¿Té un pla Trump per a Ceuta i Melilla?

Va deixar dit Ignacio Ramonet que "veure no és entendre". A propòsit de l’hegemonia de la televisió en el periodisme als anys 90 del segle passat, el llavors director de Le Monde Diplomatique va descriure el que va anomenar la "síndrome de Fabrizio" inspirada en el protagonista de La cartoixa de Parma que va recórrer els escenaris de la batalla de Waterloo i només va entendre on havia estat setmanes després al tornar del camp de batalla i llegir els diaris de l’època. Les xarxes, i fins i tot la IA, han accentuat aquesta síndrome: rebem centenars d’impactes visuals que no sempre entenem, perquè ens falta coneixement o temps per adquirir-lo. Hem vist desenes de fotogrames de l’allau de 70.000 persones que van desbordar la frontera de la UE a Ceuta. I manegem múltiples versions del que signifiquen. Veure no és entendre perquè una imatge no val més que mil paraules. Al contrari, una imatge té mil paraules possibles. En aquest cas, des de "crisi migratòria" fins a "invasió híbrida".

¿Per què titubeja el Govern?

En casos com el de Ceuta, l’única manera de desambiguar les imatges que circulen és acudint a les fonts oficials. I en aquest cas estan aportant més soroll que informació. La versió oficial ha anat evolucionant aquest mes. Primer va ser una operació orquestrada per les màfies de la immigració a través de les xarxes socials sobre la base de la famosa sentència del Suprem; després va ser una operació consentida pel règim marroquí; més tard una conspiració de Rússia i Israel; però ara resulta que hi ha fonts oficials, començant per la Policia, la Guàrdia Civil i el CNI, que no descarten, més aviat avalen, la hipòtesi d’una operació de setge a l’enclavament europeu (fins a espanyol) per part del Marroc. Res pot ser més desconcertant per als ciutadans que la falta de credibilitat de les fonts oficials, perquè fa que les mentides siguin competitives. I en aquest cas, constatem que les fonts oficials són més reticents a responsabilitzar el Marroc com més a prop estan de Pedro Sánchez. Circumstància que alimenta l’amenaça del potatge madrileny de portar el president davant els tribunals per "alta traïció". El cert és que el volen al banc dels acusats, no importa el motiu. Només ha faltat que hagi sigut una jutge la que hagi desmuntat el relat de la crisi migratòria perquè la polarització s’hagi posat en plena ebullició, també per Ceuta.

Aparença d’Estat fallit

El resultat de tot aquest despropòsit és que Espanya s’ha comportat en alguns episodis d’aquesta crisi com un Estat fallit, la qual cosa no fa més que envalentir el Marroc, tingui o no tingui atrapat Sánchez per una cosa que no sabem. En un primer moment, no es va anticipar l’allau i, posteriorment, no es va poder contenir sobre el terreny. La devolució l’ha organitzat més Rabat que Madrid, el Govern no aconsegueix que la ciutat recuperi la normalitat, no hi ha una posició ferma de la Unió Europea i els jutges porten la iniciativa en la investigació davant uns polítics més preocupats per veure com els beneficia o els perjudica l’assumpte que per arreglar els problemes que afecten els ceutins. No fa falta ser un populista d’extrema dreta per adonar-se que les respostes no han estat a l’altura del desafiament amb l’única excepció de Felip VI.

Notícies relacionades

Votació dels decrets d’habitatge, en directe | Sánchez decidirà el cap de setmana si convoca eleccions i Feijóo el repta a fer-ho: «Posi la data»

El diputat Jordi Albert optarà a ser el candidat d’ERC davant la incògnita de Rufián

La dimensió geopolítica

Quan no entenem, periodistes i polítics apliquem els estereotips per explicar el que passa. La polarització ens condemna a debats gal·linacis i gairebé tot el que s’ha dit en aquesta crisi s’ha emmarcat més en la Marxa Verda del 1975 en plena guerra freda que en la geopolítica d’Ormuz i l’Àrtic. Si elevem la mirada, al trencaclosques de Ceuta entren peces diferents. Si el Marroc s’atreveix a consentir, encoratjar o organitzar una allau com aquesta, és perquè s’hi pot sentir avalat. ¿Avalat per qui? El regne alauita es va incorporar als Acords d’Abraham en el primer mandat de Donald Trump, una aposta per sacsejar el tauler del petroli a partir del pacte entre musulmans sunnites i Israel. D’això, el Marroc va arrencar el canvi de posició dels Estats Units sobre el Sàhara que Espanya i la UE no han tingut més opcions que acatar. Aquesta setmana, Trump ha insinuat que podria canviar de posició sobre les Malvines, enclavament britànic en l’òrbita argentina davant l’Antàrtic. Sabem per Ormuz i Groenlàndia de l’obsessió de té l’equip de Trump per dominar els estrets que poden condicionar el comerç del futur. ¿Que potser no preferirien tenir el Marroc de vigilant únic de l’estret de Gibraltar i no pas països com Espanya i la Gran Bretanya dominats pel woke.