Set claus per desfibril·lar la política

Un grup de música, Se Atormenta una Vecina, es va batejar amb un joc de paraules que descriu bastant bé el curs polític que començarà passades les vacances d'estiu. I si la política pretén sobreviure a la voràgine que ella mateixa provoca, li caldrà fer ús de certa protecció, com la solar que aquests dies és crucial a platges i piscines. Tots els partits la necessiten, joves i grans. Política cansada (no pas vella) i fresca o emergent (no pas nova). Vet aquí unes poques propostes de xoc per als senyors polítics que vulguin fer ús de certes precaucions per no cremar-se, tot i que en molts casos ja estiguin prou socarrimats. Un kit de supervivència de butxaca.

1. Renovar-se (de veritat) o morir.

Però sense necessitat d'inventar res de nou. Es tracta d'evolucionar, més que de canviar. Refresh. F5. Actualitzar i democratitzar el funcionament intern dels partits, no confonent discrepància amb dissidència perquè sense inclusió interna no es podrà donar l'externa. I això sense ser naïf o ingenu. Amb disposició al canvi. Sic transit. Assumeixi's i apliqui's a la vida dels partits i dels seus protagonistes.

2. Més que donar suport a la gent, sigues un d'ells.

Els partits han de recuperar el rol de canalitzador, no de controlador. Cal transmetre (per real) proximitat. Trepitjar el carrer, dialogar i connectar amb les persones. I més que donar suport a la gent, ser un d'ells. La qual cosa exigeix obertura. Si els partits cansats són a tocar de la fatiga total i s'han desgastat espectacularment en els últims temps en favor de formacions polítiques que sonen a més fresc, això ha sigut molt especialment per la incapacitat dels primers d'escoltar les demandes ciutadanes i donar-hi respostes eficaces i a temps.

3. Parets de vidre… en menys seus i més petites.

Certament la transparència total ni és possible ni segurament útil. Però que els partits i les institucions ho podrien ser molt més que ara, de cara a retre més comptes de què fan i com ho fan, és d'una lògica aclaparadora. Per tant, cal apostar per una transparència que aporti autenticitat a un projecte i als seus protagonistes, és a dir, que els acrediti com a certs i positius. Transparència en els processos, en el finançament, en el missatge, en l'acció. I parets de vidre, sí, però de veritat, no retòrica i no com murs transparents a les grans seus centrals dels partits tradicionals, més búnquer o edifici d'oficines que «casa del poble», bar o local social que són punts de trobada real de molts ciutadans diàriament.

4. Organització exemplar i coherent.

No es pot reclamar exemplaritat sense ser exemplar. Però igual com hi ha gent honesta en els partits cansats, n'hi ha en els més recents o frescos, i el mateix passa amb la gent deshonesta. L'exigència se centrarà, doncs, en les organitzacions. En elles s'ha d'identificar coherència, també en aquest camp, un factor clau i imprescindible per tenir allò que va tan buscat en política i que tant la impulsa quan existeix i que tant l'enfonsa quan en falta: credibilitat.

5. Més permeabilitat als moviments socials.

Els partits polítics que sorgeixin de la crisi que està acabant amb el model que coneixíem fins ara han de ser molt més permeables als moviments socials i en general a la realitat externa a la formació. Cal actualitzar el discurs amb problemàtiques reals. Saber barrejar l'experiència amb la capacitat de modernitzar-se. I això no implica una renúncia a la ideologia sinó identificar problemes que ho són en una societat a la qual es vol atraure com a votant. Sense carnets de puresa ideològica. Si es vol projectar i protagonitzar una idea de força transversal, això no només passa per un logotip o marca que ens ho projectin via disseny (que també), sinó que també ha d'exemplificar-se amb la incorporació de persones, col·lectius o moviments socials a les llistes i als màxims òrgans de la formació.

6. No ser (tan) previsibles.

Notícies relacionades

Votació dels decrets d’habitatge, en directe | Sánchez decidirà el cap de setmana si convoca eleccions i Feijóo el repta a fer-ho: «Posi la data»

La Fiscalia de Madrid demana l’absolució de Begoña Gómez

No ser previsibles en la reacció als problemes de sempre, i encara més quan el que se n'esperava, per habitual, és una reacció inadequada. Els partits no han de ser lladres de temps, un dels béns més cobejats avui dia. Que no el facin perdre ni en potència. I en conseqüència, que es comprometin a allò que siguin capaços de garantir i executar. Realisme en el programa i en l'acció. Amb polítics que diguin el que fan i facin el que diuen.

7. Desclassar-se.

Evitar conflictes innecessaris però no fugir dels imprescindibles. La política, o és sinònim de moviment, de fer coses i de canvi, o no és. I això s'ha de poder aplicar també internament, per després poder fer-ho externament. La idea de classe política conformada per individus que es relacionen bàsicament amb altres individus de la seva mateixa espècie («casta») i que defugen la interacció real i l'intercanvi amb la resta de la societat és un dels grans forats negres per on desapareix a dolls la credibilitat dels partits i dels seus membres i representants.