Ensumar el Tour

Notícies relacionades

"Una pròrroga d’Almaraz donaria esperances a les centrals catalanes"

El mite que ningú imaginava

Res, una curiositat històrica. Però parlem de ciclisme, que és el que toca. I de la festa. El Tour, a part de ser la competició més famosa i coneguda, és també un festival de llum i color. De color groc, per descomptat, però també de mil i una coloraines publicitàries, que és una cosa que a la tele no es veu i que els barcelonins i uns quants catalans més podran contemplar aquests dies. Una enorme cercavila histriònica que reparteix regalets. Encara en conservo algun de quan el Tour va ser a Girona, el 2009. Una gorra groga i una tovallola groga (ara és una estoreta de dutxa) i un ninot groc de plàstic que aixeca les mans com a líder de la cursa. No s’ho perdin. És una desfilada de Disneyland a la francesa.

Han de saber, si mai han vist en directe una cursa com aquesta, que el que més impressiona és comprovar la velocitat sideral dels ciclistes, i això que la meva experiència es concreta en una sortida neutralitzada (és a dir, de mentida) pels carrers estrets de Girona. El meu Tour i el meu ciclisme, doncs, és teòric, de sala d’estar. Fa anys, un amic afrancesat ens convidava a dinar a casa seva per veure l’etapa reina de la muntanya. Menjàvem com uns Obèlix famolencs i acabàvem la gran bouffe amb una copeta (o dos) d’armanyac, mentre aquells pobres nois, amb Induráin al capdavant, suaven com senglars. Això és el que fan cada any (en fa uns quants que practiquen la cerimònia de l’amistat en ruta) altres amics que es fan dir bikers i que es passen tres o quatre dies per terres occitanes, pujant i baixant dels cims del Pirineu just abans que hi circulin els Pogacar i companyia. El Tour genera addicció, perquè és ciclisme i és alguna cosa més que ciclisme. És la proximitat de l’esforç, la possibilitat d’estar al costat dels ídols, la gratuïtat de l’espectacle. Tot i que passin a vol ras. Ets allà i els veus. Els ensumes. Com passarà des de demà, a prop, molt a prop de casa.