"Hem aportat el nostre gra de sorra a la regió"

Catalunya i Extremadura també estan unides pels qui van fer el viatge en sentit contrari al de la gran emigració extremenya del segle XX. Són molts menys, però darrere de les gairebé 15.000 persones nascudes a Catalunya que resideixen actualment a la regió apareixen històries de feina, família, empreses i decisions personals que han acabat convertint Extremadura en casa seva.

Jorge Gruart hi va arribar sent tot just un nen; Francisco Javier Moreno va prendre la decisió ja d’adult, i Ana Pérez ha protagonitzat un viatge de retorn familiar, ja que el seu pare va emigrar de nen a Catalunya i ella ha acabat vivint al mateix poble extremeny del qual ell va sortir. Es tracta de tres recorreguts diferents que comparteixen una integració plena i una mirada des de dins cap a les relacions entre Catalunya i Extremadura.

Del suro català a la regió.

Jorge Gruart va néixer a Cassà de la Selva (Girona), però va arribar sent molt petit a Extremadura, on es van traslladar els seus progenitors quan el seu pare va decidir posar en marxa una fàbrica de taps de suro a San Vicente de Alcántara. Des d’aleshores, pràcticament tota la seva vida ha transcorregut a la regió.

Amb el temps es va fer càrrec del negoci familiar i va desenvolupar bona part de la seva trajectòria a San Vicente, on també va impulsar l’associació d’empresaris del suro. Posteriorment, un altre projecte relacionat amb el sector el va portar a Mèrida, ciutat on es va acabar instal·lant definitivament i des d’on va continuar desenvolupant noves iniciatives en l’àmbit empresarial.

El seu trasllat no ha trencat mai els vincles amb Catalunya. La família va mantenir el contacte amb els seus parents de Girona, Barcelona i Sabadell mentre que la seva activitat professional li va permetre conservar una estreta relació amb empresaris catalans del sector surer. Una vinculació que continua avui i que recentment l’ha tornat a Catalunya per presentar El Dios de la lámpara, una novel·la escrita per ell ambientada precisament en aquest món.

Després de tota una vida a Extremadura, assegura que no ha sentit mai rebuig pel seu origen. Al contrari, reivindica que la relació econòmica entre tots dos territoris ve de molt lluny i troba en sectors com la llana i, especialment, el suro un dels seus millors exemples. Sobre aquesta qüestió, Gruart afirma que els empresaris catalans van ser vistos tradicionalment aquí com a emprenedors, mentre els qui arribaven des de Catalunya valoraven "el caràcter espontani, la simpatia i el bon tracte dels extremenys".

També considera que ha canviat molt la imatge que Catalunya tenia d’Extremadura. Davant el vell tòpic d’una regió "àrida i seca", els que la visiten actualment descobreixen ara el parc de Monfragüe, la vall del Jerte, el patrimoni de Mèrida, Càceres o Trujillo i una gastronomia que constitueix una de les grans sorpreses per a molts visitants.

Per això valora positivament la decisió de Salvador Illa de traslladar a Extremadura una part dels actes vinculats a la Diada, tot i que demana que la iniciativa vagi més enllà de l’àmbit simbòlic. "Em sembla molt bé que vingui, però que es faci eliminant prejudicis i polítiques interessades", assenyala. Segons el seu parer, l’objectiu ha de ser conèixer-se més bé i reduir recels entre territoris. "Els extremenys som gent molt acollidora", destaca.

Tornada a la terra paterna.

La seva història és, potser, la que millor representa aquest viatge d’anada i tornada. Ana Pérez va néixer a Vilassar de Mar (Barcelona) i va viure principalment a Badalona, però Extremadura va ser present en la seva vida des de petita. El seu pare és natural de Cristina (Badajoz) i va marxar a Catalunya amb 11 anys, després que els seus pares emigressin a la recerca de feina quan el seu avi va perdre la feina que tenia a l’antiga teuleria del poble.

Dècades després, l’Ana ha recorregut el mateix camí en sentit contrari. Fa cinc anys es va instal·lar a Cristina per amor i en l’actualitat viu precisament a la casa que va pertànyer als avis. "Jo tota la vida he vingut cada estiu aquí", explica. Ara té una filla i assegura que no es planteja marxar. A més, la seva tornada també ha fet que els seus pares passin cada vegada més temps a Extremadura.

L’adaptació no va comportar una descoberta completa perquè ja coneixia bé la regió, però viure aquí sí que li ha permès apreciar les diferències que hi ha amb Catalunya. "La vida és totalment diferent", resumeix. D’Extremadura en valora especialment el temps, la proximitat de la família i la tranquil·litat. La Cristina té els sogres i cunyats a tot just un carrer de distància, fet que facilita molt la vida quotidiana i la criança de la seva filla.

Això no vol dir que idealitzi una terra davant l’altra. En aquest punt, Pérez reconeix que a Catalunya hi ha més oportunitats laborals i que a Extremadura trobar feina pot resultar més complicat. Ella és autònoma i treballa en màrqueting digital i creació de continguts per a marques, un fet que li permet desenvolupar la seva activitat des d’allà.

La seva identitat tampoc cap fàcilment en una sola etiqueta. "Des de petita deia que jo era extremenya i em deien: no, Ana, tu ets catalana", recorda. Avui es considera catalana, però també se sent profundament extremenya. Coneix la regió pels nombrosos viatges que va fer amb els pares i sol reivindicar davant amics i familiars catalans que Extremadura continua sent "la gran desconeguda". Molts, explica, l’han acabada visitant i s’han sorprès del que hi troben.

Per això la decisió de la Generalitat de portar a Extremadura una part dels actes vinculats a la Diada li sembla especialment significativa. "Em sembla genial. Res millor que veure les teves arrels aquí, perquè al final jo també vinc d’aquí", afirma. Per ella, poder unir en una mateixa celebració aquests dos vincles històrics té un significat especial.

40 anys de camí invers.

El seu trasllat a Extremadura va ser una decisió presa ja d’adult i motivada per una relació personal. Francisco Javier Moreno va néixer a Barcelona, va passar bona part de la joventut a Premià de Mar i va arribar a Extremadura el 1986, amb 26 anys. Aquest any fa quatre dècades que viu a la regió. Havia conegut qui s’acabaria convertint en la seva dona i va decidir instal·lar-se aquí.

Periodista de professió i antic redactor en cap d’El Periódico Extremadura, la seva primera destinació va ser Navalmoral de la Mata, on va obtenir la plaça de cap del gabinet de premsa de l’Ajuntament quan es va posar en marxa aquest servei. Després va viure a Càceres i a Plasència fins que finalment, des de l’any 1990, resideix a Badajoz.

L’acollida, recorda, va ser bona des del principi. Des d’un primer moment va tenir la impressió que era una terra amb "moltíssimes coses per fer", especialment en infraestructures, comunicacions, proveïment d’aigua o serveis sanitaris. Quatre dècades després considera que Extremadura "s’ha capgirat com un mitjó" i poc té a veure amb la regió que va trobar a mitjans dels anys 80.

El comunicador català reivindica a més el paper dels qui van fer el trajecte contrari al protagonitzat per milers d’extremenys. "Algunes persones vam fer el camí invers, de Catalunya a Extremadura, i, tot i que sigui humilment, hi hem aportat el nostre gra de sorra", afirma. Amb el pas dels anys, ha incorporat a la seva vida molts costums de la regió. Parla de la seva gastronomia, del patrimoni i d’una terra que, per raons laborals, assegura haver recorregut "de cap a peus". Fins i tot troba una combinació perfecta entre els dos mons: "Com a bon català, un dels meus plats favorits és el pa amb tomàquet i pernil, i amb un bon pernil ibèric extremeny, molt millor".

Notícies relacionades

Ni quitança de deute, ni llei «antitabac», ni prohibició de menors a les xarxes socials: les normes que decauen amb l’avançament electoral

El Govern aprofitarà una argúcia parlamentària per esquivar el veto de Junts a les mesures d’habitatge

També celebra que la Generalitat hagi triat Extremadura per a una part dels actes vinculats a la Diada. Considera lògic que, igual que des de fa anys se celebra el Dia d’Extremadura a Catalunya, aquesta commemoració catalana surti de Madrid i també recorri altres territoris. Per ell, a més, l’elecció permet reconèixer tant l’aportació dels extremenys que van emigrar a Catalunya com la dels que van fer el recorregut invers. "Em sembla fantàstic que es faci aquest exercici d’anada i tornada i que serveixi per afavorir l’entesa i la comprensió entre tots dos territoris", apunta.

Moreno recorda que aquests vincles són fins i tot anteriors a les migracions que es van registrar al segle XX i esmenta les històriques relacions comercials, especialment a través del suro. Davant seu, lamenta que des dels totes dues bandes les diferències territorials es facin servir de vegades "de manera interessada per provocar enfrontaments i obtenir rèdits polítics".