica, la sèpsia no apareix sense una infecció prèvia i constitueix una de les principals emergències mèdiques que es tracten a les UCI.

Avenços en el tractament

Els avenços en el tractament i el diagnòstic de sèpsia i xoc sèptic han permès als metges intensivistes espanyols controlar amb més garanties la malaltia. «Tenim més i millors eines per atendre casos greus i que els pacients el superin, però l’objectiu no és només sobreviure, sinó que ho facin de manera que recuperin la seva qualitat de vida prèvia», explica el doctor José Garnacho, president de la SEMICYUC.

Un camí que, assenyala, ha de començar a la mateixa UCI i fins i tot abans, amb la detecció del pacient amb sèpsia allà on es trobi –a través del Codi Sèpsia– i l’inici precoç del tractament. La sèpsia produeix quadros de gravetat variable. En els casos més greus, arriba a afectar tot el cos, cosa que es denomina fracàs multiorgànic, detallen els intensivistes.

Les seqüeles

La mortalitat és conseqüència d’una suma de factors: les característiques del pacient, les del microorganisme que provoca la infecció, l’estat de gravetat que presenta abans de ser atès i l’adequació i precocitat del tractament que es rebi.

«Es tracta d’una patologia temps-dependent, és a dir, el retard en la seva atenció s’associa a un pitjor pronòstic i una mortalitat més alta com en el cas de l’infart de miocardi o l’ictus», prossegueix el doctor Suberviola. Un abordatge protocolitzat a través del Codi Sepsis ha permès una detecció més precoç i un tractament més adequat, cosa que s’ha vist reflectit en una significativa millora de la supervivència, afegeix.

Estades prolongades

Tot i que qualsevol pacient amb sèpsia pot patir-lo en major o menor grau, el risc de desenvolupar la síndrome post-UCI és més elevat en els casos de xoc sèptic, fallada multiorgànica o estades prolongades a la UCI, assenyala l’intensivista.

Presenten seqüeles físiques, cognitives o psicològiques. Les més freqüents són la debilitat muscular adquirida a la UCI, la fatiga persistent, les dificultats per caminar o fer activitats quotidianes, així com les alteracions de la memòria, l’aprenentatge i la concentració. S’hi sumen problemes emocionals com ansietat, depressió o trastorn per estrès posttraumàtic.

Alteracions de l’aprenentatge

Notícies relacionades

Els metges de l’UCI demanen acabar amb les guàrdies de 24 hores: "El desgast transcendeix la simple falta de son"

Covid, bronquiolitis i grip: Catalunya identifica l’ordre d’arribada dels virus respiratoris

Els pacients que sobreviuen als quadros de més gravetat també poden presentar alteracions de l’aprenentatge i la memòria, problemes per caminar, per menjar, debilitat muscular, fatiga... «Són problemes que, en general, milloren amb rehabilitació específica», indica el doctor Borja Suberviola, metge intensivista coordinador del Grup de Treball de Malalties Infeccioses i Sepsis de la SEMICYUC.

Els intensivistes assenyalen que identificar al més ràpidament possible aquestes seqüeles i tractar-les de manera conjunta entre diferents especialistes «és clau» per garantir la recuperació. Aquestes intervencions han de contemplar programes de rehabilitació física i respiratòria, suport nutricional, optimització del tractament de les malalties cròniques, revisió de la medicació, suport psicològic quan sigui necessari i una adequada educació sanitària tant del pacient com dels seus cuidadors, indiquen.