Insomni
La vida és (som) fràgil(s)
Paul Auster no recordava quantes vegades havia llegit Me’n recordo. Ho va descobrir poc després que Joe Brainard el publiqués el 1975, i en el temps posterior, les tres dècades i mitja transcorregudes fins al desembre del 2010, data del pròleg que signa en l’edició d’Eterna Cadencia, que ocupa un lloc destacat en una de les meves llibreries, va tornar a ell "cada pocs anys, potser unes set o vuit vegades en total".
A Auster, segons explicava en aquestes pàgines, li passava el mateix que també em passa a mi amb aquest llibre, que mai em canso de recomanar –sempre que ho faig, em sorprèn que tan poca gent el conegui; que injusta que és la literatura, quan ho és–, cada vegada que l’obria de nou tenia la "curiosa" sensació que s’estava trobant amb ell "per primera vegada": "El llibre continua sent nou, estrany, sorprenent: petit com és, doncs, Me’n recordo és inesgotable, un d’aquests rars llibres que mai es gasten".
Jo vaig conèixer-lo bastant després que Auster, segurament fa 20 anys, fa dues dècades, gràcies a una amiga que me’l va regalar amb un extra: va doblegar les cantonades superiors dretes de les pàgines en les quals apareixien les seves frases preferides, que va subratllar amb llapis –aquest pecat l’hi vaig perdonar en endinsar-me en la deliciosa memòria de Brainard–. Com Auster, també experimento la incomparable emoció de la primera lectura quan torno a aquest llibre, i tampoc recordo la quantitat de vegades que l’he llegit; l’última, fa només unes hores, enmig d’una nit insomne, una altra més. Tinc una relació complicada amb el meu llit. Dormo malament des que vaig ser capaç de verbalitzar el "me’n recordo" –la memòria episòdica comença a fixar-se a partir dels 4 anys– que Brainard va poetitzar, i això fa que la percebi com un espai hostil. Hi ha dies en què fins i tot temo ficar-me al llit.
Entre els múltiples consells que he rebut durant anys de teràpia, únicament un s’ha repetit: si no aconsegueixes adormir-te –aquest és el meu problema: em costa molt agafar el son, el meu cap és una olla de pressió, mai descansa, especialment durant la nit i sobretot en períodes tan convulsos com el que vivim, amb la ultradreta a punt d’entrar en el Govern i exaltada als carrers–, no et quedis al llit, aixeca’t, fes-te un got de llet, posa’t a llegir, fes un cop d’ull a una revista; qualsevol cosa, excepte mirar una pantalla.
Molt poques vegades, per no dir mai per no decebre els professionals que m’han tractat, he seguit aquesta recomanació, però ahir sí. Després de complir escrupolosament amb la higiene del son, gens de televisió a partir de les onze, una estona de lectura, melatonina a l’hora precisa, i després de dues hores i mitja intentant, infructuosament, atrapar el son, em vaig aixecar del llit.
Ho vaig fer amb tot el sigil que em va permetre el meu monumental empipament per no despertar L. i Turrón. Vaig anar a la cuina i vaig treure el llibre de Brainard d’una de les llibreries, vaig seure i el vaig obrir sota una llum tènue. "Me’n recordo de prendre consciència, físicament, de fins a quin punt la vida és (som) fràgil(s)" va ser l’últim record que vaig llegir. El vaig retornar al seu lloc, vaig tornar al llit, vaig abraçar L. i em vaig quedar adormida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
