Manuel Pimentel, el ministre que va dimitir

Manuel Pimentel (Sevilla, 64 anys) ens cita a la seu del Grupo Almuzara, l’editorial que va fundar després de marxar de la política. Està al carrer Cervantes, davant la casa-museu de Lope de Vega, al barri de Las Letras de Madrid. El lloc és l’idoni per mirar enrere.

L’any 2000 va deixar el Ministeri de Treball i Assumptes Socials de José María Aznar. Tenia 39 anys, portava 13 mesos al Govern i va passar a formar part de l’escassa desena de ministres que han dimitit des del 1977 per un assumpte relacionat amb la corrupció, tot i que en el seu cas fos de manera molt col·lateral.

Vint-i-cinc anys després, el seu nom torna a ressonar en una Espanya sacsejada pels escàndols i la resistència a dimitir. Pimentel no accepta el paper de consciència de ningú. "Vaig aprendre fa molt temps a no ser àrbitre moral de ningú", afirma. Però sí que conserva una certesa: "El poder fa que es tingui certa sensació d’impunitat. Res més fals que la sensació d’impunitat de les persones que estan contínuament observades".

Admet que "no és un bon moment per a la imatge d’Espanya ni del Govern", però evita assenyalar trames o partits. "Ja són molts anys de democràcia i són molts els casos. Cadascú té la seva particularitat, però tots són d’alguna manera similars. No val la pena", sospira.

A finals dels 80

Pimentel va arribar al PP a finals dels 80, preocupat per l’atur a Andalusia i amb la sensació que havia d’ajudar en alguna cosa. Era enginyer i tenia una empresa. No coneixia ningú dins del partit. No va rebre la trucada de cap dirigent. Va buscar on era la seu a Sevilla, va anar a afiliar-se i va començar preparant documents i arguments per als diputats autonòmics.

Les seves dues principals referències van ser Soledad Becerril (alcaldessa de Sevilla, diputada, senadora, ministra de Cultura i Defensora del Poble, entre altres càrrecs, que va deixar la vida pública el 2017) i Javier Arenas (diputat, senador, vicepresident del Govern, ministre de diverses carteres… segueix al peu del canó i és un dels homes de confiança d’Alberto Núñez Feijóo). Becerril el va nomenar secretari general adjunt del PP a Sevilla i Arenas, a l’assumir el Ministeri de Treball, el va portar a Madrid com a secretari general d’Ocupació. Conserva afecte per tots dos.

La seva arribada a l’Administració central li va permetre descobrir una maquinària que funcionava millor del que se sol imaginar des de fora. Parla d’uns cossos de funcionaris amb un elevat nivell professional i de ministeris que no s’aturen quan canvia el Govern. També el va sorprendre la capacitat per generar debat. Des de l’oposició, a Andalusia, podia passar-se dies intentant col·locar un missatge; des del Govern, qualsevol frase adquiria una repercussió que obligava a mesurar cada paraula.

El Ejido i la immigració

La seva dimissió va arribar tot just 13 mesos després d’haver assumit la cartera de ministre. Durant les últimes setmanes que va estar en el càrrec van succeir els greus disturbis racistes que van tenir lloc a El Ejido (Almeria), el febrer del 2000, quan centenars d’immigrants van patir l’assetjament de la població després de tres assassinats d’espanyols. Un marroquí en tractament psiquiàtric havia matat una espanyola i un altre jove d’aquest país, dos agricultors. Pimentel va defensar la necessitat d’integrar els immigrants, amb obligacions però també amb drets, una posició que el va enfrontar amb l’alcalde d’El Ejido, del PP, i també amb membres del seu propi Govern.

Espanya, sosté, continuarà necessitant immigració i hauria de comptar amb una política de població i una estratègia a llarg termini. "Cada regularització és la constatació d’un fracàs, de la no política d’immigració", assenyala sobre el procés que durant aquests mesos s’ha viscut a Espanya.

Notícies relacionades

Votació dels decrets d’habitatge, en directe | Sánchez decidirà el cap de setmana si convoca eleccions i Feijóo el repta a fer-ho: «Posi la data»

El diputat Jordi Albert optarà a ser el candidat d’ERC davant la incògnita de Rufián

Els successos d’El Ejido i les seves diferències dins del PP no van provocar per si sols la seva marxa, però el van fer reflexionar sobre el seu futur. "Per seguir en política has de tenir vocació i una gran capacitat de sacrifici. Jo, en aquestes circumstàncies, vaig entendre que no seria feliç en política. Vaig pensar que seria més feliç al carrer i em reafirmo", relata.

La causa immediata de la seva sortida va arribar dies més tard, després de l’escàndol que va afectar Juan Aycart, llavors director general de Migracions. La dona del seu col·laborador participava en una empresa que havia rebut subvencions de l’Institut Nacional d’Ocupació (Inem). Pimentel va acomiadar Aycart i, l’endemà, va anunciar la seva pròpia dimissió.