Un país a foc lent

Hi ha canvis que arriben per al·luvió i d’altres que arriben per sedimentació. Els primers irrompen i obliguen a reaccionar; els segons, en canvi, es dipositen capa sobre capa. L’allau provoca resistència; la sedimentació afavoreix el costum. El problema no és cada capa, sinó el sòl que totes juntes acaben formant. La vida, atrapada en el ritme frenètic del dia a dia, i la política, detinguda entre les pedres del camí, es cuinen a foc lent.

No ha fet falta tancar el Parlament per esmorteir-lo. N’hi ha prou amb restar funcions. Sense nous Pressupostos, amb escassa producció legislativa, sense debat sobre l’Estat de la nació i convertit en escenari d’una lluita lliure repetida, tant el Congrés com el Senat semblen recipients buits.

La legislatura, pràcticament extenuada, depèn menys del calendari institucional que de la conveniència política de qui pot dissoldre les cambres. La convocatòria electoral es barreja amb càlculs de supervivència i amb un viacrucis judicial.

L’alternança pot ser insuficient o no gaire seductora. Això pertany al judici polític. El que no s’hauria de discutir, però, és el principi. En democràcia, el poder s’exerceix mentre els ciutadans el confereixen. Una cosa és qüestionar la qualitat de qui pot succeir el Govern. Una altra, la legitimitat que pugui succeir-lo.

També la Constitució es pot modificar sense tocar una línia. No mitjançant una reforma que entri per la porta principal, amb les seves majories i cauteles, sinó per la porta de servei.

L’òrgan encarregat d’interpretar la carta magna eixampla la seva intervenció quan s’aproxima a una funció material de cassació sobre decisions del Tribunal Suprem. Una cosa és controlar la constitucionalitat i una altra convertir aquest control en instància addicional de revisió.

Les formes es mantenen mentre les funcions es desplacen. La interpretació constitucional no s’hauria de convertir en un vehicle sense límit de velocitat ni cinturó de seguretat.

El torn dels tribunals

Ceuta aporta fang ardent. L’Audiència Nacional investiga les decisions adoptades abans, durant i després de la invasió. Al centre hi ha les alertes prèvies i la resposta que van rebre.

La desclassificació hi afegeix la paradoxa. Tot un seguit de documents difosos pel mateix Govern revelen una sèrie d’avisos dels serveis d’intel·ligència anteriors a l’entrada massiva a la ciutat autònoma. La transparència pot acabar contradient el relat que pretenia precisament protegir.

Quan la política no resol les seves responsabilitats, aquestes responsabilitats emigren als tribunals. I quan incomoda discutir el que investiga un jutge, sempre queda discutir el jutge. En l’obertura de l’any judicial, la presidenta del Suprem i del Consell General del Poder Judicial ha traçat la frontera: la crítica enforteix l’Estat de dret; la deslegitimació sistemàtica l’erosiona.

Per primera vegada, el discurs de qui representa el poder judicial ha incorporat expressament el lawfare amb la intenció de rebutjar que la desqualificació pública es converteixi en un instrument de pressió sobre els jutges. Algunes coses es cuinen a foc tan lent que únicament en sabem l’existència quan ja estan servides.

El 2024, el Ministeri de l’Interior va elaborar un dossier en el qual va incloure 280 periodistes, tertulians i analistes: nom, fotografia, trajectòria i, en nombrosos casos, adscripció ideològica o actitud davant el Govern.

Interior en reconeix l’autenticitat, el considera un document intern de treball i nega qualsevol propòsit de censura. L’Agència de Protecció de Dades investigarà l’informe. No fa falta dir-ne llista negra. N’hi ha prou amb preguntar-se per què necessita poder classificar ideològicament els qui tenen per ofici observar-lo.

La llei de nets

Hi ha focs amb uns efectes que sobreviuen a qui els encén. Una instrucció va ampliar l’aplicació de la llei de memòria democràtica en matèria de nacionalitat, i la controvèrsia ha arribat al Tribunal Suprem. La Junta Electoral Central haurà d’aportar les dades requerides sobre el seu abast.

La qüestió no s’acaba en qui adquireix un passaport, sinó que arriba al cos electoral, senya indeleble de qualsevol democràcia. Els governs passen; els electors es mantenen.

Un Govern pot ser substituït, una llei derogada i una política rectificada. El cens no torna per això a la casella de sortida. No tot el que es transforma resulta després reversible. El malestar comença a ocupar espais fins ara menys exposats a la protesta. Però el cansament no constitueix per si mateix una alternativa.

L’oposició disposa de l’expectativa de l’alternança, però no ha aconseguit vestir-la amb un programa seductor ni fer visible una esperança amb nom i cognoms. Una cosa és que existeixi una alternativa; una altra, que es percebi.

Notícies relacionades

El CIS amplia l’avantatge del PSOE després de l’avanç electoral

El líder del PP prioritza Barcelona en les seves visites de campanya

El foc lent ja té dipositaris: la Constitució, per la porta de servei; les Corts, sense pols; el Poder Judicial, obligat a defensar la seva independència; l’Executiu, confonent permanència amb normalitat; l’oposició, sense transformar alternança en esperança, i un cens en què els canvis sobreviuen als qui els decideixen.

I, al final, la societat: actors i comparses, corruptors i corromputs, ciutadans que protesten o contemplen. Els uns impulsen el canvi; d’altres, per cansament, comoditat, por o indiferència, acaben acostumant-s’hi.