El mite que ningú imaginava

La història dels Mundials obtinguts per l’Argentina és també la dels entrenadors que van conduir aquests equips i l’empremta deixada en el futbol d’un país que en aquestes hores somia amb una pilota que entra a la porteria d’Unai Simón. César Luis Menotti i Carlos Bilardo van dividir les opinions amb una intensitat que les noves generacions desconeixen. S’era menottista o bilardista. Aquesta línia divisòria es va anar esborrant amb els èxits de Carlos Bianchi amb Boca Juniors, i Marcelo Bielsa i José Pékerman, aquests últims al capdavant del combinat nacional. Però ha sigut Lionel Scaloni, l’entrenador més inesperat, que ha obligat a ordenar de nou les jerarquies i preferències. Ho va fer després d’arribar de puntetes i a partir dels seus assoliments, entre d’altres, la possibilitat de ser bicampió del món.

Scaloni no era un complet desconegut, mai ho va ser, però ningú l’imaginava al capdavant d’un projecte que ja té els mateixos mèrits de Bilardo a l’arribar a dues finals, i diumenge pot superar-lo. La seva carrera com a jugador va començar al Newell’s Old Boys, ni més ni menys que el club que va acollir Leo Messi en la seva infància, i on Diego Maradona va fer la seva escala el 1994, després de Sevilla. La vida els va ubicar tots tres al mateix espai i temps, sense que entressin en contacte. Aquest encreuament actualment adquireix un altre sentit.

Scaloni va passar a l’Estudiantes de la Plata el 1995, però ràpidament se’n va anar a la Corunya. Aleshores, el lateral es va convertir en part de l’elenc estable de juvenils que, de la mà de Pékerman, i després de guanyar el 1997 el Mundial juvenil sub-20 a Malàisia, van passar a l’equip gran. Scaloni mai va tenir el llustre de Román Riquelme, Walter Samuel o Esteban Cambiasso. Però sempre va trobar un lloc en el projecte de Pékerman, i així va ser part de la selecció més gran que va disputar el Mundial a Alemanya el 2006. La presència de Juan Pablo Sorín, Javier Mascherano, Maxi Rodríguez, Javier Saviola, sumada a la novetat de Messi, convertia Scaloni en un nom secundari, tot i que mai prescindible.

Va passar pel West Ham i la Lazio. Va acabar la seva vida com a professional el 2013 a l’Atalanta. Es va saber després que havia iniciat el curs com a entrenador a Las Rozas, en el que pot considerar-se el seu primer i amable encreuament amb Luis de la Fuente, un dels seus professors a l’acadèmia. Va treballar amb els juvenils del Mallorca i es va sumar amb el seu acostumat perfil baix a l’equip de Jorge Sampaoli quan va assumir a Sevilla i després es va fer càrrec de la selecció argentina que va fracassar estrepitosament a Rússia 2018. Va ser testimoni de la mala relació de les estrelles, entre d’altres, Messi i Mascherano, amb un cos tècnic immediatament devaluat. Algun ensenyament li devia deixar.

Quan Sampaoli va finalitzar aquella magra experiència, Scaloni va demanar seguir a l’Associació del Futbol Argentí (AFA) a l’àrea de juvenils. Després va quedar com a interí de l’equip gran. "Només per dos partits", el van avisar. I va seguir. El primer que va posar el crit al cel va ser Maradona, al punt de qualificar de guillat el nou amo i senyor de la Federació, Claudio Chiqui Tapia.

Notícies relacionades

El centre de Barcelona viu sense gaire èpica el fenomen històric

"Una pròrroga d’Almaraz donaria esperances a les centrals catalanes"

El que va seguir després està més fresc en la memòria dels argentins: un començament sense grans llums a la Copa Amèrica 2019 i, quan la desconfiança i les contínues crítiques, algunes feridores, l’estaven acompanyant com una ombra, va guanyar el certamen regional el 2021, ni més ni menys que davant el Brasil i a Maracaná. A partir d’aquell moment, Sacaloni, el subestimat, es va convertir en un personatge central. Va tenir d’entrada el suport de Menotti, però, sobretot, de Messi, a qui va aconseguir convèncer que se sumés l’aventura que semblava descartar per endavant.

Scaloni va renovar l’equip nacional. Lo Celso, De Paul o Paredes, i més tard Enzo Fernández, Julián Álvarez, Mac Allister o Cuti Romero, van formar l’ecosistema que va permetre a Messi trobar el lloc on més se sentia còmode malgrat el pas dels anys. Llavors Qatar, el 2022, una nova Copa Amèrica, i la rutina de no perdre. Diego Borinsky va escriure una biografia de l’entrenador. Una de les claus de l’èxit té a veure, segons el seu parer, amb la manera que exercir el lideratge. No és una dada menor que l’acompanyin Samuel, Aimar i Roberto Ayala. "La seva autenticitat és genuïna. I, òbviament, sap de futbol, perquè si no sap de futbol, al cap de dos minuts et cau la careta". Scaloni viu a Mallorca amb la seva dona, l’espanyola Elisa Montero, i els seus fills Ian i Noah. És el primer entrenador argentí que no exerceix les seves funcions des del país. Si en un moment això ha cridat l’atenció, s’ha convertit en un detall irrellevant gràcies als èxits sostinguts. Tot va ser més fàcil pel factor Messi. El vincle, diu Scaloni de broma, estava assegurat des del 17 d’agost del 2005. Aquella tarda, a l’estadi Ferenc Puskás de Budapest, Lionel, el més gran, va passar la primera pilota a Lionel, el menor, aquell que encara no era Messi. La passada va tenir un caràcter profètic, tot i que Messi només va durar 90 segons al camp per una expulsió absurda. "Sabia que seria un geni aquest pibe".