"Catalunya no em va regalar res, però sí que em va donar totes les oportunitats"

"Me’n vaig anar per la falta d’expectatives. D’una banda, tenia por del desconegut, mai havia estat en una capital de província. Però, de l’altra, em movia l’esperança", relata. I és que venia d’haver viscut els seus primers vuit anys en un cabàs a El Campillo, una construcció rural sense aigua corrent ni electricitat dins de la finca del terratinent per al qual treballava el seu pare com a camperol. Dormia sobre un jergó fet de rostolls del blat que es recollien a l’estiu i, tot i que mai no va passar gana, el menjar era més aviat escàs i senzill. Cada dia, a més, caminava dos quilòmetres per anar a classe de primària.

Aquest és el món en què s’havia bressolat. Per això, al trepitjar per primera vegada l’Estació de França per, des d’allà, agafar el metro fins a Vilapiscina, es va quedar amb la boca oberta. "Va ser un fort impacte. Tot em semblava grandiós i era pur descobriment per a mi, que venia d’un poble petit", explica. El seu primer domicili va ser al número 419 del passeig Maragall en una habitació que compartia amb els seus dos germans i un altre jove més. Com ells, es va buscar la vida. Primer, amb 14 anys, treballant agafant el pic i la pala en obres i rodejant material de construcció. Va suar asfaltant la Carretera del Mig, una via de la qual anys després, com alcalde, va haver d’encarregar-se de la seva rehabilitació completa.

De les obres, va passar a ser aprenent en una impremta, després, a vendre llibres de psicologia en un grup d’editorials i, més tard, electrodomèstics a domicili. Tot mentre, en paral·lel, cursava el batxillerat nocturn i es familiaritzava amb el català, a més d’anar teixint una xarxa d’amistats. "Em vaig trobar amb una societat que em va acollir, m’identificava com a vingut de fora, però des del primer moment vaig voler integrar-me. Això no significa renunciar a la teva arrel i a la teva cultura, significa respectar i contribuir al desenvolupament de la qual t’acull", argumenta. La situació econòmica era "ajustada", però assentada, així que els seus pares i la seva germana van venir també a Catalunya a finals dels anys 70.

Reagrupada tota la família en un pis comprat pels quatre germans a la zona coneguda popularment com el Gat Negre de Sant Boi de Llobregat, Corbacho es va enamorar d’una catalana de l’Eixample i amb ella va llogar un pis al carrer Josep Maria de Sagarra de l’Hospitalet de Llobregat, ciutat on havia fet un bon grapat d’amics. El 1974, al costat d’altres companys, va fundar una empresa d’interiorisme i modernització informàtica d’oficines. "Vaig començar i em guanyava bé la vida", afirma, després d’anys de "molts treballs". Fins al 1983, quan el PSC, partit en què feia set anys que militava, demana que vagi a les seves llistes municipals.

Quatre majories absolutes

A partir d’allà, la vida de Celestino Corbacho com a polític és més que coneguda. Va ser alcalde de l’Hospitalet durant 14 anys, entre 1994 i 2008, encadenant quatre majories absolutes, etapa en què rebia classes particulars de català per millorar-lo a nivell gramatical. "Tot i que jo majoritàriament m’expressés en castellà, havia de perfeccionar el català tot i que ho parlava amb accent extremeny", assegura. Va ser també president de la Diputació de Barcelona entre 2004 i 2008, any en què va fer el salt al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero com a ministre de Treball i Immigració. El final de la seva carrera política va ser com a diputat al Parlament, a partir del 2010 i, després de deixar la militància al PSC, es va incorporar com a regidor a la candidatura de Manuel Valls a Barcelona, càrrec que va exercir fins al 2022.

Notícies relacionades

Votació dels decrets d’habitatge, en directe | Sánchez decidirà el cap de setmana si convoca eleccions i Feijóo el repta a fer-ho: «Posi la data»

Enquestes de les eleccions generals a Espanya 2026: així estan els sondejos

"Catalunya no m’ha regalat res, tot ho he aconseguit amb esforç, però sí que em va donar totes les oportunitats que no em va donar Extremadura", diu. Segons el seu parer, tant ell com José Montilla, nascut a Còrdova i que va arribar a la presidència de la Generalitat, "van trencar motllos". "A la pràctica, malgrat que el PSC deia formalment que el lloc de procedència no determinava la representació, ser un xarnego no era el millor currículum per presidir la Diputació o per governar la segona ciutat de Catalunya. Per sort, el mèrit pesa més que l’origen", reflexiona.

"Com em va agrair un dia Jordi Pujol, exercim la catalanitat a la nostra manera, aquesta és la Catalunya real".