¿El catalanisme ha de recuperar una idea d’Espanya?

Aquesta concepció procedia, en part, d’una història política compartida, si bé durant segles Catalunya i altres territoris de la Corona d’Aragó mantenien institucions, lleis i estructures polítiques pròpies. Des de la unió dinàstica de les corones de Castella i Aragó, els territoris catalans van participar des de la seva pròpia tradició institucional en la construcció històrica de la monarquia hispànica. No existien llavors ni l’Espanya contemporània ni el nacionalisme català en sentit modern, però sí una trajectòria política comuna que ajuda a entendre per què el catalanisme del segle XIX es va poder plantejar la qüestió espanyola com un problema propi.

Des de la teoria i l’acció política, Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó van expressar aquesta idea des de posicions diferents. Almirall va vincular l’afirmació política de Catalunya amb una reforma federal d’Espanya. Prat de la Riba va convertir el catalanisme en un projecte nacional i va defensar una reconstrucció de l’Estat que reconegués la personalitat política dels seus diferents territoris. Cambó va portar aquesta vocació a la política estatal i va assumir responsabilitats de govern. No tenien el mateix projecte, però compartien una premissa fonamental. Catalunya podia afirmar-se com a nació i tenir un projecte per a Espanya.

Posteriorment, el catalanisme republicà va adquirir una dimensió més nacional i conflictiva, mentre que la supressió de la Generalitat i la repressió franquista van reforçar la percepció de l’Estat com a límit per a l’autogovern. La Transició va permetre recuperar la relació institucional amb Espanya, i Josep Tarradellas va exercir un paper decisiu en la restauració de la Generalitat el 1977 i la seva integració en el nou marc democràtic, i així la recuperació de l’autogovern català es va poder entendre també com a part de la construcció democràtica espanyola.

Amb Jordi Pujol es va consolidar una relació diferent amb Espanya. Recuperada la Generalitat, la prioritat va passar a ser construir una Catalunya políticament forta mitjançant l’exercici de l’autogovern. La política espanyola va continuar sent fonamental, però va adquirir sobretot una funció d’influència i negociació. Convergència Democràtica de Catalunya i, posteriorment, Convergència i Unió van utilitzar la seva representació a les Corts per condicionar governs i arribar a acords sobre competències, finançament i inversions. No es va abandonar la vocació espanyola, però va canviar la manera d’exercir-la. Si per a Cambó intervenir a Espanya formava part d’un projecte de transformació de l’Estat, per a Pujol aquesta intervenció va estar més vinculada a la capacitat de Catalunya per negociar amb ell i obtenir contrapartides. Espanya continuava sent fonamental, però ara apareixia menys com un projecte que havia de ser reformat i més com un Estat amb qui calia negociar.

Fracassos i dificultats

Aquesta evolució va conviure amb altres intents de mantenir una relació més transformadora amb Espanya. Miquel Roca Junyent, des de la mateixa CDC, havia participat en l’elaboració de la Constitució de 1978 i va mirar després de construir, mitjançant el Partit Reformista Democràtic, una alternativa liberal i reformista d’àmbit estatal. Pasqual Maragall va plantejar una altra via basada a reformar Espanya des d’una concepció federal que reconegués millor la seva pluralitat territorial. El fracàs electoral del projecte de Roca el 1986 i, més tard, les dificultats de la reforma estatutària impulsada per Maragall, culminades per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, van debilitar considerablement aquestes alternatives. Des de posicions diferents, Roca i Maragall van representar dos intents de mantenir oberta la possibilitat que el catalanisme contribuís a transformar Espanya, bé mitjançant la intervenció directa en la política estatal, bé mitjançant una reforma federal de la seva estructura territorial. La seva falta de consolidació va contribuir a tancar progressivament aquesta via i va deixar més espai a una relació amb Espanya centrada en la negociació amb l’Estat o, per a una part creixent del catalanisme, en la ruptura.

El Procés va suposar en bona mesura la ruptura d’una part del catalanisme amb aquella tradició. Molts dels seus principals dirigents havien desenvolupat la seva trajectòria dins de l’autonomisme i del nacionalisme català, però van acabar considerant que la transformació d’Espanya havia deixat de ser una possibilitat política real i que la independència constituïa una alternativa preferible. Per a aquesta part del catalanisme, l’horitzó va deixar de ser la transformació de l’Estat i va passar a concentrar-se en la construcció d’un Estat propi. La qüestió va deixar de ser com transformar Espanya des de Catalunya i va passar a ser com deixar de dependre’n mitjançant la creació d’un Estat català. Amb això es va debilitar també la dimensió espanyola del catalanisme i va quedar parcialment buit l’espai des d’on Catalunya podia formular un projecte per al conjunt d’Espanya.

L’aparició de Ciutadans

És en aquest espai on s’ha de situar l’aparició de Ciutadans. El seu origen va estar en l’oposició al nacionalisme català i el seu projecte polític es va construir com a reacció a l’hegemonia que el catalanisme havia aconseguit a les institucions catalanes. No es pot considerar hereu del catalanisme històric ni continuació d’Almirall, Prat de la Riba o Cambó, però sí que resulta significatiu que un dels últims projectes polítics sorgits a Catalunya amb una aspiració reformista per al conjunt d’Espanya procedís precisament de la crítica al catalanisme. Des d’una posició ideològica molt diferent, Ciutadans va recuperar una dimensió que havia caracteritzat una part d’aquella tradició. Des de Catalunya va intentar construir un projecte d’àmbit espanyol, formular una determinada idea d’Espanya i promoure una transformació de l’Estat, tot i que sobre bases substancialment diferents. Mentre que el catalanisme històric pretenia reformar Espanya per fer compatible la seva modernització amb el reconeixement de Catalunya, Ciutadans partia de la crítica al nacionalisme català i defensava una concepció basada en la igualtat dels ciutadans i en la revisió de determinades maneres de descentralització. La voluntat d’intervenir des de Catalunya en la política espanyola va canviar així d’orientació i de contingut, però no va desaparèixer. La vocació espanyola podia expressar-se ja des de posicions alienes i fins i tot contràries al catalanisme.

El final de Ciutadans i el fracàs del Procés han deixat un escenari diferent. El primer va mostrar els límits d’una opció nascuda a Catalunya que aspirava a convertir-se en una força espanyola de referència. El segon va posar de manifest els límits de la ruptura com a resposta a la frustració de les expectatives autonomistes. Entre els dos episodis ha quedat més debilitat l’espai polític des del qual Catalunya podia formular una proposta pròpia per al conjunt d’Espanya. Després del fracàs de la via rupturista tampoc ha reaparegut amb claredat una alternativa que torni a plantejar la transformació de l’Estat com a objectiu polític. La relació amb Espanya ha tendit així a quedar reduïda a una negociació cada vegada més concreta de competències, recursos i condicions particulars, fins a aproximar-se a una lògica de pur mercadeig polític.

El debat sobre el finançament autonòmic permet observar fins a quin punt s’ha reduït aquella ambició. Catalunya pot reclamar legítimament un finançament més just, més capacitat fiscal o més competències i assenyalar problemes d’equitat o eficiència, però aquestes demandes perden abast polític quan ocupen el lloc que abans corresponia a una discussió més àmplia sobre l’organització de l’Estat. Quan el catalanisme aspirava a regenerar Espanya, el finançament formava part d’un debat sobre les seves institucions, la distribució territorial del poder i l’encaix de Catalunya. Quan la relació amb Espanya es redueix fonamentalment a quant aporta Catalunya, quant rep i quines condicions financeres considera acceptables, la qüestió deixa de ser quina Espanya es vol construir i passa a ser quina posició pot obtenir Catalunya dins de l’Estat. Si les principals demandes són negociables i ja no hi ha una proposta convincent sobre com transformar Espanya, la ruptura pot acabar apareixent com l’única manera de deixar de negociar. El problema no és reclamar un millor finançament o més competències, sinó que aquestes reivindicacions, per legítimes que siguin, acabin substituint una ambició política més àmplia.

Notícies relacionades

El dilema de Rufián davant les eleccions: ¿repetirà amb ERC i amb quines condicions?

Votació dels decrets d’habitatge, en directe | Sánchez decidirà el cap de setmana si convoca eleccions i Feijóo el repta a fer-ho: «Posi la data»

Recuperar la vocació espanyola del catalanisme no hauria de significar abandonar les reivindicacions concretes, sinó situar-les dins d’un projecte polític més ampli. Tot i que cal tenir en compte quin exercici prolongat de l’autogovern ha modificat les condicions des de les quals aquesta vocació es pot formular. Mentre el catalanisme es va mantenir en una posició perifèrica, podia criticar les deficiències de l’Estat sense haver de respondre per les pròpies, però l’exercici del poder ha mostrat que Catalunya tampoc està al marge d’alguns dels problemes que durant dècades va atribuir a Espanya. L’escàndol que va afectar el mateix Pujol i va debilitar l’espai polític de CDC, les inèrcies de l’Administració autonòmica i uns resultats de les polítiques públiques que tampoc permeten sostenir de manera general una superioritat respecte del conjunt de l’Estat han fet més difícil mantenir aquella posició de superioritat crítica. No es tracta d’equiparar responsabilitats ni tampoc de negar els conflictes reals entre Catalunya i la resta de l’Estat, sinó d’assumir que l’autogovern també ha posat de manifest limitacions pròpies i que la reivindicació de més capacitat d’autogovern ha d’anar acompanyada de més responsabilitat sobre allò que depèn de Catalunya.

Des d’aquesta posició, recuperar la vocació espanyola significa tornar a situar al centre del catalanisme una dimensió política que durant molt temps va formar part de la seva identitat. El catalanisme no només ha de defensar els seus interessos davant Espanya, sinó que també hauria de tenir una posició pròpia sobre Espanya i sobre el paper que vol exercir en la seva transformació. Això implica vincular les reivindicacions sobre finançament, capacitat fiscal o distribució de competències amb una discussió més àmplia sobre la reforma del sistema territorial, la qualitat institucional i l’eficàcia de l’Estat, sense reduir la relació amb Espanya a la negociació permanent de recursos i competències. I no es tracta de reproduir vells projectes ni de renunciar a l’afirmació nacional de Catalunya, sinó d’assumir que la defensa dels interessos propis es pot integrar en una ambició política més àmplia. La qüestió de fons torna a ser, per tant, què vol Catalunya d’Espanya, però també quina Espanya vol Catalunya i què està disposada a fer per contribuir a construir-la. Plantejar de nou aquesta pregunta no significa tornar al passat, sinó assumir que el futur del catalanisme depèn també de la seva capacitat per superar la defensa exclusiva dels interessos propis i decidir quin projecte comú vol per a Espanya.