Santuaris ‘vintage’ que desafien el pas del temps

La vella Barcelona es desdibuixa cada vegada més en aquesta nova Barcelona que ha emprès una cursa suïcida cap a la pèrdua d’identitat. Però aquesta ciutat és gran i encara conserva espais que ens donen una imatge de com era l’ambient fa 40 o 50 anys. Són càpsules del temps que s’han atrinxerat i han renegat amb encert de la màxima "els temps canvien". Ara que les festes de la Mercè són aquí, és el millor moment per fugir de les aglomeracions i refugiar-se en aquests santuaris que no tornen al futur, sinó al passat de la ciutat: no se m’acut més bona manera d’honrar la patrona de Barcelona.

Tornen els 80

Sang d’orxata

Per als membres de la generació X, entrar a l’orxateria-torroneria Verdú (Bruc, 126) és una plantofada de nostàlgia de la qual costa recuperar-se. És impossible no tornar als anys 80, quan anar a fer una orxata era un acte de fantasia. La botiga del carrer de Bruc viu ancorada en aquest sentiment, tant en esperit com en aparença. En aquest negoci familiar amb arrels a Xixona, l’abundant cartelleria retro marca la diferència a l’entrada i a l’interior, sembrat de rètols vintage amb els productes i els preus. Les rajoles blanques de les parets i la vella barra posen el colofó estètic a un dels interiorismes més reals i emocionants d’aquesta Barcelona de disseny per a expats.

A més, segons el meu parer, la família Verdú factura la millor orxata de Barcelona, un beuratge l’elaboració i composició del qual ha travessat oceans de temps per arribar fins al 2026. Quan arribi el fred, l’ítem més demanat seran els seus magnífics torrons, tot i que faria bé el nouvingut de tastar el seu cèlebre tall de gelat.

Poblenou abans de Crist

Explica’m BCN ‘edition’

Qui sap quanta energia li queda a Antonio Simón per continuar al capdavant del bar Mónaco (Pallars, 164), però les xifres et deixen estabornit. Fa més de 50 anys que el capità és al timó, és a dir, ha vist la transformació radical del Poblenou des de la Transició fins ara. Però els canvis només semblen tenir lloc a l’exterior, perquè dins del Mónaco es compleix la màxima que el temps és un constructe humà: no existeix. Pocs espais et tornen a la Barcelona dels anys 70 i 80 de manera tan directa.

Una capa d’història recobreix superfícies i vaixella; les ampolles s’acumulen caòticament; un meravellós pòster diu: "Això és un bar públic, però no serveix per a tots els públics"; la barra ha viscut diverses glaciacions; els tamborets vermells tenen més anys que els galindons de Clint Eastwood; els quadres fa l’efecte que hi estan penjats des del big-bang; al gres del terra hi ha fòssils de dinosaure... Té l’allure retro de bars com el Kentucky del Raval, però la seva vocació no és tan canalla: aquí s’imposa la solera i només els menys perepunyetes estan preparats per a una experiència com aquesta.

El rei del pop

Càmera i acció

Que li parlin a Flash Flash (Granada del Penedès, 25) de la moda de la truita. Redeu, però si ja feia forrolla anys abans que s’encunyés el terme tendències gastro. Inaugurat el 1970, aquest restaurant especialitzat en truites –tot i que a mi em torna boig la seva hamburguesa al plat– s’ha mantingut perfectament isolat dels nous temps, com un mosquit prehistòric en ambre. L’interiorisme, obra de Federico Correa i Alfonso Milá, és una Polaroid retropop i superchic que traspua frescor i s’ha mantingut congelada des del segle passat, tret de petites modificacions o afegitons.

Per alguna raó, sempre que hi vaig m’arriben ecos del bar Korova de La naranja mecánica. Destaca el blanc, omnipresent a les parets i bancs correguts, i els tocs de vermell en contrast. Però el més icònic són les imatges d’una jove fotògrafa disparant el flaix sobre els comensals, com si fossin famosos. El concepte visual de Leopoldo Pomés adquireix una vigència aclaparadora 50 anys després, en plena era selfie i del narcisisme de saldo. Ja ho té Flash Flash: és un dels restaurants més vells de Barcelona... i continua sent dels més moderns.

Anxoves veteranes

Vermut per al poble

Que no faltin les botes de vi a granel ni els clauers. Impossible comptar quantes unitats tenen de cada ítem. El celler J. Cala (Pere IV, 460) és la millor manera de desintoxicar-se de l’adrenalina que corre pel centre durant les festes de la Mercè. És a Provençals del Poblenou, al cinquè pi, i s’agraeix, perquè la sensació d’entrar en un celler de poble augmenta cosa fina.

Vet aquí un altre forat de cuc en connexió directa amb el passat de Barcelona: cartells antics a les parets amb referències taurines, sifons repartits per tot el local, memorabília polsosa, barra i terra de fusta vella. Tot juga a favor si el que vols és viatjar en el temps. El rètol de l’entrada ja t’avisa: "Vermut i anxoves", i això és el que hauries de demanar. Perquè aquest ritual es practica des de temps immemorials a la J. Cala. És per això que les anxoves et tomben de bones que són i el vermut de la casa, tot sol, entra com a aigua del Carme. En actiu des de 1927, per cert: un respecte per a la gent gran.

Estil Lou Reed

A dalt i a baix

La llegenda diu que Lou Reed va agafar una pítima tan grossa a L’Ascensor (Bellafila, 3) que va sortir més tort que una cua de porc. Obert el 1970, aquest bar és una bombolla en què floten diferents retalls de la història de Barcelona. L’entrada, per exemple, és la cabina d’un ascensor modernista, relíquia que ha convertit el local en rara avis de visita obligada. L’interior conserva l’essència bohèmia de la vella Barcelona; els rellotges s’aturen quan hi entres, com a les piràmides.

La combinació de fusta vella –per tot arreu del local–, tapisseria vermella, marbre, mobiliari antic i una llum penombrosa és infal·lible: sembla que en aquest, en un altre temps, refugi de la canallesca no avança el temps.

La proposta líquida s’ha modernitzat amb el pas dels anys i ara és una magnífica cocteleria, però les vibracions atemporals continuen sent les mateixes de sempre. Per cert, més d’un bartender de Barcelona s’ha passat per l’Ascensor al seu dia lliure i ha acabat com Lou Reed. Però això ja és una altra història.

Barceloneta ‘vintage’

Energia marinera

Notícies relacionades

Santpedor reivindica els sabors naturals

Un museu per als molt cafeters

El Bar Bodega Electricitat (Sant Carles, 15) es diu així perquè durant anys va ser una central elèctrica que proveïa part de la Barceloneta. Des de començaments del segle XX opera com a celler taverna i poc ha canviat l’esperit de barri des de llavors. Les botes de vi, les taules de marbre i les neveres de fusta aporten experiència i caixet.

L’Electricitat és un altre d’aquests espais tocats per l’atemporalitat que viuen al marge del present. La seva ensalada russa marinera de cranc és un clàssic de la Barceloneta. La bomba, evidentment, els surt rodona. I la clientela, amb molts jubilats i pescadors entre els acòlits, és fidel a la seva cita amb la Barceloneta d’abans. Una dada purament estètica: les portes verdes de ferro forjat són una meravella. Tant de bo tenir-les a casa.