La crisi de Ceuta força Feijóo a trencar la seva prudència amb el Marroc

Al document, publicat aquest divendres i publicitat per Feijóo en el seu perfil de les xarxes socials, el primer partit de les Corts dona resposta, sense estalviar-se qualificatius fins i tot sense perdre del tot el to diplomàtic, als atacs que prèviament li havien proferit les autoritats marroquines, que van acusar els populars d’utilitzar la crisi a la ciutat autònoma amb finalitats electorals. Una cosa que va merèixer per part del PP paraules tan severes com «la defensa dels interessos generals de la Nació, de la integritat de les nostres fronteres i de la seguretat dels espanyols constitueix una prioritat irrenunciable»; «Res està per sobre de la defensa d’Espanya» o la definició del que ha passat a Ceuta com «un atac híbrid amb una instrumentalització de la immigració irregular».

Tota una terminologia, singularment la de l’última sentència, definint l’allau migratòria com a part d’un atac híbrid, que no només era impensable davant de les crisis, sinó fins i tot en els primers dies. I que evidencien fins a quin punt Feijóo ha trencat una fins al moment línia prudent amb el veí del sud. L’hemeroteca, i l’arxiu de les xarxes socials, és eloqüent sobre això. El PP, com d’altra banda també va passar amb Vox, va tardar a manifestar-se d’aquesta manera, i també a assenyalar el Regne de Mohamed VI com a responsable en alguna mesura del que ha passat. «La dreta exonera el Marroc de responsabilitat en la crisi de Ceuta», va titular EL PERIÓDICO el 2 d’agost, quatre dies després de l’entrada de desenes de milers de persones al nostre país pel pas d’El Tarajal.

I és que aleshores el discurs tant de Feijóo com de Santiago Abascal, amb les diferències de fons i sobretot de forma habituals entre ells, assenyalava únicament el Govern espanyol com a responsable, tant per falta de previsió davant un escenari que en bona mesura, denunciaven, podia haver encoratjat la sonada sentència del Tribunal Suprem (TS) sobre la possibilitat de tornar immigrants, com pel decret de regularització migratòria d’aquest mateix any. Al president de Vox la seva actitud li va valer fins i tot que li esmenessin la plana alguns dels seus crítics interns. «Després d’una nova escalada en la guerra híbrida del Marroc contra Espanya, ¿on és el president dels ‘patriotes’ espanyols?», va assenyalar llavors l’exvicepresident de la Junta de Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, en sarcàstica referència al càrrec que ostenta Abascal de president de Patriotes, el grup europeu que encapçalen el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, i la francesa Marine Le Pen.

Primeres mencions al Marroc

El 4 d’agost, a la seu del PP al carrer Génova, va comparèixer el secretari general del partit, Miguel Tellado, que si bé va continuar circumscrivint la crisi a una qüestió de seguretat, va parlar també d’una problemàtica de política exterior. Però preguntat en diverses ocasions pels informadors sobre el Marroc va evitar no només el xoc amb el país veí, sinó fins i tot la més lleu menció crítica. «A qui competeix les relacions internacionals d’Espanya és al Govern d’Espanya», es va limitar a contestar. La crisi de Ceuta va fer fins i tot aparèixer en escena fugaçment i a través de les xarxes socials el coordinador d’Acció Exterior del PP, Ildefonso Castro, secretari d’Estat d’Exteriors en l’últim Govern de Mariano Rajoy, que després d’una llarguíssima inactivitat a X va publicar tres tuits consecutius el 31 de juliol, sense cap menció al Marroc. No ha tornat a pronunciar-se.

Notícies relacionades

La direcció de la CUP proposa no presentar-se a les eleccions generals del 29N i sotmet la decisió a la militància

Pedro Sánchez fa una crida a la mobilització per honorar el llegat de Maricarmen: «Amb les urnes plenes, guanya la gent; amb les buides, guanyen els que mouen els fils»

Ara, fins i tot, Feijóo s’ha animat a revelar part de la seva conversa amb el primer ministre marroquí, Aziz Akhannouch, amb el qual es va reunir nouvingut a Génova procedent de la presidència de la Xunta de Galícia, l’any 2022, precisament quan Sánchez va virar radicalment la tradicional posició espanyola sobre el Sàhara, per acceptar per primera vegada la sobirania marroquina sobre el territori. Ho va fer dimarts passat en una entrevista a Antena 3, on va traslladar, com feia temps que estava fent en privat diversos interlocutors, un fragment decisiu de la conversa: «Em va preguntar si jo estava a favor de mantenir, i mantindria, els acords sobre el Sàhara Occidental. I jo li vaig dir: senyor primer ministre, jo vull ser lleial amb el seu país, l’hi vaig dir des del primer instant, i aquesta lleialtat em porta a contestar-li amb el rigor que mereix: jo no puc comprometre’m a complir un acord que desconec», va relatar, emfatitzant que tret de «Sánchez i dues o tres persones més, no hi ha ningú a Espanya que conegui aquest acord».

La trobada es va produir en el context d’una cimera del Partit Popular Europeu (PPE) a Rotterdam, després que Rabat, en un altre fet sense precedents, revelés la carta de Sánchez al Rei marroquí on acceptava i fins i tot elogiava la proposta marroquina per al Sàhara com «la base més seriosa, creïble i realista» per solucionar l’històric conflicte. I sens dubte va poder entendre’s com un primer gest d’acostament de Feijóo cap al país veí, amb el qual ara les coses s’han enterbolit notablement.