El triomf del ‘Sistema no t’hi fixis’

El nacionalisme català es legitima en la idea del fet diferencial. La distinció no s’explica, s’afirma. En espanyol un sinònim de diferenciar és separar, però la tradició és més d’asserció que de separatisme: "Ens mereixem un tracte millor". Se suposa la unanimitat, el consens, i el dissentiment és propi de forasters. La mostra més clara del col·lectiu entès com a nació rau en l’ús de l’idioma. Per contra, és una llengua divertida i amb tendència irònica.

Des de fa segles els catalans són vistos com primmirats, irritables, orgullosos i segurs de ser superiors als pobles veïns, per començar els aragonesos. La disposició catalana va ser de tradició bel·licosa: com a mostra, la paraula "pundonor", tinguda per signe de l’abusiu afany de noblesa castellà, però que ve del català "punt d’honor". La societat catalana encara avui resulta inquieta, rebel, difícil de dominar. La tendència catalana és llibertària, amb èmfasi en la particularitat individual i grupal. En català, "particularidad" es tradueix per "bandositat".

Malgrat el relat idealitzat, cohesiu, promogut pel nacionalisme català, Catalunya no ha sigut un país feliçment unit. La costa, amb la gran ciutat, sempre s’ha enfrontat a la muntanya, l’interior dissident. Al seu torn, la capital catalana, sense rival en el seu àmbit ni a Espanya, mira amb irritat menyspreu i amb especial menyspreu la Vila i Cort. La urbanització ha sigut el motor de l’enlairament i l’expansió del nacionalisme català. ¿Com pot la inquieta Barcelona sotmetre’s a la somnolenta Madrid i el seu eixam d’agrociutats? Barcelona ha sigut la contracapital d’Espanya, activista i sediciosa, però així mateix, industrial, comercial i portuària.

Des de la consecució del liberalisme vuitcentista, el creixement urbà, després cívic, és contestatari a Catalunya. Fins avui, la muntanya catalana defensa drets històrics, com a protagonisme tradicionalista de gran arrelament. Adoptat del carlisme a finals del segle XIX per l’extrema dreta francesa, seria exportat com la fórmula maurrasiana d’un César avec des fueros. Al contrari, la gran ciutat ha sigut federal i va seguir l’abstrús pacte sensealagmàtic de Pi Margall que suposa la sobirania a partir de l’individu per construir el col·lectiu. Del discurs federal (fins i tot confederal), va brollar el separatisme, convertit en plataforma política per Macià tan sols el 1919.

Els dos vells somnis catalans, de dretes i d’esquerres, de muntanya i de metròpoli, han cantat sempre a la dispersió. S’ofereixen com a respostes davant l’obsessió espanyola, castellana, de dretes i d’esquerres, que insisteix en la construcció d’un poder jeràrquic, vertical i central. La Corona dels Trastàmara i dels Àustria era Rex Hispaniorum, no Rex Hispaniae. O sigui, manar a les Espanyes, múltiples i variades. Perdudes les Índies, va quedar un projecte borbònic i militar de forjar una Espanya unívoca: la Una, grande y libre de les JONS, el falangisme i el franquisme.

La modernitat hispànica s’edifica, doncs, sobre dos focus urbans que ambicionen ser exclusius; tots dos suposen que el seu contrari és inherentment corrupte. Sempre el nacionalisme català naixent es presenta com a rival del creixent nacionalisme espanyol: pretenen superar o anul·lar el seu contrari, però són discursos utòpics, onirismes contraposats nodrits per les guerres civils successives. Quan la paraula catalanisme es va crear el 1886, es va anunciar com a alternativa: suposava el protagonisme d’un despertar lingüístic. A tal objectiu es va dedicar l’autogovern amb predomini pujolista (1980-2003). Llavors es va veure que tant "canvi" en bona mesura resultava ser un Sistema no t’hi fixis, més aparença que substància o solidesa. Així va passar a Catalunya, però també en el conjunt renovat de les Espanyes ara autonòmiques, encapçalat per Tarradellas el 1977 i absorbit per Suárez.

Canvis institucionals

Els més grans problemes han vingut amb aquesta Transició (País Basc a part). A Catalunya, ja dominava la migració espanyola a la catalana, de camp a la ciutat. Espanya ja no era projecte, sinó construcció econòmica i política. Els canvis institucionals es van assentar sobre un panorama de "desenvolupament" ambiciós. El passat, o sigui les ideologies, consisteix en velles pautes conegudes.

El que ha marcat el mig segle d’innovació sostinguda ha estat una dinàmica de sorpreses. Res és com se suposava que seria. Indústries que es consideraven segures van desaparèixer, com també va passar amb les grans empreses estatals heretades del franquisme. El turisme, que als anys seixanta va semblar un recurs tàctic, va canviar la naturalesa de les ciutats. La urbanització massiva i l’indiscutible protagonisme de Madrid com a gran centre productiu i financer han deixat el camp com un mer buit social, "Espanya buidada", però també han deixat una Catalunya interior en retrocés.

Notícies relacionades

Rufián serà el candidat d’ERC i busca una aliança amb Podem

Illa proclama Hereu candidat del PSC a les eleccions

El nacionalisme català va culminar amb Pujol. Amb la caiguda de Pujol, es va quedar sense la confiança per poder liderar Espanya un altre cop cap a "les Espanyes". Va perdre la raó de ser, el somni de realitzar la gran solidaritat de regions supraprovincials, fins i tot una federació. Llavors, l’independentisme (terme inventat per a Catalunya en la tardana data del 1968) es va llançar a la missió de funcionar per si sol, un objectiu irrealitzable sense violència i, tot i així, sense probabilitats d’èxit. El pas d’un catalanisme gandul i inclusiu a un independentisme explícit que es pretenia resolutiu va comportar el descobriment de la superficialitat com a norma.

¿Existia encara el fet de la diferència? No es podia ser autèntic, ja que el 2017 això comportava la fantasia combativa de tan sols un terç del país, mentre la resta mirava amb passivitat, quan no amb indiferència. La immigració massiva, que culmina el 2005, repetició de dinàmiques anteriors però amb la característica de venir de fora (Sud-amèrica, el Magreb), no s’interessava ni per la llengua catalana ni per imitar l’estil històric del país. Davant les confusions de la tercera dècada del segle XXI, per a molts dels aïllats en el somni, la resposta a la seva nostàlgia del passat va esdevenir un nacionalisme exclusiu o excloent que es tenyeix de negacionisme. Això passa quan s’observa massa de prop un Sistema no t’hi fixis, quan es confonen desitjos amb realitats.