El Parlament ja té més partits nascuts al segle XXI que al XX

Aquest fenomen s’explica fonamentalment per dos factors. El primer, genuí de Catalunya, va ser el Procés, que va arrasar un partit hegemònic com era CiU, que després s’ha refundat en diverses organitzacions. El segon fenomen, ja a escala global, ha sigut la irrupció de l’extrema dreta, que ha tornat a sacsejar el sistema de partits català. Al Parlament actual hi ha representades 12 organitzacions polítiques i, en vuit, la partida de naixement ja indica el segle XXI. Per posar les dades en perspectiva: al Congrés no només hi perviuen moltes més organitzacions del segle passat, sinó que fins i tot n’hi ha del XIX (PSOE i PNB).

El partit degà de la política catalana és ERC, que aquest any ha complert 95 anys. Hegemònic a Catalunya en temps de la Segona República, va sobreviure a l’exili franquista i va viure a l’ombra del PSC i CiU durant les primeres dècades de la restauració democràtica. El 2021 va recuperar la Generalitat 88 anys després, tot i que només durant un mandat.

Anys 70

També figuren al vagó dels històrics el PSC, fundat als anys 70 després de la unificació de diverses organitzacions socialistes, i el PP, creat a finals dels 80 com a formació hereva d’Aliança Popular. L’últim partit veterà del Parlament és la CUP. No va entrar a la cambra fins al 2012, però les seves arrels es remunten a diverses dècades abans, quan va començar a tenir presència en ajuntaments.

Si alguna cosa explica la proliferació de partits a Catalunya va ser la implosió, el 2015, de Convergència i Unió. L’encarregat d’anunciar el final d’aquell projecte polític exitós –23 anys ininterromputs al capdavant de la Generalitat– va ser l’actual president del Parlament, Josep Rull. "El projecte de la federació de CiU s’ha acabat", va dir. Les diferències entre els dos partits sobre com calia afrontar el Procés els van portar a prendre camins diferents. El que va començar com una "separació amistosa" va acabar en defunció. Unió es va dissoldre ofegada pels deutes i els mals resultats electorals. Mentrestant, Convergència va abaixar la persiana per mirar de començar de nou amb unes altres sigles que fessin oblidar els seus casos de corrupció. Diverses marques actuals beuen d’aquella implosió. La més important és Junts per Catalunya, inscrita formalment al registre de partits el 2018. El seu grup al Parlament, a més, acull membres de Demòcrates, organització fundada el 2015 pels exmembres d’Unió més independentistes, com l’actual diputat Antoni Castellà.

Els exmembres d’Unió més pragmàtics, en canvi, van fundar el 2017 Units per Avançar i ara viuen dins del grup del PSC i fins i tot tenen un conseller, Ramon Espadaler. Per acabar de filar prim: a Junts hi ha un diputat de MEScat, Agustí Colomines, un partit registrat el 2013 com a escissió del PSC que ja ha tingut més d’una refundació amb altres marques.

Catalunya no ha escapat de l’onada reaccionària que sacseja el món, i això també ha fragmentat la cambra i ha disparat la natalitat dels partits. El 2010 va estar a punt d’entrar al Parlament Plataforma per Catalunya, partit creat el 2002 i ja dissolt. Es va quedar a un 0,03% dels vots d’aconseguir-ho. Va ser el 2021 quan, llavors sí, el Parlament va veure com per primera vegada obtenia representació Vox, partit d’extrema dreta fundat el 2013, precisament, per l’exlíder del PP català Alejo Vidal-Quadras. Va irrompre amb 11 diputats i els va revalidar en les eleccions del 2024. Aquell any va entrar per primera vegada Aliança Catalana, també d’ideologia d’extrema dreta, però en aquest cas de matriu independentista. La formació es va fundar a Ripoll el 2020 i ha fet d’aquest municipi la seva plataforma d’enlairament. Totes les enquestes apunten la possibilitat que creixi amb força a les eleccions municipals que se celebraran l’any que ve.

Hi ha un tercer factor que ajuda a entendre per què Catalunya és un territori en què algunes sigles polítiques neixen, viuen i moren a alta velocitat: la recerca permanent d’una part de l’esquerra d’una organització i una marca que la facin competitiva. Aquesta esquerra es manifesta actualment a la cambra a través de la denominació d’En Comú Podem –registrat el 2016–, però que no deixa de ser una evolució d’anteriors marques com ICV i, mirant encara una mica més enrere, el PSUC.

A més, actualment dins d’En Comú Podem també hi ha una persona d’Esquerra Unida de Catalunya (Núria Lozano), formació constituïda el 2021 arran de l’enèsima sacsejada interna que ha patit Izquierda Unida a Catalunya.

Els que ja no hi són

Notícies relacionades

Llarena rebutja aplicar l’amnistia a Puigdemont sense que es pronunciï el Constitucional

El Govern vincula aconseguir el 6% del PIB en educació a l’aprovació del nou finançament i el creixement econòmic

La capacitat de Catalunya de llançar nous partits a l’estrellat per després devorar-los és tan alta que, en 26 anys de segle XXI, ja hi ha hagut casos d’organitzacions que s’han fundat, han tocat la glòria i han desaparegut en poc temps. El cas més paradigmàtic és el de Ciutadans: nascut el 2006, va arribar a guanyar les eleccions catalanes el 2017, per després començar a caure en picat. Actualment, amb prou feines conserva uns quants regidors.

Un cas similar al de Ciutadans és el de Podem. Va irrompre a Catalunya molt fort però, després de barallar-se amb altres partits del seu mateix espai polític, la seva visibilitat i representació va retrocedir de manera considerable.