L’Estartit, terra de pirates

Passejar avui dia per l’Estartit (Baix Empordà) és contemplar un paisatge bonic, però també carregat de passat. El mar que ara convida a l’oci va ser, durant molt temps, una via d’entrada del perill. Les illes Medes, els penya-segats i la costa conserven una memòria silenciosa que explica per què aquest lloc pot ser recordat com una autèntica terra de pirates.

Notícies relacionades

Menús de pel·lícula, jocs de taula i karaoke: la meca friqui a Sant Celoni

Festes per estiuejar a Barcelona

Recórrer l’Estartit amb aquesta mirada és fer una ruta entre natura i història. Des del port fins als miradors, des de la platja fins a les illes en l’horitzó, cada racó pot explicar un fragment d’aquell temps en què els habitants vivien entre la riquesa del mar i l’amenaça constant dels pirates. La seva situació, oberta al Mediterrani i pròxima a cales, illots i punts de refugi, la convertia en un escenari ideal per a desembarcaments sobtats, saquejos i històries de defensa i supervivència. Les illes Medes són un dels grans símbols de l’Estartit, però en temps passats no només eren una meravella natural. També podien servir de punt d’observació, d’amagatall o de referència per a naus corsàries i pirates que navegaven per aquesta costa. La seva presència alimentava la por, però també la vigilància dels habitants, que vivien amb un ull posat al mar.

La costa de l’Empordà, amb platges amples, petites entrades i espais fàcils d’abordar, era especialment vulnerable. L’Estartit no era encara la vila turística que coneixem avui, sinó un nucli mariner modest, dependent de la pesca i dels recursos del mar. Qualsevol atac podia significar la pèrdua de barques, provisions o fins i tot la captura de persones. La por dels pirates formava part de la vida quotidiana. Els pescadors sortien al mar sabent que no sols s’enfrontaven al temps i a les onades, sinó també a la possibilitat de trobar-se amb embarcacions enemigues. Les famílies mantenien viva la memòria dels atacs i aprenien a reaccionar ràpid en vista de qualsevol senyal de perill. Per defensar-se, la costa catalana va aixecar torres de guaita i sistemes d’avís que permetien detectar moviments sospitosos. En aquest context, l’Estartit i el seu entorn participaven d’una xarxa de vigilància marítima. Quan es veia una vela perillosa a l’horitzó, calia avisar perquè la població es protegís i preparés les defenses. L’Estartit es va anar convertint també en un espai de llegendes de pirates, tresors amagats, coves misterioses i navegants temuts. Aquesta barreja d’història i imaginació es converteix avui en el seu atractiu.