Urgències de sastreria

La política moderna necessita vestir de seguida d’interès nacional les conveniències domèstiques de cada Govern. Meloni es cus un vestit per contenir l’exgeneral Vannacci; la Moncloa es vesteix de fermesa davant de Roma perquè exhibir-la davant de Rabat és força més incòmode. Viuen amb urgències de sastreria. La discrepància es talla a mida, la política exterior es cus al calendari interior i la represàlia acaba presentant-se com a defensa nacional. El Marroc pressiona Ceuta i Espanya respon controlant els viatgers procedents d’Itàlia. Roma fa el mateix amb els que arriben des d’Espanya. La frontera exterior es desborda i dos països que haurien de defensar-la plegats aixequen controls entre si. Aquesta és la paradoxa. Una crisi provocada a l’Àfrica fabrica fronteres interiors a Europa. Rabat queda al marge del retret mentre Madrid i Roma s’embranquen en una disputa que perjudica ciutadans aliens al que ha passat. La frontera equivocada no és només la que es vigila. També aquella contra la qual es dirigeix la indignació.

La crisi com a pretext

L’entrada massiva a Ceuta no va crear l’enfrontament entre Espanya i Itàlia; va permetre escenificar-lo. El xoc s’havia anat incubant al voltant de la regularització extraordinària, la sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem sobre les devolucions i la percepció europea d’una protecció insuficient de la frontera exterior.

Vint-i-dos països de la UE han advertit que les regularitzacions massives poden ser un factor d’atracció. No és un front sota les ordres de Roma, però el seu nombre impedeix presentar les crítiques a Espanya com una altra ofensiva de la dreta reaccionària. Sánchez i Meloni representen models enfrontats. Durant quatre anys van fer que la necessitat corregís la ideologia. Els dos països comparteixen interessos mediterranis, però competeixen per reforçar el seu pes a Europa. Si Espanya fos irrellevant, Itàlia no necessitaria marcar territori.

Schengen com a represàlia

Convertir una crisi a la frontera africana d’Espanya en una amenaça procedent dels nostres aeroports té molt de demostració d’autoritat. El Palazzo Chigi va trobar en Schengen l’uniforme de severitat que necessitava. La Moncloa se’n va encarregar un altre de fet a mida.

La reciprocitat forma part de les relacions entre estats sobirans, però no sempre és política exterior; de vegades constitueix una manera solemne de dir "i tu més". Schengen es converteix aleshores en un instrument de represàlia. El resultat és la comèdia de dos socis controlant-se els passaports mentre el país d’on van sortir desenes de milers de persones queda fora de l’escenari. Si la Moncloa va qualificar el que havia passat com una violació de la integritat territorial, el més lògic era aclarir què va fallar, reforçar la frontera i exigir responsabilitats. No traslladar el conflicte al cor d’Europa.

La fermesa selectiva

Crida l’atenció que la fermesa diplomàtica aparegui davant de Roma i que el llenguatge utilitzat amb el Marroc continuï acuradament mesurat. Molta testosterona diplomàtica en un cas i molta mesura en l’altre. Espanya convoca l’ambaixador italià, llança ultimàtums i restableix controls davant d’un soci europeu. No convoca el del Marroc, que reivindica Ceuta i Melilla: amb Rabat administra els retrets amb cautela extrema. D’una crisi amb el Marroc hem passat a un conflicte entre aliats. Aquest desplaçament revela una política exterior contundent en què el cost és suportable i prudent on la resposta pot resultar incòmoda. Itàlia podrà explotar el que ha passat, però no va obrir la frontera de Ceuta.

Raons i contradiccions

Roma té raons per exigir que Espanya protegeixi una frontera també europea. Però no en té per impartir doctrina. Itàlia suporta una pressió migratòria, ha ensopegat amb els tribunals en el seu projecte d’Albània i necessita treballadors estrangers. El seu Govern ha autoritzat prop de mig milió d’entrades legals fins al 2028. No és el mateix ordenar fluxos laborals que regularitzar els que ja són al país. Però tampoc es pot presentar la immigració com una amenaça i administrar-la després com una necessitat econòmica. Convertir una emergència en munició política pot produir rèdits nacionals. També infligeix danys europeus.

La frontera que es perd

Notícies relacionades

"Catalunya no em va regalar res, però sí que em va donar totes les oportunitats"

La Moncloa va gastar 8 milions en unes alertes que no van funcionar a Ceuta

Les fronteres exteriors de la UE són responsabilitat de tothom. Ni Espanya pot tractar-les com un afer nacional ni Itàlia utilitzar Schengen per escenificar la seva inclemència. La immigració exigeix control, cooperació, devolucions possibles i vies legals. No controls entre països que comparteixen el problema. Madrid i Roma poden continuar creuant-se comunicats i retrets. Però cada document sol·licitat dins de Schengen certifica una cosa més greu que una querella entre governs: l’erosió de la confiança entre aliats.

El Marroc no necessita desmuntar Schengen. En té prou sembrant la desconfiança necessària perquè els europeus comencem a desmuntar-lo sols.