L’auge de terapeutes i ‘coaches’ sense titulació posa en alerta els psicòlegs: «Els pacients arriben a teràpia molt pitjor»

Molts d’aquests pseudopsicòlegs s’autoqualifiquen a si mateixos com terapeutes o ‘coaches’, eludint així utilitzar la terminologia «psicòleg», que implica uns estudis sanitaris. Molts es venen com a especialistes en benestar emocional –a alguns només els cal tenir una història de vida dura o un passat traumàtic per posar-se a donar consells als altres–, organitzen retirs i munten empreses, sense habilitacions sanitàries, que en ocasions denominen «instituts».

Segons fonts del COPC, els temes pels quals els pacients presenten denúncies tenen a veure amb terapeutes que no són psicòlegs que s’anuncien oferint serveis propis de la psicologia i psicòlegs que no estan col·legiats –com és el cas de Lüderwaldt–.

L’organisme adverteix, a més, que al Col·legi només li arriben els casos denunciats. «Estimem que n’hi ha molts més que no arriben a denunciar-se», assenyalen fonts del Col·legi, que recomanen als ciutadans que s’assegurin que el professional que els tractarà té estudis en psicologia i a més està col·legiat. Sense una cosa o sense l’altra no es pot exercir, segons la llei. A Catalunya, aquesta informació pot comprovar-se a la web del COPC.

Són «xamans», no psicòlegs

«La línia de qui pot exercir la psicologia és clara: qui té la carrera o el grau de Psicologia i està col·legiat. No qualsevol pot treballar al camp de la salut mental. Però no hi ha una cultura clara de què vol dir ‘salut mental’. Hi ha creences —endevinis, xamans— que es disfressen com si fossin pràctiques dins de la psicologia», adverteix a EL PERIÓDICO Teresa Moratalla, comissionada d’ètica, deontologia i intrusisme del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Moratalla insisteix que la ciutadania ha de comprendre «on dirigir-se per «no caure en mans de qualsevol». «Moltes vegades aquesta gent ofereix consells, no teràpies de salut mental, que poden ser perjudicials».

Una persona amb només un curs, un màster privat, formació en ‘coaching’ o una formació en «teràpia» no pot presentar-se legalment com a psicòleg si no té la titulació corresponent. Però Moratalla reconeix el descontrol que hi ha a l’hora de fiscalitzar aquesta realitat. «No som un òrgan policial. Nosaltres hem de vetllar per la bona pràctica dels psicòlegs, que són els nostres col·legiats, i garantir que tenen la formació adequada», defensa. «Hi ha un augment de l’intrusisme i està en auge per les xarxes socials. La possibilitat de publicitar-te i convèncer davant situacions complicades és més elevada», assegura.

Moratalla reconeix, a més, que malgrat que la llei sí que marca qui pot exercir com a psicòleg, no hi ha una «regulació clara» que «penalitzi» aquestes pseudoteràpies. «I a més la ciutadania no té la conscienciació. Pot ser una cosa perillosa», diu. En el cas de la terapeuta de la família Andic, que pel que sembla utilitzava una «teràpia de confrontació», els psicòlegs ja han avisat que no té «evidència científica» i «sentit».

«Cada vegada és més preocupant»

La realitat que exposa Moratalla és certificada per més col·legues de professió. «És un tema cada vegada més preocupant. Ara mateix les escoles de psicòlegs estan intentant arreglar aquestes pràctiques que exerceixen persones no titulades», denuncia també Esther Verdaguer, doctora en psicologia que treballa al centre barceloní Itersia i que forma part del col·lectiu Salud Sin Bulos.

Verdaguer reconeix que a Catalunya hi ha cada vegada més denúncies i expedients oberts, però també matisa que no tots aquells que es promocionen com a ‘coach’ o terapeuta estan fent intrusisme. Per exemple, un ‘coach’ no és un psicòleg però pot acompanyar el client a marcar-se uns objectius professionals. «Però si ja es posa l’etiqueta de ‘coach’ emocional o expert en trauma o afecció, i comença a tractar temes que tenen a veure amb la salut mental, llavors sí».

Aquesta psicòloga explica que aquests pseudoterpeutes habitualment prometen un «resultat segur i ràpid». «Això sí, si no funciona és culpa del pacient per no haver-ho fet bé», avisa. Els riscos a què aquest s’enfronta no són pocs. Per exemple, hi ha persones que tenen depressions més severes a l’acudir a un psicòleg més tard de l’esperat perquè han estat fent aquestes pseudoteràpies.

«Arriben a teràpia pitjor», diu Verdaguer. Recomana als pacients que busquin un psicòleg «no tenir por» de fer preguntes: quina titulació té el professional, si està col·legiat, si la visita és en un centre o a casa seva particular i el tipus de tractament que rebrà. «Normalment els pacients no pregunten res. Però un professional de veritat t’explicarà tot això sense utilitzar termes científics que no entendràs», conclou.

Notícies relacionades

Dolors Liria, degana del Col·legi de Psicologia: "Si es demostra intrusisme en el 'cas Andic', es pot denunciar per la via penal"

Covid, bronquiolitis i grip: Catalunya identifica l’ordre d’arribada dels virus respiratoris

La psicòloga Margarita Barranco té més de 30 anys d’experiència en dinàmiques abusives. «Abans era esporàdic, però l’intrusisme al camp de la psicologia és cada vegada més freqüent», assevera. La tendència actual, es lamenta, fomenta que persones «que no han estudiat ni tenen intenció de fer-ho» es dediquin a tractar pacients sense la formació necessària. «A Instagram hi ha cada vegada més gent que dona unes pautes sense tenir gaire idea d’on poden portar aquestes pautes», assegura. La gent se sent «molt sola» i «no sap què fer». Per això acudeixen a aquests pseudoterpeutes.

Col·lectius com RedUNE –la Xarxa de Prevenció del Sectarisme i de l’Abús de Debilitat–, del qual Barranco forma part, fa «molts anys» que intenta veure com «frenar aquests personatges». «És un tema de salut important, estem jugant amb persones. Jo he vist gent arribar a voler matar-se pel que el professional o el subjecte li deia o li feia fer. Podem fer que es trenquin famílies», conclou Barranco.